divendres, 27 de novembre del 2020

48è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 24 de novembre del 2020

ULL DE BOU [70.20.48]


Les col·leccions ULL DE BOU són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. A l’hora de construir-les no segueixo cap pauta, doncs sempre m’he deixat portar per l’atracció que determinades coses, espais… exerceixen en mi. 

 
 La col·lecció ULL DE BOU [70.20.48] és l’última de les cinc que he construir amb les fotografies fetes a finestres d’Igualada. Feia dies que caminava per Igualada documentant-me sobre un tema i les finestres -aquesta obertura practicada en un mur o paret per deixar entrar aire i claror dins l’edifici, per poder mirar de dins a fora… que poden estar cobertes amb elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l’interior, que s’usen com a decoració de la façana…- de manera espontània, sense cap premeditació, ni planificació… van esmunyir-se per entre les vies que sempre tinc obertes per donar acollida a qualsevol nou projecte fotogràfic que estimuli la meva atenció. Analitzat tot el material fotogràfic, fet a lo llarg d’un parell de mesos, vaig decidir subdividir-lo en varies famílies on per construir-les m’he guiat per conceptes purament estètics. 
 
 -FINESTRES IGUALADA 5- 
 














 
* Col·lecció privada © 2020

divendres, 20 de novembre del 2020

47è Tallicó d’Igualada

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 18 de novembre del 2020

La disparé hace 12.557 días

 

Los equipos son importantes en cualquier trabajo y los fotógrafos sabemos mucho de ello. Por eso no me canso nunca de repetir que aun sabiendo de la importancia de la técnica, las personas del equipo son primordiales en fotografia y en cualquier otra profesión, ya que el éxito sólo lo alcanzaremos remando juntos hacía el objetivo. Tener a Teresa a mi lado ha hecho que ese andar sea muchos más fácil, puesto que ella ha estado siempre el elemento capaz de aglutinar desemejanzas y divergencias. 
 
La disparé hace 12.557 días y ella fue una de las fotografías del reportaje EL PUNTO DEL FRÍO de la revista “Labores del Hogar”, editada por el grupo Hymsa de Barcelona. 
 
Los que me conocéis sabéis la importancia que le doy al casting y en esa ocasión –dado el acting- que deseábamos darle a la sesión mi propuesta de trabajar con la modelo catalana Montse de la Prida fue aprobada, ya que coincidimos plenamente en que ella era la más idónea para el reportaje. 
Con Anna Valles como estilista, Julio Hilari el peluquero y Neus Tutusaus de maquilladora yo me centré en la parte técnica. Trabajaríamos en mi recién estrenado plató de la Gran Via de Barcelona, puesto que sus dimensiones me permitían, sin ningun problema, crear aquella luz que en el argot fotográfico de la época denominábamos que traducido seria < fondo blanco total> y para los más jóvenes y/o los olvidadizos os recuerdos que carecíamos del mágico Photoshop. 
 
El planteo de la sesión se centró en el dinamismo positivo con lo que el acting de la modelo debía ser libre, divertido, expresivo, con movimiento tanto de la modelo como con el juego de los complementos que acompañaban a la colección de jerseys de abrigo de Imma Escofet, rabiosamente extrovertidos en formas y colores. 
Para la iluminación con fondo blanco total en un espacio amplio, tenias que buscar una muy buena distribución de la luz en el fondo para que su intensidad no invadiera la figura y, fuese suficiente limpia para que en imprenta no tuviesen problemas en recortar y fusionar varias figuras en un mismo fondo ya que ésta era la idea inicial de la sesión. 
Para ello trabajé con varios generadores Broncolor y diferentes tipos de antorchas, para el fondo empleé antorchas angulares y para la modelo un Hazyligth y un Sripligth, a modo de pantalla reflectora, ya que debía cubrir una amplia área de plató por la que Montse se movía, saltaba y evolucionaba libremente tanto de pie como en el suelo, mientras yo la dirigía, animaba, incitaba y la seguía con la Hasselblad 500 C que me permitía obturaciones altas con la transparencia Ektachrome 100 Asa, a la que antes había hecho un test de blancos para que éstos no tuviesen desviaciones de color, ya que en algunas partidas de emulsión podía ocurrir y me interesaba la máxima neutralidad en el blanco del fondo. Una sesión en la que tuvimos problemas en escoger una imagen entre tantas de buenas que se obtuvieron. 
 





