Pep Escoda responde a Josep Bou

El fotógrafo PEP ESCODA me recibió en su estudio, situado en la parte alta de la ciudad de Tarragona donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.

Pep Escoda en su estudio de Tarragona

Pep Escoda responde a Josep Bou 

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

Què suposa per a tu ser fotògraf? 

Ser fotògraf és la meva vida, jo visc el dia a dia amb clau fotogràfica. Per a mi és molt important poder transmetre i comunicar-me amb l’idioma universal de la fotografia que comprèn tothom. És una satisfacció anar als llocs i plasmar el que veus, tant en la fotografia d’encàrrec com en els projectes personals. Visc constantment en clau fotogràfica i fins i tot m’atreviria a dir que en sóc un addicte. És una passió, és la meva vida.

Què creus aportar a la fotografia? 

Amb vint anys que porto com a professional crec que he aportat quelcom. Segurament, una visió respecte a les coses. Penso que tothom té visions diferents del que succeeix al nostre entorn i el més important per a mi és poder compartir la meva realitat, sense que sigui la dels altres, i avui en dia les xarxes socials em permeten compartir-ho contínuament.

Què és per a tu enquadrar? 

Enquadrar és mirar per un forat, ho tinc claríssim; la meva opinió és que tenim aquell punt de voyeur d’alguna manera. Enquadrar tant en el meu treball professional com en el personal per a mi és treure alguna cosa fora de context, veure allò que els altres no veuen. Ara estic fent el que jo anomeno “art efímer” que són fotos pel carrer de parets, textures, fragments… que avui són d’una manera i el pas del temps modificarà. Cal dir que l’enquadrament és molt propi, ja que no tots enquadrem igual i aquest és un fet diferencial entre els fotògrafs.

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 

L’altre dia algú em va dir quina és la teva inspiració? Com t’inspires tu? I a mi la inspiració em ve treballant. Quan treballo és quan les muses, si és que existeixen, es recorden de mi.
Sóc una persona que sempre vaig amb una llibreta, el mètode clàssic –llibreta i llapis. La tinc al sofà; la baixo i pujo, la porto a la motxilla… i vaig apuntant. De vegades, un mateix projecte neix d’un viatge, d’anar caminant pel carrer o de veure quelcom o algú, d’una foto, potser anant en tren… i dius: mira, faré això.
Una de les coses que fa molts anys que faig es diu PLANETA PLUJA i són fotos de la pluja. No tinc ni idea de quan l’acabaré, cada vegada que plou –estigui aquí a París o als Estats Units- agafo la càmera i surto a fer fotos. Són d’aquells treballs que un dia diré prou i l’acabaré. Els projectes de vegades surten d’una sola foto inesperada que m’he trobat, o ella m’ha trobat a mi, ja que hi ha vegades que són les fotografies les que et troben i no a l’inrevés. Ara estic fent un tema que es diu FACE amb l’iPhone, un altre aparell més que tenim. Jo sempre dic que és una caixa amb un forat, però amb uns components digitals i tecnològics molt avançats. Un dia tot passejant per aquí, a la part alta de Tarragona, vaig trobar-me unes cares en unes parets –els hi vaig fer quatre fotos- i ara vaig pel carrer trobant-me cares o elles em trobem a mi, però jo segueixo fotografiant-les; la casualitat s’ha constituït en un projecte. Alhora també estic treballant en un projecte que es diu CATALUNYA EXPRESS, que consisteix en imatges dels viatges que faig amb tren de Tarragona a Barcelona. Si veurà la llum, no ho sé; però, si més no, avui en dia hi ha la possibilitat de mostrar l’obra a les xarxes. Com que ara tinc temps de revisar arxius que jo en dic que són el calaix dels somnis, trobo fotos a les quals no havies fet cap cas i que et poden inspirar… És temps per revisar i aprendre. Jo sempre estic aprenent als meus 54 anys que faré al juny, i no em canso de fer-ho.

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 

Saps que jo he fet molta arquitectura i he publicat molts llibres arreu del món i tant en l’arquitectura con en les altres especialitats que també faig, sempre segons comentaris de tercers, els meus traços són l’elegància i la simplicitat. Lògicament amb els anys vas evolucionant –i el que evolucionarem-, però penso seguir aprenent. La simplicitat és trobar l’excel·lència del no res, i on no hi ha res trobar-hi quelcom; també et diré –i no ho dic sols jo, altres persones també opinen el mateix- que faig una fotografia mediterrània. Permetem dir-ho: tu saps molt bé que, per arrels familiars, dels setze als vint-i-quatre anys vaig ser pescador; no era ni bo ni dolent a l’escola, però com que el meu pare es va comprar una barca a mi em va tocar anar a la mar. En aquella època vaig estudiar pintura i després vaig acabar dedicant-me a la fotografia, però sempre porto un trosset de mar dins meu. Quan viatjo per fer fotos sempre cerco quelcom d’aigua: un riu, un llac…; necessito veure-la i tenir-la prop meu. Potser per tot això la meva fotografia és fresca i mediterrània, i aquest penso que és el meu traç, naturalment dins de l’evolució que he tingut, ja que els anys et van ensenyant que amb molt poc pots mostrar molt, i aquesta simplicitat i abstracció que un va imprimint a les imatges t’arriba al llarg dels anys –ara crec que estic en aquest punt.
Fa uns anys em costava dir, davant dels companys fotògrafs amb formació especialitzada i màsters, que jo havia estat pescador, però la mar ha estat la meva universitat, junt amb l’escola d’art on vaig estudiar pintura.

