Els ulls blavíssims, enlluernadors, els cabells ben clenxats i uns auriculars enormes que l’aïllen de qualsevol soroll, de qualsevol presència externa. L’aviador té un aspecte llampant, llueix una camisa groga i pilota una màquina supersònica. En les proves genètiques que li van fer quan tot just havia nascut, les estadístiques ja el capacitaven per ser aviador, per damunt de molts altres aspirants. Des de fa unes dècades, les proves genètiques ho determinen gairebé tot, en aquesta societat nova que busca la perfecció i l’eficiència màxima dels recursos humans: les probabilitats de patir certes malalties cardiovasculars, la complexió física que s’arribarà a tenir, el coeficient intel·lectual. Gràcies als avenços en la recerca genètica, es pot predir el futur dels homes i les dones. I és seguint aquests patrons que es distribueixen les capes socials, les professions, les relacions humanes. Els somnis queden cenyits per l’habitacle dels gens, un vidre que no es pot travessar, limitats per un excés d’estadístiques que s’ha convertit en un credo universal. En Michael, aquest és el nom de l’aviador, ja sabia, des de ben petit, que seria pilot i ha complert les expectatives: una dieta impecable, l’exercici regular, els estudis tècnics i especialitzats necessaris. Però la seva mirada blava és tan neutral i asèptica com la seva vida. I els seus llavis no tenen cap mena d’expressió.
De cop i volta, de la banda dreta de la imatge, en surt una nena que prova d’enfilar-se a la carcassa de l’avió, perquè li agrada aquest groc tan viu. Porta un gelat a la mà i fa uns equilibris impossibles per pujar a dalt i, al mateix temps, evitar que se li aboqui el gelat. Només vol jugar, la mare la renya, però ella és tossuda i, finalment, damunt el vidre tan net de la cabina, hi va a petar la bola de gelat, que regalima i que deixa empastifada la superfície, abans transparent, de l’aparell. És com si la cara d’en Michael també s’hagués desfet. La mare s’empipa de valent i se l’emporta d’una revolada. “Veus què has fet? Sembla mentida! Sempre ho embrutes tot!”. La nena plora una mica, però no li sap greu haver de tocar el dos i aviat somriu amb un pessic de malícia. De seguida es distreu amb una altra cosa. De fet, ella sap tan bé com l’aviador mateix, com en Michael, que allò que ha embrutat només és un ninot.
Josep PelfortTraductor
Comenta!
Comenta!