 
Reproducción de algunas páginas del reportaje EL PUNTO DEL FRÍO para la revista de moda Labores del Hogar

divendres, 13 de novembre del 2020

46è Tallicó d’Igualada

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 10 de novembre del 2020

ULL DE BOU [69.20.46]


Les col·leccions ULL DE BOU són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. A l’hora de construir-les no segueixo cap pauta, doncs sempre m’he deixat portar per l’atracció que determinades coses, espais… exerceixen en mi. 
 
La col·lecció ULL DE BOU [69.20.46] és quarta de les cinc que he construir amb les fotografies fetes a finestres d’Igualada. Feia dies que caminava per Igualada documentant-me sobre un tema i les finestres -aquesta obertura practicada en un mur o paret per deixar entrar aire i claror dins l’edifici, per poder mirar de dins a fora… que poden estar cobertes amb elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l’interior, que s’usen com a decoració de la façana…- de manera espontània, sense cap premeditació, ni planificació… van esmunyir-se per entre les vies que sempre tinc obertes per donar acollida a qualsevol nou projecte fotogràfic que estimuli la meva atenció. Analitzat tot el material fotogràfic, fet a lo llarg d’un parell de mesos, vaig decidir subdividir-lo en varies famílies on per construir-les m’he guiat per conceptes purament estètics. 
 
-FINESTRES IGUALADA 4- 
 













 
 
* Col·lecció privada © 2020

divendres, 6 de novembre del 2020

45è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 4 de novembre del 2020

La disparé hace 13.260 días

 

En la fotografia -como en cualquiera otra disciplina artística- aquello que preparas concienzudamente, suele, dar resultados positivos, pero como todos sabemos que no siempre ocurre, yo he llegado a la conclusión que algún pequeño percance ayuda a mantenerse estimulado, activo… y no caer en la rutina y la autocomplacencia. 

La disparé hace 13.260 días y ella junto a otras imágenes más formaron parte del reportaje “MASCULINO’S TOP” de la revista YMODA. La directora de moda, Maria Casanovas, una institución en aquellos años, había especificado que deseaba normalidad, nada de excesos, superficialidades… por eso aprobó la propuesta de: una única luz; fondo obscuro; modelos “top”, pero que no lo parecieran y mínimos accesorios. 
Seleccionamos como modelos a Joan Mateo natural de Mataró, pero con un book que impresionaba y a Jet, ya que ambos se complementaban. Joan Mateo aportaba un gran dosis de normalidad y Jet, diríamos, que le daba un toque algo misterioso y un punto sofisticado. 
Dadas las características de la sesión fotográfica trabajamos en mi estudio, que a medianos de los ochenta, estaba ubicado en un segundo piso de un edificio modernista del Eixample de Barcelona. No la recuerdo especialmente, lo que significa que fue una sesión fotográfica sin complicaciones, ya que las problemáticas, nunca se olvidan. 
 
La tendencia en la moda masculina se centraba en prendas amplias; una gama de colores que iba desde los grises hasta los crudos y con el punto de galga potente. También imperaban las prendas de punto combinado con piel y chaquetones gruesos, para el fin de semana de hombres duros y curtidos. Todo ello me invitaba a trabajar con una luz dura y rasante, la cual, para destacar los volúmenes de las prendas, apoyé con una pequeña pantalla. Las sesiones de moda masculina no acostumbran a presentar dificultad y mucho menos si circunscribes el encuadre de cintura para arriba, ya que entonces el acting de los modelos queda mucho más que resuelto. Para fotografiar la prenda con el máximo detalle posible utilicé la Nikon F2 con una óptica de 135 mm f2 y flash Broncolor Hazyligth con nido de abeja, ya que el plató no era excesivamente grande y buscaba concentrar, en cierto modo, la iluminación. 
 
REPRODUCCIONES DE LAS PÁGINAS DE LA REVISTA YMODA