Josep Bou responde a Josep Bou

Después de dos años el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS llega a su fin, y para concluirlo me ha parecido oportuno contestar al mismo cuestionario que han respondido mis compañeros. El cuestionario que preparé para el proyecto estaba basado e inspirado, en su formato, en el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo planeé para ser visionado en la red pero con el objetivo que en un futuro próximo pueda tomar forma de libro, espero poder lograr mi objetivo. Muchas gracias a todos los que habéis accedido a participar. 

Josep Bou fotografiado por Teresa Jové 

 Josep Bou responde a Josep Bou 

 *Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

Què suposa per a tu ser fotògraf? 

Ser fotògraf és i ha estat gairebé tota la meva vida des dels 14 anys, per a mi és una forma de veure el món que m’envolta -tant el més proper com el més llunyà- i mitjançant la imatge poder transmetre sensacions, conceptes, continguts, estètiques… que em permeten comunicar de manera resumida i compacta en un discurs, des del que ha passat al que succeeix i fins i tot avançar-me a allò que vindrà. En aquest periple vital mai no m’he tancat en un sol mitjà d’expressió, ja que he abordat de forma global el concepte d'imatge, des de la fotografia, el vídeo, els documentals, les intervencions, la docència, la paraula escrita… fins i tot l'escultura; totes elles han estat i són els mitjans creatius que he emprat individualment o combinant-los per manifestar els meus anhels artístics, d’opinió i comunicació amb la societat. En resum, ser fotògraf em permet traduir allò que m’interessa en imatges i que per a mi és vida, la meva vida. 

Què creus aportar a la fotografia? 

Sempre he cregut que amb el que t’agrada i t’apassiona un ha de ser sincer i generós, aportant-hi el màxim d’un mateix sense restriccions absurdes. Jo m’he nodrit d’aportacions d’altres companys fotògrafs que m’han format fotogràficament i per aquest motiu mai no m’he negat a transmetre els coneixements adquirits al llarg de la meva vida fotogràfica als companys professionals o fotògrafs emergents. I quan faig referència a coneixements no parlo tan sols de tècniques-estètiques-conceptes fotogràfics, parlo també de l’experiència, ja que crec que com més amplis, variats, rics… siguin els aspectes -que conformen el fet de ser fotògraf- que puguem transmetre, més favor fem a la fotografia d’aquest país i més aviat les noves generacions podran assolir cotes d’excel·lència fotogràfica que a la nostra generació ens ha costat “Déu i sa mare”. No puc concebre ser fotògraf sense il·lusió i entusiasme i amb una gran dosi d’ambdues coses, il·lusió i entusiasme, junt amb tot el que he esmentat abans, considero que podria ser la meva aportació, però potser són el receptors els qui han de jutjar la meva aportació a la fotografia al cap dels anys. 

Què és per a tu enquadrar? 

Enquadrar és el resultat final d’una visió subjectiva de l’entorn en què et mous. És extreure d’una realitat global un fragment amb el qual tu t’identifiques. És destacar d’alguna manera allò que t’interessa i et crida l’atenció. És posar l’accent en un fragment d’un tot per centrar una temàtica. És construir unes línies visuals per guiar el lector d'imatges allà on tu vols que arribi. És treure el gra de la palla. És el resultat d’estar atent al que vols comunicar i és, també, el fruit de moltes hores de mirar i analitzar l’entorn encara que no siguis conscient que ho estàs fent. L'enquadrament és el primer que veus en una fotografia i aquest enquadrament et permetrà endinsar-te en el contingut, la tècnica, el concepte, la il·luminació… de la imatge. Amb un enquadrament dolent una imatge mai no pot ser una bona fotografia. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 

Creativitat o inspiració són dos conceptes que he abordat sempre per separat per tal d’ajuntar-los en una determinada fase dels projecte a mesura que aquest projecte avança en la seva definició final. 

Un projecte sorgeix de la inspiració, que pot arribar-me per diferents camins: sensacions, experiències, necessitats… Jo sempre he dit que el fotògraf és (o hauria de ser) com un gran escànner que veu i sent allò que es cou al seu entorn social i que està en constant evolució, que analitza i fins i tot olora, de vegades sense voler, tot el que succeeix en el món que l’envolta i n’extreu conclusions. Jo d'allò que percebo, intueixo, oloro, sento, veig… creo una imatge primitiva que emmagatzemo en el meu cervell mentre espero una reflexió posterior. La inspiració sense una realització és quelcom insubstancial, la inspiració s’ha de treballar perquè arribi a veure la llum. Quan sento que la inspiració dóna voltes dins meu, em centro a desenvolupar les idees que bullen dins el meu cap: treballo la idea, li dono concepte i contingut, analitzo què vull dir i com comunicar-la, quina tècnica i quin suport utilitzaré, a qui vull adreçar-me. Puc construir imatges amb un missatge genèric o crear-ne que tinguin el seu propi corpus i estiguin adreçades a un sector social determinat. 

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 

La meva obra fotogràfica té molts traços diferents amb una característica comuna: l'honestedat cap a mi mateix. Sempre m’ha interessat gairebé tot allò que succeeix al meu entorn i és susceptible de comunicar-se fotogràficament, per tant no sóc un fotògraf que té una visió única, ni estic encaixat en una sola tècnica o percepció fotogràfica. És a dir, no tinc una línia estètica de continuació -com acostuma a agradar a galeristes erudits o col·leccionistes- per tal de poder-te classificar. 

Si ho podem considerar un traç, jo diria que la meva obra sempre comunica quelcom i sempre hi passa quelcom de subjectiu -independentment que sigui un retrat, un reportatge, un documental- amb una visual estètica, creativa i potser de vegades a contracorrent, però sempre acompanyada d’una realització impecable, escaient i adient a les necessitats que l’obra em demana per ser presentada i mostrada, i per damunt de tot sense por de si serà o no ben rebuda i acceptada pels anomenats experts; aquests podrien ser alguns dels traços, no en tinc un de sol, ja que treballar sempre des d’un mateix punt fotogràfic m’avorreix enormement, bé, millor dit, per a mi seria insuportable. Sé que hi ha gent que diu que el meu traç és canviant, sí, i què? Això és bo o dolent? 

Jo no crec, ni puc encasellar-me en un estil concret perquè les emocions que em porten a un projecte són diferents en el temps, plurals en els seus orígens i la forma de comunicar-les és evolutiva. Cada projecte neix d’una manera i jo em centro a escoltar-lo i comprendre l’idioma i el llenguatge fotogràfic en què vol ser presentat i mostrat al públic, ja que diria que jo sóc un executor amb suficients coneixements tècnics-creatius-conceptuals, i disposat a aprendre’n de nous si cal, a disposició de l’obra, per això els meus traços són canviants i la meva obra està plena de traços diferents… desconfieu el dia que siguin repetitius i homogenis. 

Quin fotògraf o fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 

No sabria dir si hi ha algun fotògraf que m’ha influenciat al llarg de la meva trajectòria, però sí que tinc determinades predileccions per afinitats amb diversos fotògrafs que he tingut com a referents en cada una de les etapes en què m’anava formant, i en funció del que volia experimentar i m’interessava m’apropava amb major interès a la seva obra. Analitzant la meva trajectòria fotogràfica veig que he passat per gairebé la majoria d’especialitats i, si ens situem temporalment en cada etapa fotogràfica que he viscut, veurem que els referents de què disposava són ben dispars entre les diferents etapes. 

