Si voleu fullejar el llibre UDB en format digital heu de clicar la foto
BLOGBOU
El blog de Josep Bou
diumenge, 20 d’octubre del 2024
divendres, 18 d’octubre del 2024
252è Tallicó d’Igualada
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.
divendres, 11 d’octubre del 2024
251è Tallicó d’Igualada
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.
dissabte, 5 d’octubre del 2024
250è Tallicó d’Igualada
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.
divendres, 27 de setembre del 2024
249è Tallicó d’Igualada
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.
diumenge, 22 de setembre del 2024
Així he vist les exposicions de Valid Foto, Foto Colectania i Bombon Projects a Barcelona
Fa uns dies aprofitant que estava a Barcelona per reunions / gestions varies, decidir regalar-me «una tarda d’exposicions fotogràfiques».
Vaig visitar la exposició d’en Tomosu Yamamoto Masao que inaugurava la Galeria Valid Foto i també celebrava el seu 15é aniversari (2009-2024) que jo diria que no és poca cosa, feia temps que no parlar amb Fernando Peracho i fer-ho fou com sempre un plaer.
Ja que estava la zona vaig arribar-me a Foto Colectania per veure l’exposició de la Sarah Moon, fotògrafa que vaig conèixer a Budapest al 1990, en una trobada internacional de fotografia de moda. Exposició molt recomanable podeu visitar-la fins el 22 de desembre d’enguany.
De retirada vaig descobrir la galeria Bombon Projects (Trafalgar 53) i, a l’hora també, l’artista que hi exposava la Lara Fluxà. L’exposició titulada Firefly (mosca de foc amb anglès) va agradar moltíssim, i si sou amants de l’escultura i/o dels objectes fràgils heu d’anar-hi, teniu temps fins el 2 de novembre de 2024.
GALERIA VALID FOTO – TOMOSU YAMAMOTO MASAO
GALERIA FOTO COLECTANIA – SARAH MOON
GALERIA BOMBON - LARA FLUXÀ
divendres, 20 de setembre del 2024
248è Tallicó d’Igualada
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)