divendres, 29 de maig de 2020

22è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 26 de maig de 2020

ULL DE BOU [57.20.22]


No segueixo cap pauta a l’hora de construir les col·leccions ull de Bou, doncs des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma i per això aquestes són variades i diverses. 

La col·lecció ULL DE BOU [57.20.22] l’he construït passejant per Igualada durant els primers dies i sempre complint escrupolosament l’horari assenyalat per les autoritat de la Fase 0 del des-confiament. He trobar brots verds obrint-se camí cap a la llum, l’aire, la llibertat… en espais i indrets de gairebé tots els barris de la ciutat, però en uns més que en altres. 

 -BROTS VERDS CERCANT LA LLUM- 












* Col·lecció privada © 2020

divendres, 22 de maig de 2020

21è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans. 

dimecres, 20 de maig de 2020

La disparé hace 9.960 días


Puede sorprender, pero si te hacías ganador de la confianza de una gran agencia de publicidad, como lo era Lorente de Barcelona en los noventa, ese hecho podía abrirte muchas otras puertas. Es evidente que mi capacidad como fotógrafo era la misma -trabajará para quién trabajará- pero tanto entonces como ahora creo que el talento algunos lo miden según quien eres o para quien trabajes. 

La disparé hace 9.960 días y ella fue la fotografia seleccionado por el equipo de la agencia de publicidad Lorente de Barcelona, una de las más prestigiosas en aquellos años, para la campaña publicitaria de la marca Dodot para todo el país. 

En honor a la verdad debo decir que mis recuerdos acerca de esa sesión fotográfica son muy diluidos. Diria que esto es fruto de que dicha sesión fotográfica corresponde a lo en el argot fotográfico-publicitario denominamos “fotos de spot televisivo”. Cuando recibes el encargo de realizar una o varias fotografías que resuman el spot que ya se ha realizado, la mayoría de la veces, todo ya está decidido: los modelos, las localizaciones, los colaboradores (maquilladores, peluqueros, estilistas, decoradores…) o sea uno entra en materia con gran parte de la preproducción estructurada, y eso, a mi entender hace que éstas sesiones fotográficas, aunque sean muy fructíferas económicamente, no suelen dejar huella y por eso con el paso de los años se vayan desdibujando en la memoria. 

Ya he explicado en otras ocasiones que la metodologia para la realización de las denominadas “fotos de spot televisivo”, más o menos és que el director creativo selecciona un plano del spot rodado para construir con él la campanya publicitaria en papel y como por razones múltiples -básicamente técnicas- no se puede utilizar el material con que se ha filmado el spot se encarga a un fotógrafo que reproduzca la imagen que se ha seleccionado previamente, ya que el cliente –comprador final del producto- debe asociar el spot emitido por la TV a la imagen que se publicará en los diferentes medios y formatos. 

El concepto base de este tipo de imágenes es técnico, ya que en la TV y el cine se trabaja con luz continua de matices y temperaturas de color muy diferentes a la del flash, con la que se solia trabaja en fotografia en los noventa. Hacia años que trabaja con ambas y sabia que lo primero que debía hacer era saber las características de los equipos de iluminación con que habían rodado el spot, para así poder adaptarlos (los equipos de iluminación) al material sensible fotográfico, básicamente transparencia, con el que iba ha realizar las tomas fotográficas.

divendres, 15 de maig de 2020

20è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dijous, 14 de maig de 2020

ULL DE BOU [56.20.20]


ULL DE BOU és el resultat fotogràfic d’una manera de mirar. La meva mirada fa que les col·leccions ull de Bou siguin variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. 

La col·lecció ULL DE BOU [56.20.20] és una minsa selecció de les moltes imatges sobre “roba estesa” que a lo llarg dels anys he fet deambulant per aquest mon de Déu. Les dotze fotografies ens mostren com, majoritàriament, la roba estesa als balcons i finestres la trobem als districtes, barris, veïnats… més humils i desfavorits de les nostres ciutats, indrets per els quals a mi m’agrada passejar-hi fins a perdrem . 

- ROBA ESTESA -











 

* Col·lecció privada © De 2019 - 2020

divendres, 8 de maig de 2020

19è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.