En la meva etapa de premsa -on Vietnam estava en les pàgines de "Life" i "París Match"- jo volia fotografiar com en Capa, com Larry Burrows, escriure com Jean Larteguy, formar part de l’agència Black Star, conèixer el món de Cartier Bresson… i tastar totes les referències utòpiques que ens arribaven de fora del nostre país. La guerra va deixar d’interessar-me i durant un temps vaig centrar-me en la fotografia de viatge, "National Geographic", Peter Beard i Francisco Hidalgo en foren referents, però el que va influenciar-me i va marcar-me per sempre va ser quan vaig descobrir fotògrafs com Irving Pen, Avedon, Skrebensky, Norman Parkinson, David Bailey, Newton, Elgort, Barbieri, Bert Stern, Guy Bourdin… entre molts d’altres, com en Jeroni Vives i Gianni Rugiero de Barcelona, tots ells van ensenyar-me a mirar i van encarrilar la meva trajectòria fotogràfica professional i personal. Al mateix temps anava coneixent autors de singularitats i característiques ben diferents però que cada un d’ells m’interessava per alguna cosa: de Pete Turner em fascina el color de la seva obra; de Català Roca, la proximitat; de Weegee, l’instant; de Weston, el rigor; d'Adams, la perfecció; d’Adjet, la constància; de Moholy Nagy, la investigació; de Stieglitz i Steichen, l’atreviment; de Lartigue, la deformació del moviment; de Sief, la utilització de l’angular i els nus; Brandt, Brassaï, Robert Frank, Giacomelli, Horst, Horvath, Kertez… aquests i molts més foren les fonts de les quals vaig beure i sobre les quals vaig construir la meva base fotogràfica. Per tant, les meves influències, com podeu veure, són més que múltiples, ja que m’agrada submergir-me i explorar en totes les línies i estils, sense renunciar mai a cap, ben al contrari. 

Quina fotografia tens pendent? 

No tinc cap fotografia pendent i les tinc totes per fer. Sempre cerco i enquadro encara que no porti la càmera. Les imatges són com un imant al qual no puc resistir-me, i si hi ha un tema que em motiva, suggestiona, emociona, interessa… serà i és en aquell moment la fotografia pendent, però un cop assolida ja n’hi haurà una altra que usurparà el lloc de “fotografia pendent”. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 

No tinc cap preferència, però si hagués de triar-ne un diria en Peter Lindbergh, potser perquè el conec personalment, encara que crec que és més perquè m’agrada molt la forma que té d’apropar-se als personatges i la utilització de les localitzacions, ja que escenografies totalment muntades i controlades a la mil·lèsima tenen una aparença de “casual” i els seus retrats que semblen fotografies robades no ho són, el que representa un control gairebé absolut sobre la tècnica, l’espai, l’estètica… de la imatge que està construint, sí, d’en Peter m’agradaria un retrat. 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 

Quan un autor decideix que ha acabat una obra d'art, deixa de ser insuperable. En el meu cas, l’escultura primitiva em té el cor robat, sobretot la imagineria africana per la seva força i el seu contingut simbòlic. També m’agrada l’estilització d’en Giacometti; la monumentalitat d’Igor Mitoraj; d’en Miquel Àngel, la perfecció… Si entrem en pintura, la candidesa de Miró; la força de Picasso; els cossos d’en Schiele, Lempicka, Botero; l’estructura arquitectònica de Chirico; de Da Vinci, la investigació; dels surrealistes, per descomptat en Magritte; el dramatisme d’en Goya en la sèrie negra… i d’en Barceló gairebé tot. 

Les sensacions que em genera una obra sonora o visual, clàssica o actual, fan que per a mi sigui insuperable, i no vull excloure el cinema, ja que hi ha autèntiques obres d’art a la pantalla gran. 

Un color. 

En diré dos: el blanc i el negre, que són la font per addició o subtracció de tota la gamma lluminosa. Quan fotografies en blanc i negre entres directament en la imatge i és un mateix qui hi posa color en la seva imaginació. 

Un fotògraf. 

Un fotògraf… davant el que he comentat anteriorment m’és molt difícil decantar-me per un, però un que trobo interessant per la investigació, per l’atreviment dels seus enquadraments i punts de vista en la seva època i pel que el seu treball suposa per a la fotografia, és Moholy Nagy. Quelcom bell. Llevar-se cada dia amb la il·lusió per continuar i tenir al costat la persona a qui estimes i ho comparteixes tot des de fa molts anys, i que no et recordes de quants, perquè sempre és com la primera vegada. 

Para ver un resumen de mi trajectòria fotográfica ir a JOSEPBOU.COM

Lola Montserrat responde a Josep Bou

La fotógrafa LOLA MONTSERRAT me recibió en su casa de Barcelona donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. 

Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro. 

Lola Montserrat en su casa de Barcelona 

 Lola Montserrat responde a Josep Bou 

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

Què suposa per a tu ser fotògrafa? 

Per a mi ser fotògrafa…? Doncs, és que jo penso a vegades que no en sóc de fotògrafa, que una mica m’hi he trobat. Però en tot cas, a hores d’ara, és la meva vida; per lo tant, seria gairebé tot. 

Què creus aportar a la fotografia? 

Doncs mira, com a fotògrafa, suposo que no gaire cosa; suposo que honestedat, potser ganes de fer coses, potser il·lusió, però, és clar, jo m’he dedicat més de vint i molts anys a la docència en la fotografia i aquí sí que penso que he aportat. Potser allò que es diu “un petit gra de sorra” ajudant i formant gent que ara està treballant en el món de la fotografia, i hi està treballant força bé. I crec que potser a part dels coneixements tècnics –de com combinar el diafragma amb la velocitat d’obturació- segons com també li he aportat il·lusió, trempera, ganes de dur endavant un projecte, ganes de viure de la fotografia, de gaudir-la… Sí, diguem que si he aportat quelcom a la fotografia seria com a docent, més que com a fotògrafa. 

Què és per a tu enquadrar? 

Enquadrar… Doncs d’alguna manera ensenyar o parcel·lar una part de la realitat que a mi en aquell moment m’interessa molt, que és la que veig, que és la que vull mostrar a la resta de la gent i el que hi ha fora de l’enquadrament en aquell moment no m’interessa per a res. En aquell moment, per a mi, l’enquadrament és allò primordial, el principal punt d’atracció. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 

Doncs no ho sé… De fet, penso que no ho he sabut mai. De cop i volta veig alguna cosa, me n’enamoro i aleshores allò en aquell moment és el meu punt de vista, el meu treball, la meva meta, el meu fi, el meu pensament, i va tot cap allà, però no sé mai què: pot ser una frase, pot ser una imatge, pot ser un plor, pot ser una pel·lícula, pot ser… mai ho he sabut. Estic oberta a tot; precisament, ara que he acabat un projecte, ara estic delerosa per començar-ne un altre, però no tinc un fil de… ara faré això perquè… No, ja vindrà, no sé quan, però ja vindrà. Bàsicament trobaré alguna cosa que m’enamorarà i aleshores, a partir de què m’enamori, veuré si l’amor és correspost o no. 

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 

Doncs, potser l’eclecticisme perquè d’aquí faig coses molt serioses, molt acadèmiques, molt ben il·luminades, molt ben tractades i d’aquí jo què sé… Faig coses amb clares d’ou o amb Polaroids ratllades, amb telèfons mòbils… Aleshores, potser no tinc una línia molt definida, ja que en tot moment faig allò que em ve de gust fer, allò que deia –el que m’interessa en aquell moment-, però el que sí és cert és que en cada projecte sóc jo mateixa; o sigui, que no m’enganyo, és el que en aquell moment em fa viure, em fa tirar endavant. Potser la meva línia és que en tot moment sóc jo, aquest seria el meu únic traç. En un moment determinat m’interessa la investigació -a veure, jo sóc una fan dels pioners de la fotografia-; quan van descobrir que s’emulsionava i sortia una imatge deuria ser un moment triomfal. Jo a vegades recreo una mica aquest moment i m’il·lusiono, però, de totes maneres, la tècnica, ara que estic fent col·lodions o en altres moments que he fet albúmines… La tècnica només és tècnica, i un cop has deixat d’obsessionar-te per ella, cal utilitzar-la per alguna cosa que valgui la pena, perquè, si no, com a tècnica no és res –el que val és la imatge que construeixes amb ella. Però mentre proves una tècnica que no has fet mai i obtens resultats, aquest moment és un esclat. Uau! Ho he fet jo i amb una clara d’ou; realment té un punt de màgia, il·lusió, descobriment… Amb el digital tot és perfecte, tot surt o gairebé tot… A veure, si tu tens un bons coneixements de fotografia quasi sempre assoleixes el que vols, després hi ha programes de tractament d’imatge per acabar-ho de finalitzar. Però les tècniques del segle XIX són totalment imprevisibles, i diria que cada peça és única i això no la fa més bona, però..., de totes maneres una imatge sense discurs, sense res darrere seu, sense concepte… no serveix per a res, és una merda, sigui feta amb la tècnica que sigui. 