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? Ui! en tinc molts… Oriol Maspons, Català-Roca… Un altre que m’agrada i sempre descobreixo coses noves quan remiro el seus llibres és en Arnold Newman, un gran retratista. En Richad Avedon en aquelles sèries de retrats per Amèrica. En l’actualitat, en Chema Madoz és un crack! Té aquesta poesia visual, com treballa i aquesta concreció a fer les coses tan entenedores i que alhora et fan pensar. Tinc altres referents com en Bernat Plossu, Castro Pietro, Vari Carames..., però si parlo de retrats els dos que més m’agraden són l’Arnold Newman i en Richard Avedon.

Quina fotografia tens pendent? 

Moltes, jo sóc molt meticulós i com ja t’he dit visc en clau fotogràfica.Tot el dia és fotografia per a mi i sempre penso que tinc una fotografia pendent, però… mai saps quina. T’aixeques al matí, surts al carrer amb la càmera predisposat a fer fotos i de vegades no en fas o tornes dient: aquella que no he fet era la fotografia pendent.
En aquest balcó sobre el Mediterrani que tenim a Tarragona, on hi vaig cada matí amb el gos, mirant l’horitzó sempre penso que darrere l’horitzó n’hi ha un altre, i un altre… fins a l’infinit. La fotografia pendent és com aquest horitzó infinit, sempre n’hi ha una de pendent i gràcies a Deu que tinc una fotografia pendent, ja que si no m’hauria de dedicar a una altra cosa i no sé quina, però crec que faria fotos.

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 

Diria que per tu, però no queda bé. Mira, per una fotògrafa que abans no he mencionat, la Diane Arbus. Ella ha fotografiat personatges molt estranys i penso que com a persona estranya que em considero m’agradaria que m’hagués fotografiat. Era molt bona... encara que fotografiés “monstres”. Saps? Parlant amb tu m’hi has fet pensar… La pel·lícula que interpretava la Nicole Kidman no estava gens malament, però la biografia és molt millor. Sí, sí, per la Diane Arbus, els seus retrats de carrer tenen molta força i et fan pensar, no és tan sols la mirada, era capaç de fotografiar algú amb els ulls clucs i sempre hi ha quelcom que t’entra dins.

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 

Noooo… Jo sóc un amant de l’art, m’encanta la pintura i l’escultura. Hi ha obres que s’han fet i han quedat per a la història, això és indiscutible. No hi haurà un altre Miro perquè només n’hi pot haver un; no hi haurà un altre Goya; ni un altre Richard Avedon perquè només n’hi pot haver un, però hi haurà algú diferent que ho farà millor o pitjor, no ho sé. Jo crec que la millor obra d’art és igual que la fotografia pendent, la millor encara resta per fer, i tot i que l’art està en constant evolució –en totes les disciplines i amb mestres indiscutibles- penso que la millor està per fer. La pintura m’ha ajudat molt en la fotografia; Rodin m’inspira; Miro és tot un univers -assegut davant d’un quadre d’ell no puc parar de llegir-; Tolouse Lautrec... Com m’hauria agradat estar amb tota aquella colla…, amb en Man Ray. Alguns diuen que estaven sonats, però no en tenien res de sonats, vivien de conya, s’ho passaven pipa i practicaven art pur, i jo dic que eren genials, i després de veure la pel·lícula Midnight in Paris d’en Woody Allen que tracta sobre aquest època, més d’una vegada he pensat que m’hagués encantat ser-hi.

Un color 

Un color… T’ho dic ràpid, el groc, el que no agrada als actors, el que no es posen mai a escena. El groc és el meu color i la meva imatge corporativa és el yellow pantone.

Un fotògraf  

Els que ja t’he dit abans i també Oriol Maspons, per a mi, genial; Català-Roca què en puc dir!; Richard Avedon; Arnold Newman en retrat i en Diane Arbus per com sabia treure l’essència de tots aquells personatges que hi havia pels carrers i suburbis de New York.

Quelcom bell 

La vida, la vida, poder viure, poder gaudir de fer el que faig que m’encanta, el tenir amics que m’estimin i que estimo… Viure és una joia. L’altre dia sentia en Punset que la humanitat s’ha estat preguntat i investigant durant molts d’anys què hi ha després de la mort, i ara es comencen a preguntar què hi ha abans i és la vida. Estimar i compartir –t’ho estic dient en clau fotogràfica- t’ajuda a fer el que fas que en el meu cas és fotografia.

Próximo fotógrafo invitado PACO ELVIRA