divendres, 28 de gener del 2022

109è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 26 de gener del 2022

La disparé hace 13.325 días


 
Cuando tengo en mis manos imágenes realizadas hace tantísimos años y al mirarlas miles de recuerdos acuden a mi mente, se que la fotografía es esa disciplina artística que captura realidades y que también almacena sensaciones, emociones, vivencias… y quizás por eso no podría vivir sin ella. 
 
La disparé hace 13.325 días y decidimos que trabajaríamos en dos espacios para la realización del reportaje de moda “Variedad” para la revista Especial Labores del Hogar. La portada de la revista la hicimos en mi estudio de la calle Diputación y los originales correspondientes a las páginas interiores en la casa de la pintora Clara Guillot situada en la parte alta de Barcelona, ya que nos pareció que era el lugar más idóneo para el look de la colección prendas de punto hecha a mano -creadas por Mariví Rubio para lanas Pingouin-Esmeralda- pues al ubicar a los modelos en un ambiente real favorecería su acting y lo hacía más autentico y creíble. 
 
Colaboraba habitualmente con las revistas del grupo editorial Hymsa y nos entendíamos bien, ya que todos sabíamos que orientación y trato necesitaba cada una de ellas, pues cada revista tenía su público y era vital no confundirse. 
 
Aprobaron a los modelos David y Mateo de Natasha’s, para peluquería-maquillaje a Jaume Ribot de Llongueras, M. Guasch fue la estilista seleccionada y como siempre Teresa Jové estuvo a cargo de la producción. 
Tengo un magnifico recuerdo de las sesiones fotográficas de esa época y aunque soy consciente de que las hubo de complicadas, en general el ambiente y el nivel de complicidad entre los profesionales y los clientes, era extraordinario, quizás porqué ambos deseábamos avanzar y crecer. 
 
La casa de Clara Guillot era tan luminosa como sus pinturas, con lo que pude trabajar con luz natural apantallando en algunas ocasiones. El guion de la sesión lo centré como si esta pareja joven disfrutaba de su hogar con aptitudes de un fin de semana en casa. Cuando dispones de unos modelos que saben motivarse con una historia que quieres contar, todo es muy fácil, más no todos los modelos son capaces de interpretar pequeños papeles con naturalidad, vistiendo prendas únicas de una colección hecha a mano. 
Trabajé con la cámara Nikon F2, film Ektachrome 100 Asa y ópticas de 50 y 35 mm que me permitían moverme en espacios reducidos con diferentes puntos de vista. Para la portada, en estudio, iluminé con Hazilight y utilicé un tele de 180mm f2,8 que me permitía comprimir el portrait de la modelo David atrrezada con distintas bufandas de punto hecho a mano y colores de lana Pingouin-Esmeralda que constituían el tema de la revista.  
 
Páginas interiores del reportaje "VARIEDAD"
 






 
 
 

dimarts, 25 de gener del 2022

Així he vist els Tres Tombs d’Igualada 2022

 

Aquest any l’Antic Gremi dels Traginers d’Igualada ha celebrat el seu bicentenari i com molts altres anys vaig decidir assistir al tradicional Tres Tombs que any rere any, puntualment, ofereixen als igualadins. Digueu-me innocent, però m’havia imaginat que el fet de celebrar 200 anys d’existència hi hauria quelcom d’especial, però vaig trobar-ho tot molt «dejà vu», i en aquest moment fou quan decidir canviar el punt de vista i mirar des d’una perspectiva diferent el Tres Tombs d’Igualada, definitivament enquadrar importa.
 
“El tres Tombs d’Igualada 2022”  
 











 

divendres, 21 de gener del 2022

108è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 18 de gener del 2022

ULL DE BOU [100. 22. 03]

 

Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 
 
Les 8 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [100. 22. 03] són el meu homenatge fotogràfic a l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada en el seu 200 aniversari, per haver-me donat tants instants fotogràfics des de la dècada dels setanta durant la celebració dels tradicionals Tres Tombs a Igualada. 
 
 - TRES TOMBS A IGUALADA- 
 






 
*Col·lecció privada © 2020 / 2022

divendres, 14 de gener del 2022

107è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 12 de gener del 2022

La disparé hace 13.660 días

 

No sabría deciros cuando, pero se a ciencia cierta que en algún momento los fotógrafos empezamos a complicarnos la vida y desde entonces no hemos parado de hacerlo. Lo que no se es si hemos mejorado. 
 
La disparé hace 13.660 días en mi primer estudio fotográfico que tuve en un segundo piso de una casa modernista en Barcelona. Se respiraban ansias de modernidad en prácticamente todas partes y el mundo de la moda no era una excepción. El grupo editorial HYMSA estaba trabajando en una nueva revista en que la editora de moda era Maria Casanovas -una institución en aquellos tiempos en el mundo de la moda de Barcelona, más o menos y salvando las distancias, como Grace Coddington lo fue durante muchos años para Vogue- y para uno de los primeros números de YMODA, así titularon la cabecera de la nueva revista, me encargaron la realización del reportaje “Escoceses”, tendencia inspirada en los tartán. El origen de esta tela -de cuadros y rayas de diferentes colores- está en la región de las Highlands y la gente de los diferentes clanes se identificaban por los colores de ellas, ya que cada clan tiene su propios. 
 
Colaboraba habitualmente con Maria y sabía de sus gustos y a pesar de ser especial nos entendíamos bien, por esos no tardamos nada decidirnos por el enfoque que le daríamos al reportaje. Más difícil fue encontrar colaboradores, ya que debíamos dispar la primera semana de Agosto, y en aquellos años Barcelona era una ciudad desierta, pero lo solucionamos. 
Trabajamos con la modelo Linn Walker de Natasha’s, en maquillaje contamos con Carmelle, la peluquería estuvo a cargo de Romi de New Look y Teresa Jové como siempre en producción. 
 
Para este reportaje decidimos arriesgarnos conjugando los colores base de muchos tartán escoceses: rojo, verde y azul marino con un maquillaje blanco con sombras y rayas rojas en la cara que confiriesen un aspecto informal, juvenil, travieso y divertido. 
Busqué un acting desenfadado en la modelo, para que pudiésemos utilizar muchas fotos a modo de múltiple del mismo conjunto en una página como recurso gráfico. La portada se trabajaba aparte de la sesión ya que debías calcular espacios para el contenido de la revista y el logo de cabecera. Trabajé con la cámara Nikon F2 y un tele medio de 135mm F2 que permitía una buena proporción del cuerpo de la modelo en plano medio y transparencias Ektachrome 100 Asa. 
 
REPRODUCCIONES DEL REPORTAJE “ESCOCESES”
 




 

divendres, 7 de gener del 2022

106è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 4 de gener del 2022

ULL DE BOU [99. 22. 01]

 

Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 
 
Les 10 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [99.22.01] vaig disparar-les passejant pels Comalats en companyia de la Teresa i del Pot, el nostre gos, un fred dia d’hivern on el gebre -aquests cristall de glaç provinents de la boira- havien cobert pràcticament totes les fulles, branques, fenàs... que ens havem trobant i, al dipositar-se (el gebre) damunt d’ells i vestir-los d’un immaculat blanc feia que aquell paisatge tan conegut esdevingues nou, flamant, insòlit, inèdit... i captes la meva atenció.  
 
- GEBRE 1- 
 









 
*Col·lecció privada © 2012 / 2021