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 

Ai...! Doncs, mira… Ja vaig començar a fer fotografies de molt gran, i penso que influència, influència… potser ningú, perquè quan estàs formada i ja tens una certa edat, potser ningú t’influencia. Sobre això hi he pensat molt, jo volia expressar unes coses i com ja m’agradaven determinats autors segurament ja em fixava en ells, però diguem que quan t’agafa la cosa una mica gran, ja no et deixes influenciar tant. Ara bé, sí que et podria parlar de l’Humberto Rivas, que va ser mestre meu i m’agrada molt el que feia, com vivia la fotografia, com s’expressava, com tot plegat; potser seria el que més… Ara, el que sí que he fet és beure de fonts diferents. Puc parlar de Misrach, de Meyerowitz de Landing, de Julia Cameron o de Cartier Bresson. Com pots veure, la cosa va molt de banda a banda, però cada un és com és. 

Quina fotografia tens pendent? 

Quina fotografia tinc pendent… Hosti… Doncs ara mateix cap, perquè m’ha de sortir el clic! i aleshores no en tindré una, en tindré vint, però ara mateix estic una mica amb “standby”. No planifico, no sé… ja vindrà. És clar, jo no treballo per a clients…,em deixo portar per emocions i quan m’emocioni, aquella serà la que tindré pendent. Ara espero que m’arribi l’emoció. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 

D’entrada, a mi no m’agrada ser fotografiada. De sortida, si hagués de triar algú, possiblement triaria algú que ja és mort; o sigui, que ho tinc difícil, però… m’agrada molt com fotografia en Robert Mapplethorpe, i m’agrada molt la Julia Cameron, de tota la vida, perquè mira –era una dona i era prou poc seriosa, prou poc perfeccionista com perquè m’interessi molt la seva obra. He de dir que un dels retrats que, a mi, més m’agrada és un que ella va fer-li a en Herschel; és el retrat més bo que he vist mai a la vida; o sigui, que ella. Per demanar... 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 

La natura… Possiblement la natura, que és insuperable, no deu estar considerada com una obra d’art, però per a mi ho és, el cos humà, els arbres…; no hi ha res que sigui tan bonic, tan perfecte. Per a mi és la gran obra d’art. Fixa’t que per aquí a casa hi ha pedres, petxines… Que la natura sigui capaç de fer cargoles com els nàutils, és la perfecció total, i a mi em sembla una obra d’art de principi a fi. Un nadó… és una perfecció. 

Un color 

Un color… Blau marí, blau, blau, no necessàriament blau marí, també el vermell. Anem d’una banda a l’altra… O el negre, el blanc… En definitiva, la llum que els té tots –encara que el groc no m’agrada gaire, com a la gent del teatre. 

Un fotògraf 

Un sol és difícil, però així d’entrada et diria Elliott Erwitt, després n’hi ha molts més: Mapplethorpe, Julia Cameron, Humberto Rivas, Eugene Smith, Brassai, Atget, Freelander, Misrach Diane Arbus, Meyerowitz, Cartier Bresson, Steichen… Com pots veure no tenen res a veure l’un amb l’altre. 

Quelcom bell 

Quelcom bell… Un nadó és el més bonic, tan sigui humà com animal. Per a mi no hi ha res més bonic que un nadó; des d’un cavallet que acaba de sortir del ventre de l’egua, fins a un pollet de flamenc (que mira que són “raros”), fins a un cadell de gos… Podria dir la Sagrada Família, però no!!! M’agrada més un nadó que la Sagrada Família.

Próximo fotógrafo invitado JOSEP BOU. Para concluir este proyecto me ha parecido oportuno contestar al mismo cuestionario que han respondido mis compañeros.

Dany Virgili responde a Josep Bou

El fotógrafo DANY VIRGILI me recibió en su estudio de Valldoreix donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. 

Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro. 

Dany Virgili en su estudio de Valldoreix 

 Dany Virgili responde a Josep Bou

 *Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

¿Qué supone para ti ser fotógrafo? 

Ser fotógrafo es un privilegio, ha sido una elección. La misma evolución me llevó, un poco, a convertirme en fotógrafo que, a mi modo de ver, es una manera de entender y disfrutar de la vida y de estar continuamente fijándome en los cambios que se producen, sobre todo, en la luz. Ser fotógrafo retratista para mi ha sido como una terapia, yo empecé haciendo retratos porque pensé que era una buena manera de relacionarme con la gente, ya que era muy tímido. Cuando uno está con una cámara en las manos tiene una sensación de poder, ya que estás resguardado detrás de ella, y a mi me ha ayudado a introducirme en un mundo que siempre había admirado pero solo vivido a través de las revistas y libros, a la vez que me ha servido para vencer mi timidez y, evidentemente, me ha permitido conocer a gente muy interesante. 

¿Qué crees aportar a la fotografía? 

Más que aportar yo, creo que, como comentaba, es ella la que me ha enriquecido desde mucho aspectos (algunos menos que otros, ja, ja). Lo que he intentado, desde mi obra personal, ha sido contribuir a mantener una actitud crítica para que no se enquisten determinados comportamientos que venimos arrastrando desde hace siglos, ante los que no deberíamos resignarnos simplemente porque “siempre han estado ahí”. 

¿Qué es para ti encuadrar? 

Encuadrar es la más parecido que hay a la libertad, aunque es algo complicado, ya que es tomar una decisión entre muchas opciones y esa decisión, normalmente, determina el resultado. Yo creo que encuadrar tiene una importancia tremenda, tremenda, y en la fotografía es básico y muchas veces un reto que está por encima de la iluminación y de otras muchas cosas. El saber fraccionar esa realidad que tenemos delante es, quizás, lo más difícil. 

¿Qué despierta tu creatividad o inspiración en la construcción de nuevos proyectos? 

Creo que el ser humano siempre se ha sentido atraído por su misma especie, de ahí que el retrato haya sido, por excelencia, la disciplina que mayor interés ha despertado en mi, y en la mayoría de personas, de entre todas las especialidades artísticas. Me interesa y motiva los rostros que puedo descubrir en cualquier materia, espacio, situación… eso hace que se dispare mi inspiración y creatividad. Intento no quedarme simplemente con la estética de los rostros que fotografío, intento trasmitir a través de las imágenes un mensaje que suele estar relacionado con los problemas que tenemos como sociedad y el control absurdo que pretendemos ejercer en los procesos que muchas veces son irreversibles. 

¿Cuál es el rasgo principal de tu obra fotográfica? 

En los retratos, que normalmente son encargos, mi rasgo principal fotográficamente hablando, es (al menos lo intento) que mi imagen apoye el discurso que esa persona está intentando transmitir. 

¿Qué fotógrafo / fotógrafa te ha influido más a lo largo de tu trayectoria? 

El fotógrafo que realmente me influenció fue mi maestro José Luis Méndez, de su mano descubrí a los grandes retratistas, pero yo me quedo con el gran Irving Penn, él ha sido el retratista que creo que ha ido mucho más allá. 

¿Cuál es tu fotografía pendiente? 

La fotografia pendiente… captar un nuevo rostro en la naturaleza, -como te comentaba antes esa es mi obsesión- o sea que siempre tendre un rostro pendiente que fotografiar de los muchos que se me ofrecen como reclamo en cualquier materia, sobre todo en la naturaleza. 

