divendres, 28 d’agost del 2020

35è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dijous, 27 d’agost del 2020

La disparé hace 8.140 días


Los clientes suelen tener cada uno de ellos su personalidad, pero, en general, suelen parecerse. Todos, sin excepción, quieren que pongas al servició de su campaña publicitaria tu experiencia, conocimiento… y si es posible al menor coste. Sin embargo en mi primer contacto con El Corte Inglés me percaté que ellos eran diferentes, no digo –si peores o mejores-, pero sí diferentes. Tomé nota y nuestra relación, mientras duró, fue más que excelente. 

La disparé hace 8.1400 días y ella fue la imagen premium de la campaña de publicidad de verano infantil. El protocolo, por usar una palabra que ahora está de moda, del equipo de publicidad de El Corte Inglés era muy simple. Una llamada de teléfono para saber –si estabas libre- los días que ellos tenían previsto realizar las sesiones fotográficas. Si la respuesta era afirmativa en uno o dos días viajabas a Madrid. El equipo de producción te facilitaba transportes y alojamiento que debías escoger, e insistían en que no olvidaras ningún tiquet de tus gastos, “sin tiquet no se cobra”. Nada más poner los pies en Madrid, taxi y reunión con Juan Ruíz. En ésta él me explicaba el concepto-estético y otros detalles de la campaña que para ellos eran importantes y a continuación se incorporaban los colaborados para coordinarnos. 
Los diferentes responsables de producción de El Corte Inglés con los que he trabajado en diversas ocasiones, debo decir que eran híper eficaces y resolutivos con todo lo que un fotógrafo pueda precisar en una campaña, pero pronunciar las palabras “para El Corte Ingles” abría muchas, muchísimas puertas. 

Trabajamos en plató con fondo blanco, e iluminé el set con una luz blanca total que me permitía trabajar desde cualquier ángulo y punto de vista. La campaña era la moda de verano infantil y el casting requería toda una tropa de niños de diferentes edades; para mi la elección se centraba en la empatía que podía generar con ellos ya que buscaba tomas un poco especiales de punto de vista y acciones entre ellos. Debo decir que este tipo de sesiones es agotador porque a cada niño, niña o grupo de ellos, tienes que conquistarlos y mantenerlos en atención todo el tiempo, ya que si se aburren o no lo consigues la sesión se ha terminado. Es muy importante la complicidad de estilistas y maquilladores para mantener el interés del resto de niños que espera, mientras tu estás fotografiando. 
Cuando has conseguido formar un equipo de trabajo compacto e implicado, los resultados finales con los niños siempre son muy agradecidos.

divendres, 21 d’agost del 2020

34è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 18 d’agost del 2020

ULL DE BOU [63.20.34]


ULL DE BOU és el resultat fotogràfic d’una manera de mirar. Cap imposició estètica-conceptual em condició a l’hora de construir les col·leccions i, segurament, per això són variades i diverses com ho són el temes que m’interessen. 

La col·lecció ULL DE BOU [63.20.34] és una selecció de l’estudi volumètric, espacial, cúbic… que vaig fer de les meves mans. Elles, les mans, són el quart segment del membre superior o toràcic. Estan localitzades als extrems dels avantbraços, són prènsils i tenen cinc dits cada una. Són la principal font d’informació tàctil sobre l’entorn i com en tots els òrgans parells, cada mà, està controlada per l’hemisferi del costat contrari del cos. Les fotografies vaig fer-les amb llum natural al jardí de casa. Vaig treballar amb la càmera Nixon F3, òptica 105 micro Nikor, disparador de temps i film TMAX 100 Asa. 

 - ESTUDI VOLUMÈTRIC MANS JOSEP BOU 1 - 













* Col·lecció privada © 2000 / 2020

divendres, 14 d’agost del 2020

33è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 12 d’agost del 2020

La disparé hace 12.220 días


Hay clientes que saben lo que quieren y eso es muy de agradecer. Margarita pertenecía a ese grupo por eso con ella siempre fue fácil formar los equipos de colaboradores y a pesar de trabajar bajo mínimos presupuestarios, los resultados siempre fueron satisfactorios para ambos. 
Fue mi primera clienta en el mundo de la moda y su entusiasmo, pasión… por él era tal que desperto mi interés. Algunos gurus de la fotografía jamás han valorado lo suficiente la fotografía de moda, pero yo creo que ésta (la fotografía de moda) es una parte importante de la historia de la fotografia. 

La disparé hace 12.220 días y ella fue una de las imágenes de la campaña Verano-87 de Bendel, diseñada por Margarita Javaloy. 

Margarita tenia su showroon-taller en la Diagonal de Barcelona, justo enfrente de la “casa Sayrach” (1919) diseñada por el arquitecto Manuel Sayrach y cuyo coronamiento respira una cierta influencia gaudiniana, entre otros edificios nobles evidentemente. 
Margarita estaba a punto de salir de cuentas de su embarazo y decidimos que, como no queríamos a media sesión fotográfica salir corriendo al hospital, trabajaríamos en los estrechísimos balcones de su showroon aprovechando los magníficos edificios de fondo. 

No hubo ningun problema en organizar el equipo de colaboradores, ya que llevábamos muchos años trabajando juntos y nos entendíamos a la perfección. La modelo estaba claro que seria Inma González y una vez encajadas las agendas de todos nos pusimos en ello. 

Cuando trabajas en un espacio reducido y con luz natural, es importante el punto de vista y el escoger la óptica idónea. La colección de Margarita se centraba en importantes estampados y colores especiales en las partes superiores de su colección de verano, por ello me centré en planos medios que incorporasen en la imagen la singularidad del espacio y los fondos urbanos de la Diagonal de Barcelona. 

En función del vestido opté por puntos de vista altos, medios y bajos y dependiendo del tiro de cámara monté ópticas de 35, 50 y 85 mm. buscando obturaciones altas para disponer de diafragmas abiertos y manifestar un mayor desenfoque del fondo urbano. Trabajé con la Nikon F3, transparencia Ektachrome 100 Asa y apoyando los contraluces con una pantalla blanca, plegable, de importantes dimensiones que se adaptaba a la geometría del balcón. 

IMÁGENES DE LA CAMPAÑA BENDEL VERANO 1987 





divendres, 7 d’agost del 2020

32è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 4 d’agost del 2020

ULL DE BOU [ 62.20.32]


Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 
Les 13 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [62.20.32] vaig disparar-les passejant per Igualada durant els primers dies de l’etapa de represa decretat per la Generalitat de Catalunya. El nexe entre elles –no és pas on les he fet-, la connexió entre elles recau en: l’objecte penjat al retrovisor del cotxe. Sí, mitjançant aquesta acció insignificant podem reconèixer qui hi ha persones que comparteixen aquest afició, dèria… i que possiblement no hi hagin entre ells cap punt més de connexió. 

- IDENTITATS 4 - 














* Col·lecció privada © 2020

dissabte, 1 d’agost del 2020

COVID-19 Josep Bou, fotografies des del balcó


https://es.calameo.com/books/00589837302854266c94d


Si voleu fullejar el llibre COVID-19 Josep Bou, fotografies des del balcó en format digital heu de clicar la foto