dimarts, 7 de juliol de 2020

ULL DE BOU [60.20.28]


Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma.

Les 13 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [60.20.28] vaig disparar-les passejant per Igualada durant els primers dies de l’etapa de represa decretat per la Generalitat de Catalunya. El nexe entre elles –no és pas on les he fet-, la connexió entre elles recau en: l’objecte penjat al retrovisor del cotxe. Sí, mitjançant aquesta acció insignificant podem reconèixer qui hi ha persones que comparteixen aquest afició, dèria… i que malgrat els objectes penjats són ben diferents entre ells, mantenen un punt en comú: a la vida dels seus propietaris hi ha un infant.

 - IDENTITATS 2 -  














Col·lecció privada © 2020

divendres, 3 de juliol de 2020

27è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 1 de juliol de 2020

La disparé hace 9.110 días


No me cansaré de decirlo: uno puede ser bueno, pero rodearse de excelentes colaboradores es imprescindible, y así procuré hacerlo siempre. 

La disparé hace 9.110 días y ella fue, de entre todos los originales fotográficos realizados en mi estudio de Gran Via de Barcelona, la seleccionada para la campaña publicitaria de Revlon a nivel nacional. Recuerdo como si fuera hoy la discusión que mantuve con el director creativo Vicenç Marco, porqué no quería que fotografiara a Claire Ferrys (la modelo) en el balcón de mi estudio. Defendía, Vicenç, que debíamos centrarnos en el interior de mi estudio, sin embargo yo afirmaba que ya habíamos utilizado todos y cada uno de los rincones de él. Fotografiar a Claire en el balcón de ese majestuosos y noble edificio -a mi entender- aportaba, aunque muy sutilmente, un aire nuevo, fresco, desinhibido... a la sofisticada imagen que Revlon exigia para esa campaña en concreto. Insistí, convencí, realicé la toma en el balcón y vencí, ya que esa fue la imagen ganadora y protagonista absoluta de la campaña publicitaria. 

Quizás os sorprenda, pero seleccionar a una modelo para una campaña de productos capilares es de lo más difícil. Al cliente sólo le interesa la calidad del cabello de la modelo –no importa que le hayas explicado hasta la saciedad que hay que valorar otros conceptos-, él (el cliente) única y exclusivamente ve y le preocupa la: calidad, textura, color, brillo… del cabello de la chica que tiene delante. Habiendo tenido alguna que otra experiencia complicada, aprendí que el casting que debe presentársele debe estar muy bien trabajado, me explico: pocas modelos, todas ellas con un bonito, sano, reluciente… cabello y con unos books espectaculares. 

Para este tipo de imágenes lo primordial es contar con la colaboración del mejor estilista de cabello que se pueda contratar y sin escatimar medios. Para la fotografía debes contar con una buena fuente de luz con dureza suficiente para obtener brillos en el cabello que, combinados con las sombras realcen los volúmenes para darles profundidad y si trabajas con B/N, en exteriores, debes cuidar en extremo los pequeños detalles. 
El balcón de mi estudio esta orientado a Norte, con lo que disponía de una buena iluminación natural sin contrastes y para controlar los brillos y las sombres, utilicé un Spot Fresnel HMI de 2.500 Wts directo a la modelo y sin ningún tipo de filtro White Difusion, la fuente de luz estaba tan cercana que a la modelo le facilitamos unas gafas de sol que encajaban con el look requerido y potenciaban la estética femenina por el tipo de peinado

dilluns, 29 de juny de 2020

La revista BONART en el seu report sobre la exposició “Jugar amb foc” que acull el MVR selecciona la fotografia EVOLUCIÓ ÍGNIA


La fotografia EVOLUCIÓ ÍGNIA és l’original fotogràfic que fou portada del catàleg i obra essencial de l’exposició ELEMENTS presentada per primera vegada a l’estiu de 2007 a la Sala Gòtica de l’IEI i que posteriorment va ser exposada en diferents espais arreu del país. 

“L’accelerat creixement, la força emergent de dominis inabastables, la globalització, les estructures acumulatives, l’ordre econòmic, el triomf de l’espai virtual... no succeeixen a la nostra imaginació, són realitats representades a Evolució ígnia en cada un dels llumins utilitzats per construir l’original fotogràfic. Potser no tenim les eines adequades per mesurar les incidències sobre el nostre petit globus terraqüi i menys sobre el nostre destí, però si que podem inventar noves maneres de caminar per aquest nostre univers.” 

Josep Bou 
Fotògraf

divendres, 26 de juny de 2020

26è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 23 de juny de 2020

ULL DE BOU [59.20.26]



Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 

Les 13 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [59.20.26] vaig disparar-les passejant per Igualada durant un dels primers dies de l’etapa de represa decretat per la Generalitat de Catalunya. El nexe entre elles –no és pas on les he fet-, la connexió entre elles recau en: l’objecte penjat al retrovisor del cotxe. Sí, mitjançant aquesta acció insignificant podem reconèixer qui hi ha persones que comparteixen aquest afició, dèria…, però donada la diversitat dels objectes penjats, segurament, poques serien les: idees, gustos, propòsits, sentiments, etc… que compartirien. 

 - IDENTITATS 1 - 













Col·lecció privada © 2020

divendres, 19 de juny de 2020

25è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.