¿Por quien te gustaría ser fotografiado? 

Supongo que por alguien que me hiciera sentir cómodo, por ejemplo ahora que estamos a gusto contigo seria un buen momento. No se… supongo que ser fotografiado por cualquier buen retratista seria un placer. 

¿Alguna obra de arte te parece insuperable? 

Yo creo que todos las obras son insuperables, es decir: el único que puede decidir en que momento una obra puede superarse es su autor –que quizás es uno de los retos más complicados, el de la última pincelada- por eso cuando un artista decide que ya no tienen que ir más allá, ésta, para mi, es insuperable, aunque debo decir hay algunas que me gustan más que otras. 

Un color 

Yo más que un color te diria una gama de colores, una de mis características es precisamente el entonar, partiendo del blanco y negro con toda su gama de grises, pero siempre en gama. Me da lo mismo el color siempre y cuando se engame: azules, marrones, rojos… me gusta la monocromía. 

Un fotógrafo 

 Un fotógrafo…Irving Penn. 

Algo hermoso 

Algo hermoso, la naturaleza en estado puro, desde una tormenta, al mar embravecido. La potencia de la naturaleza es algo hermosos, muy hermoso y puro. 

  

Próximo fotógrafa invitada LOLA MONTSERRAT

Albert Gusi responde a Josep Bou

El fotógrafo ALBERT GUSI me recibió en su casa de Castellbisbal donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro. 

Albert Gusi en su casa de Castellbisbal

Albert Gusi responde a Josep Bou
 *Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado

Què suposa per a tu ser fotògraf? 

Per a mi ser fotògraf és, i espero que ho continuï sent, una oportunitat, un camí, un itinerari per aprendre... i també per conèixer autors, territoris, persones, i amics amb els qui poder fer això que estem fent amb tu avui aquí. Ser fotògraf és una aposta que vaig fer per una de les disciplines artístiques que jo havia mamat i, per tant, era propera: amb ella m’he quedat. 

Què creus aportar a la fotografia? 

Ostres... Jo no aporto res a la fotografia. Jo, en tot cas, el que penso és que li hem de treure “coses” a la fotografia. La fotografia pesa molt, massa…; tota ella és molt gruixuda, molt densa…; traiem -hi coses, fem-la més lleugera… Potser…fem-la més sostenible, traiem -hi un punt de pedanteria, fem-la menys individualitzada, que sigui més un espai de joc i diversió… àmbit de creació i eina de participació. 

Què és per a tu enquadrar? 

Renoi! Enquadrar! Enquadrar per a mi és una limitació que té la fotografia. Un escriptor quan s’enfronta a un paper en blanc hi aboca un munt de coses; un poeta tres quarts del mateix; igualment ho fa un cuiner en una cassola… Ostres, enquadrant hi ha moltes coses que ens deixem fora. A mi m’agradaria haver vist en les imatges llegendàries què hi passava al seu voltant, o què hi havia darrere el fotògraf, o què hi havia més enllà d’allò que ens tapa aquell autor o aquella referència... Per a mi enquadrar és un mal de cap, sincerament. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 

Jo penso que una obra porta a la següent. Treballar i generar un nou projecte comporta també abocar-te a plantejar, intuir, esbossar el següent. Des del meu primer reportatge fotogràfic “INDIS”, que recordo molt vivament, crec que hi ha una continuïtat, una linealitat fins a arribar als projectes que estic fent ara -com el més recent que és el de llençar aquesta pilota (l’Albert assenyala la pilota que hi ha a sala) gegant per la glacera de l’Aneto. Per a mi la creativitat s’ha de treballar com moltes altres coses, s’ha de cercar, s’ha d’estimular, s’ha d’incentivar… Un mateix ha de ser metòdic per trobar tot allò que li suggereix un bon projecte. En definitiva, com dic, una obra porta a la següent, i la creativitat si no la cerquem difícilment vindrà -a mi no em ve de cop i volta, jo l’haig de cercar.

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 

Diria que al principi sí que hi havia un traç més fet, més marcat. Quan parlava que per a mi la fotografia era un itinerari, un camí, també ho era la meva obra. Però ara, de mica en mica, aquests senyals es van diluint, sembla com si cada vegada siguin més translúcids. Per tant, ara, a mi m’agrada parlar d’aquesta fotografia més participativa; treballar sobre el territori i el paisatge on gaudeixo fent aquestes intervencions. El meu treball, de moment, està sobre el paisatge, on em serveixo de la fotografia per deixar el mínim d’empremta sobre aquest territori. L’únic testimoni és l’audiovisual, videogràfic o fotogràfic, que jo n’extrec o d’altres agents que també participen del projecte. Jo m’apropo al Land Art, però m’interessa un Land Art que no deixi petjada sobre el territori. 

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 

Bé, m’agraden moltíssim totes les avantguardes del segle XX, per exemple: Moholy Nagy o Christian Schad o Man Ray…; els fotogrames i derivats (em refereixo a tècniques similars) per a mi van ser molt reveladores. Descobrir que damunt d’un paper fotogràfic, lluny de la càmera, s’hi podien generar imatges, va ser molt important. Començar com un pintor, a preparar i plantejar una obra, una obra fotogràfica, on tots els objectes que estaven en contacte directe amb el paper fotogràfic eren atrapats i a partir d’allà crear/fer/elaborar una creació sense límit, allò va interessar-me moltíssim. D’una obra més recent m’agrada en Pere Català-Roca. Té un treball de fotografilms que és una obra damunt de paper fotogràfic molt matèrica. Ell aboca uns químics damunt del paper fotogràfic i converteix aquest paper fotogràfic en una obra amb textura i matèria voluminosa. Hi ha altres autors, no tan propers, que m’interessen molt com ara Simon Norfolk amb els seus paisatges de guerra totalment devastadors, i també m’agrada gent que no està lligada directament amb la fotografia, però que hi treballa com és en Perejaume. El xinès Cai Guo-Quiang també m’agrada moltíssim, i jo diria que em sento devot de l’autor suís Roman Signer. 

Quina fotografia tens pendent? 

En tinc moltes de fotografies pendents, però són totes en l’àmbit de la fotografia familiar. Pel contrari, en l’àmbit dels projectes artístics, així d’immediat, pendent, pendent, no en tinc cap. Tinc projectes que s’estan esbossant, agafant cos i forma i d’aquí en sortiran altres fotografies i/o més fotografies, però no tinc una obsessió per una fotografia pendent. Sí que procuro pensar cada dia en imatges o projectes que vaig treballant. Treballant i cultivant perquè s’esdevinguin en una imatge fotogràfica o un vídeo, però… ara mateix no en tinc cap de pendent, sortosament. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 

Mira, a mi m’hagués agradat ser fotografiat per en Robert Capa i, fins i tot, imagino l’escenari: jo defensant les posicions republicanes a les trinxeres de la batalla de l’Ebre. No sé com hagués acabat, però penso que hauria estat una imatge frapant: pel moment, pel lloc, pel que significava històricament defensar la república, pel país i estar lluitant allà contra el feixisme i tenir al costat a un fotògraf com en Robert Capa… Això hagués sigut l’hòstia. 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 

M’agrada moltíssim la cultura megalítica. Penso que són peces monumentals d’una contundència tremenda, ubicades en llocs singulars del territori, amb una finalitat concreta, i que avui en dia encara expressen un munt de coses i no han perdut gens l’essència amb la qual van ser construïdes fa quatre mil anys aproximadament. Tots el dòlmens, tota la cultura talaiòtica, tots els menhirs… Això em fascina per la grandiositat, per la monumentalitat, per la relació amb l’entorn on estan ubicats... i per tot allò que significava per a aquells homes i dones la construcció d’aquelles obres. Fixa’t, a dia d’avui segueixen sent atractives, estimulants i majestuoses. 

Un color 

El blau. El blau sense cap dubte. 

Un fotògraf 

Un fotògraf… un fotògraf… Em quedo amb en Moholy Nagy, sí, un abans i un després. 

Quelcom bell 

Alguna cosa bonica… El massís de Montserrat, un dia d’hivern després del vent del nord; és preciós. 

  

Próximo fotógrafo invitado DANY VIRGILI

Jesús Micó responde a Josep Bou

El fotógrafo JESÚS MICÓ me recibió en su casa de Barcelona donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. 

Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.

Jesús Mico en su casa de Barcelona

Jesús Micó responde a Josep Bou 

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

¿Qué supone para ti ser fotógrafo? 

En mi caso la relación que tengo con la fotografía es una relación bastante intensa, ya que mi fotografía está directamente implicada con mi vida. La mia es una fotografía de la experiencia autobiográfica y por lo tanto intento que la fotografía nutra y amplie mi vida, la haga mucho más interesante, más rica, que aumente mi experiencia de vida y que ésta, a la vez, se vea enriquecida por la propia fotografía, buscando una retroalimentación de ambas, como un doble feed back entre ambas (fotografía y experiencia de vida). Por tanto ser fotógrafo caracteriza mi vida. 

¿Qué crees aportar a la fotografía? 

A la Fotografía (con mayúsculas) creo aportar un pequeño granito de arena como el que aporta cualquier otro fotógrafo. A mi fotografía intento aportarle la máxima sinceridad, el máximo descarnamiento y profundidad moral para que sea válida, dado que al ser una fotografía de la experiencia autobiográfica necesito que tenga este punto de integridad moral que comento. También tengo otra relación profesional con la fotografía que no es la de creador, la de fotógrafo, sino la de docente teórico. Una relación que también alimenta mucho mi propia vida, satisfaciéndome considerablemente. Y ahí intento aportar rigor académico, en la investigación, en el análisis teórico… Por último, tengo otra relación profesional con la fotografía que es la de comisario para autores emergentes. Con ella intento aportar -a la Fotografía con mayúsculas- el descubrimiento de nuevos talentos que pueden ser futuros representantes de la fotografía contemporánea. 

¿Qué es para ti encuadrar? 

Para mi encuadrar es sinónimo de opinar. En el encuadre comienza la capacidad de opinión del medio fotográfico, la capacidad de ver el mundo de otra manera, de seccionarlo e identificarlo de una manera determinada.

¿Qué despierta tu creatividad o inspiración en la construcción de nuevos proyectos? 
En mi caso, mi proyecto es permanente. Es mi proyecto vital, mi propia vida, y por tanto lo único que me despierta interés para seguir fotografiando es seguir viviendo. Intento recorrer las turbulentas y fascinantes aguas de la existencia de la forma más estimulante posible. Y es por ello que pretendo que mi proyecto fotográfico tenga sentido con la vida, desde la vida, para la vida, por la vida, en la vida, a través de la vida y, si me apuras, después de la vida. 

¿Cuál es el rasgo principal de tu obra fotográfica? 

Me temo que voy a ser reiterativo porque es de nuevo el carácter autobiográfico Y es el profundo descarnamiento moral que conlleva hacer una reflexión honesta sobre tu propia vida lo que pretendo defina y caracterice mi obra. Éste es el rasgo fundamental que caracteriza mi trabajo. Con él intento proyectar al espectador la idea de que, por muy diferente que sea su opción de vida de la mía, de alguna manera pueda encontrar empatía en las historias que yo planteo. Y aunque en mis imágenes yo hablo de historias muy particulares (las de mi propia vida) por otro lado no dejan de ser universales porque presentan aspectos comunes a las de otras personas. Me refiero a aspectos como las ilusiones, los miedos, las alegrías, las frustraciones, el deseo, el amor, el desamor, el afecto, la salud, la enfermedad….. por muy particular y personal que sea mi vida, hay valores universales e ella que cualquier espectador podría identificar como empáticos. 

¿Qué fotógrafo / fotógrafa te ha influido más a lo largo de tu trayectoria? 

Me han influido muchos, muchísimos: clásicos, contemporáneos, españoles, internacionales… Yo destacaría fundamentalmente autores que han trabajado en la fotografía de manera descarnada como Nan Goldin que me parece maravillosa y aunque su histórico diario personal “La balada de la dependencia sexual” no tiene nada que ver con el mío desde el punto de vista formal, sin embargo he de decir que cuando descubrí aquel trabajo en su primera exposición recién aterrizado yo a mi vida en Barcelona me causó un shock impresionante porque asistí por primera vez en mi vida a un ejercicio de rigor moral profundísimo pese a lo aparentemente (abro comillas) “sucias” (cierro comillas) que pudieran parecer sus imágenes. También un clásico, anterior a ella, que tocó lo mismo fue Larry Clark. Su célebre “Tulsa” me parece sublime. Y también autores como Robert Frank. De alguna manera lo referencio por lo que su trabajo tiene de autobiográfico, aunque no tanto “Los Americanos” sino el trabajo que le siguió. Hay autores que no han tratado el tema de la autobiografía y que me parecen maravillosos como Avedon o contemporáneos como Mona Khun (de quien me encanta su trabajo sobre el desnudo). O William Klein, otro clásico a destacar de entre muchos otros autores que me parecen fantásticos. 

¿Cuál es tu fotografía pendiente? 

Mi fotografía pendiente no se si te refieres a la fotografía en minúsculas o en mayúsculas. Si es en minúsculas, mi fotografía pendiente, pues sería hacer una imagen concreta en la que tenga un reto importante por hacer en mi dirario…pues alguna especialmente dura, muy dura como puede ser la muerte de un ser querido. Si te refieres a la Fotografía con mayúsculas, no sé si te refieres con ello a hacer una imagen de un ámbito de la fotografía que no he tocado todavía y tendría que tocar… pues entonces debo decir que… muchos… Yo cuando empecé lo hice con el reportaje y lo abandoné cinco o seis años más tarde y es algo que me encantó, volvería al reportaje, pero no sólo eso… cualquier otro ámbito de la fotografía me queda por hacer, ya que me he limitado durante décadas al diario autobiográfico. Tengo pendientes muchos ámbitos temáticos de la fotografía que no trabajo y que no los echo de menos, pero que en el fondo podría tenerlos pendientes. 

¿Por quien te gustaría ser fotografiado ? 

Pues me encantaria que me fotografiara Avedon, un retrato de Avedon me parecería lo mejor que me podría pasar, pero bueno… por poner una autora contemporánea me encantaría también que me fotografiara Mona Khun, sí… o Rineke Dijkstra, también. 

¿Alguna obra de arte te parece insuperable? 

Me parece insuperable toda la estatuaria clásica. Toda la escultura clásica en conjunto me parece sublime, el David de Miguel Ángel… la estatuaria clásica en general, toda ella, me ha influido, por ejemplo el Hermes de Praxíteles aunque no es tan famoso como el David de Miguel Ángel… la Victoria de Samotracia es maravillosa. Y lo mismo pasa con la pintura. Pero desde luego si nos ceñimos al siglo XX la obra emblemática y cumbre que creo supuso un antes y un después dentro de la historia del arte es la de Duchamp. Creo que es la bisagra entre el arte moderno y el arte contemporáneo. Los planteamientos de Duchamp fueron increíblemente rompedores y marcaron este antes y después. 

Un color 

A mi me gusta el azul, azul marino y a ser posible acompañado del gris, entonces ya es una combinación perfecta. 

Un fotógrafo  

Pues… un clásico como podría ser Robert Frank o Joan Colom. Un clásico mejor que un contemporáneo porque tiene como un indiscutible respeto histórico y aunque contemporáneos hay maravillosos, si tengo que mencionar a un fotógrafo, prefiero un clásico que fuera rompedor en su momento y Robert Frank y Joan Colom lo fueron. Elijo deliberadamente uno de trascendencia internacional conocida y otro de un valor equivalente pero autóctono. 

Algo hermoso 

Algo hermoso… pues… a ver …. Creo que una de las cosas más hermosas de la vida ocurre cuando la complicidad sexual entre dos amantes se ve acompañada a la vez de una profunda complicidad afectiva. Cuando ambas cosas coinciden creo que podemos decir que se da el momento supremo de la vida. 

Próximo fotógrafo invitado ALBERT GUSI 

Paco Elvira responde a Josep Bou

El fotógrafo PACO ELVIRA me recibió en su casa de Barcelona donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. 

Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro. 

Paco Elvira en su casa de Barcelona

Paco Elvira responde a Josep Bou 

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado  

¿Qué supone para ti ser fotógrafo? 

Para mi ser fotógrafo es una manera de vida, siempre he querido ser fotógrafo, lo he sido y no sabría que hacer si no lo fuera. 

¿Qué crees aportar a la fotografía? 

Yo tengo una larga trayectoria, entonces he aportado, a la fotografía, sobre todo una documentación histórica sobre como han cambiado las cosas en nuestro país, unas fotos que han ganado valor con el tiempo. Ahora en estos momentos hay muchísimos más fotógrafos, se está documentando todo y yo intento mirar los hechos de otra manera, con una nueva visión observando lo que hacen los jóvenes fotógrafos y con todo ello montar un conjunto en el que hay fotografías, opiniones y nuevas tecnologías. 

¿Qué es para ti encuadrar? 

La fotografía puede parecer muy sencilla, y de hecho en ella hay un punto de complicación, cuando nosotros miramos lo que tenemos delante nos encontramos con el encuadre que para mi es algo básico, ya que la fotografía es reducir a dos dimensiones y dentro de un marco el complejo espacio tridimensional y muchas veces hasta confuso que tenemos delante. Los fotógrafos disponemos de dos elementos: la luz que es básica y el encuadre, ya que la diferencia en obtener una buena fotografía de una mala o vulgar depende mucho de este encuadre que hacemos. 

¿Qué despierta tu creatividad o inspiración en la construcción de nuevos proyectos? 

Creo que si no hiciéramos nuevos proyectos sería muy aburrido, regularmente se te ocurre alguna idea y empiezas dando forma a un nuevo proyecto, esto es como una carga de adrenalina y enfocas el nuevo proyecto, empezando una nueva historia. Yo creo que es básico ir renovándote y creando nuevos proyectos. 

¿Cuál es el rasgo principal de tu obra fotográfica? 

El rasgo principal de mi obra fotográfica como fotógrafo documentalista es reproducir la realidad con una visión particular que siempre se consigue enfocando y tratando temas que te interesen, lo que pasa es que muchas de estas fotos van ganando valor con el tiempo, y yo creo que esta es una de las características de mi obra. Lo que fotografío no se como se verá ni interpretará en una futuro, lo que si es cierto es que algunos temas que tengo como pueden ser: toda la transición española desde los setenta; la China de finales del setenta y nueve, donde tuve la suerte de estar; todo el tema de Irlanda del norte que he documentado durante veinticinco años… La importancia de mi obra es el conjunto de estos y otros hechos relevantes. 

¿Qué fotógrafo / fotógrafa te ha influido más a lo largo de tu trayectoria? 

Si he de decir un solo nombre lo tengo claro, el que me influyó más, fue Xavier Miserachs porque en la época que comenzaba a fotografiar, a principios de los setenta era un aficionado a la fotografía y me gustaba la naturaleza, quería hacer fotos de ella, de pájaros entre otros imágenes. Y entonces cayó en mis manos el libro Barcelona Blanc i Negre de Xavier Miserachs, después lo conocí en persona, y cuando vi aquel libro, que está como una joya en mi biblioteca, me dije -yo lo que quiero hacer es esto- luego vinieron otros autores como Cartier-Bresson y algunos que el mismo Miserachs me mostró en su casa como William Klein. Otro fotógrafo que ha sido un referente, aunque no tan conocido, es Ed van der Elsken con su libro Sweet Life con el que da la vuelta al mundo… pero el primero que me inspiró a dedicarme al tipo de fotografía que hago fue Xavier Miserachs. 

¿Cuál es tu fotografía pendiente? 

Mi fotografía pendiente… la verdad es que no lo sé porque muchas veces la fotografía pendiente te la encuentras, en mi caso, no la buscas, pero de todas manera lo que si puedo decirte es que tengo un proyecto pendiente que no es una sola foto, pero que entra dentro de un conjunto y es de todo el tema de Irlanda del Norte que empecé a fotografiar desde muy joven. El proceso en guerra abierta, los disturbios y ahora, al final, ha llegado a un estado de paz duradera que espero sea para siempre. El trabajo pendiente podría ser volver a Irlanda del Norte y acabar este proceso documentando una Irlanda definitivamente en paz. 

¿Por quien te gustaría ser fotografiado? 

Por quien me gustaría ser fotografiado… esta es una buena pregunta que no había pensado nunca, pero cuando te imaginas ser fotografiado pensaría en un retratista, lo que pasa es que los grandes retratista que me gustan mucho han muerto casi todos, pero uno de los retratista que más me ha influenciado por su obra es Arnold Newman, y pensándolo bien, y puestos a pedir… me gustaría que Arnold Newman me hubiese fotografiado, aunque también me ha venido a la cabeza Annie Leibovitz, pero no, me quedo con Arnold Newman. 

¿Alguna obra de arte te parece insuperable? 

 Si hablamos de fotografía muchas veces pienso… cual sería la fotografía emblemática que te gusta, te ha influenciado y cuando tienes que elegir una sola imagen piensas en ella, sería la foto de Eugene Smith “Tomok en el baño” que obtuvo en Minamata con la contaminación del agua por mercurio. Y si volvemos a la pintura que tiene mucha relación con la fotografía, a mi me gusta mucho Van Gogh y me quedaria con una imagen impactante, que además ha tenido alguna repercusión en mi vida, aunque esto es otra historia, como sería la iglesia de Auvers -una iglesia torturada, con un cielo dramático- y estas serían dos obras: una de pintura y otra de fotografía que podría llevarme a una isla desierta. 

Un color 

Un color… ahora me viene de repente a la cabeza y pensaría en dos el azul y el rojo. El azul como color bonito, pero muchas fotografías en color es el toque rojo el que salva la fotografía, dándole un impacto visual fuera de lo común. 

Un fotógrafo 

Un fotógrafo… diría estos fotógrafos que me han influenciado: Xavier Miserachs, Cartier Bresson, Willian Klein, Ed van der Elsken y actualmente me gusta mucho un fotógrafo, también de Magnum, que para mi es una referencia por la manera en que trabaja el color que es Alex Web, y que me ha influenciado mucho en la última etapa. 

Algo hermoso 

Algo hermoso… sensaciones que he experimentado a lo largo de mi carrera como fotógrafo y me imagino que a muchos también os habrá pasado. Es esa sensación que no puedes predecir y que de repente te pasa estando en algun lugar hermoso con todas las condiciones que se ponen a tu favor… una luz maravillosa… vas ha hacer la foto y piensas.. que suerte tengo de estar haciendo lo que estoy haciendo. Esto para mi son momentos maravillosos y he tenido la suerte de que nunca sabes cuando van ha venir, pero me han pasado varias veces a lo largo de mi vida y espero que sigan pasando. 

  

Próximo fotógrafo invitado JESÚS MICÓ

Pep Escoda responde a Josep Bou

El fotógrafo PEP ESCODA me recibió en su estudio, situado en la parte alta de la ciudad de Tarragona donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.

Pep Escoda en su estudio de Tarragona

Pep Escoda responde a Josep Bou 

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

Què suposa per a tu ser fotògraf? 

Ser fotògraf és la meva vida, jo visc el dia a dia amb clau fotogràfica. Per a mi és molt important poder transmetre i comunicar-me amb l’idioma universal de la fotografia que comprèn tothom. És una satisfacció anar als llocs i plasmar el que veus, tant en la fotografia d’encàrrec com en els projectes personals. Visc constantment en clau fotogràfica i fins i tot m’atreviria a dir que en sóc un addicte. És una passió, és la meva vida.

Què creus aportar a la fotografia? 

Amb vint anys que porto com a professional crec que he aportat quelcom. Segurament, una visió respecte a les coses. Penso que tothom té visions diferents del que succeeix al nostre entorn i el més important per a mi és poder compartir la meva realitat, sense que sigui la dels altres, i avui en dia les xarxes socials em permeten compartir-ho contínuament.

Què és per a tu enquadrar? 

Enquadrar és mirar per un forat, ho tinc claríssim; la meva opinió és que tenim aquell punt de voyeur d’alguna manera. Enquadrar tant en el meu treball professional com en el personal per a mi és treure alguna cosa fora de context, veure allò que els altres no veuen. Ara estic fent el que jo anomeno “art efímer” que són fotos pel carrer de parets, textures, fragments… que avui són d’una manera i el pas del temps modificarà. Cal dir que l’enquadrament és molt propi, ja que no tots enquadrem igual i aquest és un fet diferencial entre els fotògrafs.

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 

L’altre dia algú em va dir quina és la teva inspiració? Com t’inspires tu? I a mi la inspiració em ve treballant. Quan treballo és quan les muses, si és que existeixen, es recorden de mi.
Sóc una persona que sempre vaig amb una llibreta, el mètode clàssic –llibreta i llapis. La tinc al sofà; la baixo i pujo, la porto a la motxilla… i vaig apuntant. De vegades, un mateix projecte neix d’un viatge, d’anar caminant pel carrer o de veure quelcom o algú, d’una foto, potser anant en tren… i dius: mira, faré això.
Una de les coses que fa molts anys que faig es diu PLANETA PLUJA i són fotos de la pluja. No tinc ni idea de quan l’acabaré, cada vegada que plou –estigui aquí a París o als Estats Units- agafo la càmera i surto a fer fotos. Són d’aquells treballs que un dia diré prou i l’acabaré. Els projectes de vegades surten d’una sola foto inesperada que m’he trobat, o ella m’ha trobat a mi, ja que hi ha vegades que són les fotografies les que et troben i no a l’inrevés. Ara estic fent un tema que es diu FACE amb l’iPhone, un altre aparell més que tenim. Jo sempre dic que és una caixa amb un forat, però amb uns components digitals i tecnològics molt avançats. Un dia tot passejant per aquí, a la part alta de Tarragona, vaig trobar-me unes cares en unes parets –els hi vaig fer quatre fotos- i ara vaig pel carrer trobant-me cares o elles em trobem a mi, però jo segueixo fotografiant-les; la casualitat s’ha constituït en un projecte. Alhora també estic treballant en un projecte que es diu CATALUNYA EXPRESS, que consisteix en imatges dels viatges que faig amb tren de Tarragona a Barcelona. Si veurà la llum, no ho sé; però, si més no, avui en dia hi ha la possibilitat de mostrar l’obra a les xarxes. Com que ara tinc temps de revisar arxius que jo en dic que són el calaix dels somnis, trobo fotos a les quals no havies fet cap cas i que et poden inspirar… És temps per revisar i aprendre. Jo sempre estic aprenent als meus 54 anys que faré al juny, i no em canso de fer-ho.

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 

Saps que jo he fet molta arquitectura i he publicat molts llibres arreu del món i tant en l’arquitectura con en les altres especialitats que també faig, sempre segons comentaris de tercers, els meus traços són l’elegància i la simplicitat. Lògicament amb els anys vas evolucionant –i el que evolucionarem-, però penso seguir aprenent. La simplicitat és trobar l’excel·lència del no res, i on no hi ha res trobar-hi quelcom; també et diré –i no ho dic sols jo, altres persones també opinen el mateix- que faig una fotografia mediterrània. Permetem dir-ho: tu saps molt bé que, per arrels familiars, dels setze als vint-i-quatre anys vaig ser pescador; no era ni bo ni dolent a l’escola, però com que el meu pare es va comprar una barca a mi em va tocar anar a la mar. En aquella època vaig estudiar pintura i després vaig acabar dedicant-me a la fotografia, però sempre porto un trosset de mar dins meu. Quan viatjo per fer fotos sempre cerco quelcom d’aigua: un riu, un llac…; necessito veure-la i tenir-la prop meu. Potser per tot això la meva fotografia és fresca i mediterrània, i aquest penso que és el meu traç, naturalment dins de l’evolució que he tingut, ja que els anys et van ensenyant que amb molt poc pots mostrar molt, i aquesta simplicitat i abstracció que un va imprimint a les imatges t’arriba al llarg dels anys –ara crec que estic en aquest punt.
Fa uns anys em costava dir, davant dels companys fotògrafs amb formació especialitzada i màsters, que jo havia estat pescador, però la mar ha estat la meva universitat, junt amb l’escola d’art on vaig estudiar pintura.

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? Ui! en tinc molts… Oriol Maspons, Català-Roca… Un altre que m’agrada i sempre descobreixo coses noves quan remiro el seus llibres és en Arnold Newman, un gran retratista. En Richad Avedon en aquelles sèries de retrats per Amèrica. En l’actualitat, en Chema Madoz és un crack! Té aquesta poesia visual, com treballa i aquesta concreció a fer les coses tan entenedores i que alhora et fan pensar. Tinc altres referents com en Bernat Plossu, Castro Pietro, Vari Carames..., però si parlo de retrats els dos que més m’agraden són l’Arnold Newman i en Richard Avedon.

Quina fotografia tens pendent? 

Moltes, jo sóc molt meticulós i com ja t’he dit visc en clau fotogràfica.Tot el dia és fotografia per a mi i sempre penso que tinc una fotografia pendent, però… mai saps quina. T’aixeques al matí, surts al carrer amb la càmera predisposat a fer fotos i de vegades no en fas o tornes dient: aquella que no he fet era la fotografia pendent.
En aquest balcó sobre el Mediterrani que tenim a Tarragona, on hi vaig cada matí amb el gos, mirant l’horitzó sempre penso que darrere l’horitzó n’hi ha un altre, i un altre… fins a l’infinit. La fotografia pendent és com aquest horitzó infinit, sempre n’hi ha una de pendent i gràcies a Deu que tinc una fotografia pendent, ja que si no m’hauria de dedicar a una altra cosa i no sé quina, però crec que faria fotos.

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 

Diria que per tu, però no queda bé. Mira, per una fotògrafa que abans no he mencionat, la Diane Arbus. Ella ha fotografiat personatges molt estranys i penso que com a persona estranya que em considero m’agradaria que m’hagués fotografiat. Era molt bona... encara que fotografiés “monstres”. Saps? Parlant amb tu m’hi has fet pensar… La pel·lícula que interpretava la Nicole Kidman no estava gens malament, però la biografia és molt millor. Sí, sí, per la Diane Arbus, els seus retrats de carrer tenen molta força i et fan pensar, no és tan sols la mirada, era capaç de fotografiar algú amb els ulls clucs i sempre hi ha quelcom que t’entra dins.

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 

Noooo… Jo sóc un amant de l’art, m’encanta la pintura i l’escultura. Hi ha obres que s’han fet i han quedat per a la història, això és indiscutible. No hi haurà un altre Miro perquè només n’hi pot haver un; no hi haurà un altre Goya; ni un altre Richard Avedon perquè només n’hi pot haver un, però hi haurà algú diferent que ho farà millor o pitjor, no ho sé. Jo crec que la millor obra d’art és igual que la fotografia pendent, la millor encara resta per fer, i tot i que l’art està en constant evolució –en totes les disciplines i amb mestres indiscutibles- penso que la millor està per fer. La pintura m’ha ajudat molt en la fotografia; Rodin m’inspira; Miro és tot un univers -assegut davant d’un quadre d’ell no puc parar de llegir-; Tolouse Lautrec... Com m’hauria agradat estar amb tota aquella colla…, amb en Man Ray. Alguns diuen que estaven sonats, però no en tenien res de sonats, vivien de conya, s’ho passaven pipa i practicaven art pur, i jo dic que eren genials, i després de veure la pel·lícula Midnight in Paris d’en Woody Allen que tracta sobre aquest època, més d’una vegada he pensat que m’hagués encantat ser-hi.

Un color 

Un color… T’ho dic ràpid, el groc, el que no agrada als actors, el que no es posen mai a escena. El groc és el meu color i la meva imatge corporativa és el yellow pantone.

Un fotògraf  

Els que ja t’he dit abans i també Oriol Maspons, per a mi, genial; Català-Roca què en puc dir!; Richard Avedon; Arnold Newman en retrat i en Diane Arbus per com sabia treure l’essència de tots aquells personatges que hi havia pels carrers i suburbis de New York.

Quelcom bell 

La vida, la vida, poder viure, poder gaudir de fer el que faig que m’encanta, el tenir amics que m’estimin i que estimo… Viure és una joia. L’altre dia sentia en Punset que la humanitat s’ha estat preguntat i investigant durant molts d’anys què hi ha després de la mort, i ara es comencen a preguntar què hi ha abans i és la vida. Estimar i compartir –t’ho estic dient en clau fotogràfica- t’ajuda a fer el que fas que en el meu cas és fotografia.

Próximo fotógrafo invitado PACO ELVIRA

Aleix Plademunt responde a Josep Bou

El fotógrafo ALEIX PLADEMUNT me recibió en su casa donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. 

Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro. 

Aleix Plademunt en su casa de Barcelona

Aleix Plademunt responde a Josep Bou 

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado

Què suposa per a tu ser fotògraf? 

Per a mi la fotografia és com una eina per conèixer i aprendre coses. Sempre l’he utilitzat com un instrument per arribar a llocs; conèixer com funcionen les coses; entendre el perquè i el significat del que fem…; bàsicament, jo m’aprofito de la fotografia. En realitat m’he construït la meva vida al voltant d’ella, i la fotografia és el que li dona sentit, igual és un error, però… la necessitat d’establir diàlegs, de comprendre situacions, descobrir gent i cercar respostes a les preguntes més bàsiques i essencials; tot això, intento fer-ho a través de la fotografia. L'error, potser, és que deixo d’apropar-me a altres mitjans i camins per donar respostes a les preguntes de la vida, però per a mi això suposa ser fotògraf –una manera de viure. 

Què creus aportar a la fotografia? 

Són preguntes putes…, perquè jo crec que no aporto res a la fotografia, però sí que sé que la fotografia m’aporta molt a mi. Aquesta és l’eina que em permet ser jo mateix. Tinc amics, que els tinc, senzillament perquè la fotografia m’ha apropat a ells; conec els llocs que conec perquè la fotografia m’hi ha portat…, i sóc molt conscient del que la fotografia m’ha aportat a mi com a persona. 

Què és per a tu enquadrar? 

Enquadrar és com quan escrius. En el moment que decideixes escriure alguna cosa és perquè tens unes idees que vols transmetre i que vols que quedin plasmades en un paper i que transcendeixin. Enquadrar per a mi és decidir què vull i què no vull dir, què vull que entri o quedi fora del discurs –són les paraules que utilitzo per comunicar-me. Cada fotògraf parla amb un llenguatge diferent i sempre es poden veure les coses d’una altra manera. El meu discurs a l’hora d’enquadrar és decidir què faig que surti o no, què agafo o no... Cada un té el seu propi procés per fer-ho, però sempre és el moment en què decidim què mostrarem. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 

No ho sé… Suposo que la inquietud constant per aprendre; apropar-te a realitats que desconeixes; a posar-te en un context diferent; a conèixer-te a tu mateix; a comprendre el perquè de tot plegat… Tot això, podríem dir, que és el que a mi em desperta un interès i em fa decidir. El problema o la sort de la fotografia, en aquest moment, és que és la meva vida, i tota ella, així com també els meus interessos i inquietuds els tradueixo en fotografia, i a les preguntes que em faig els cerco resposta per mitjà de la càmera -el ferro aquest que em deixa l’esquena destrossada. 

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 

Crec que és la coherència amb mi mateix i que les respostes a les preguntes que m’he fet em satisfacin. Jo treballo amb una càmera pesada, lenta, antiga…, però entenc que tot això no és significatiu en el resultat final de la imatge. Jo presento les imatges en sèrie, totes iguals, amb una unitat estètica que és una característica, però no defineix el treball. Treballo molt sobre el paisatge i sobretot com la gent intervé o es desenvolupa en aquest paisatge. M’interessa especialment què hi fem, per què hi estem i com interpretem els espais amb aquesta necessitat de fer coses que tenim. Aquests serien alguns del trets principals que conformen el meu treball, però sobretot, i molt lluny d’altres aspectes, entenc que és l’honestedat en la manera de cercar les respostes a les preguntes i dubtes que jo tinc, és la característica més significativa de la meva obra, ja que crec que una eina (càmera) és tan sols un element que t’ajuda a recórrer el camí per arribar al que vols dir i transmetre.

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 

Molts, molts… Crec que per als fotògrafs d’altres generacions el fet d’accedir a les fotografies era més complex –havien d’anar a una llibreria, exposició… que es feia de tant en tant i de cop podies veure un fotògraf que t’impactava molt i estaves pensant llargament en el fotògraf o les imatges que havies vist d’ell. En l’actualitat el que fem és un clic i constantment rebem imatges i informació, això és un canvi brutal. Llavors…, treballs que m’han influenciat són molts, i molts fotògrafs, i podria fer una llista inacabable d’ells, però bàsicament totes les influències que rebo són per internet, llibres, exposicions… que s’estan fent contínuament i a les quals tinc accés. 

El que crec que més m’ha influenciat i les seves opinions, realment, m’han condicionant sobre decisions que he pres posteriorment són les dels amics més propers que tinc. Les converses, les reunions… que hagi pogut tenir amb ells, amics fotògrafs de molta confiança –amb els quals comparteixo molt sobre fotografia-, jo crec que és el que més m’han influenciat i alhora m’ha ajudat a entendre i posicionar-me fotogràficament. 

Hi ha un fotògraf americà dels anys setanta que segurament m’ha influenciat -entenc el seu treball, però no sé res de la seva vida-, i si m’afecta en alguna cosa diria que tan sols és en la part estètica, ja que en l’apartat més conceptual i emocional m’agrada conèixer la persona que hi ha darrere i entenc que hi tenim una distància massa gran envers els grans fotògrafs que venerem i jo sóc més de distàncies curtes. 

Quina fotografia tens pendent? 

Totes… No tinc cap fotografia en ment. On m’agradaria anar és a Mart a fer una foto quan es veiessin Júpiter i Saturn de fons… i fer paisatges amb tranquil·litat, però per ara això no és possible. Totes les fotografies estan pendents, de fet el que he fet fins ara és una pràctica per aconseguir fer les que han de venir. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 

No m’agrada que em facin fotos i no m’agradaria ser fotografiat per ningú, ni que em gravin amb vídeo. 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 

Ésss… és que són preguntes que mai m’he preguntat … i una obra d’art insuperable… és que jo no sóc mitòman i és el millor. Tot i que hi ha treballs que m’agraden molt. Recentment vaig anar a veure una exposició del Perejaume i trobo que es un personatge molt coherent en els seu treball –m’agrada i em sento identificat amb el seu llenguatge, amb el seu espai de treball… Recordo que vaig anar a una conferencia d’Alfredo Jarr, no fa molt, i em va semblar fantàstic -com es posicionava artísticament en la seva feina; la manera com treballava-; aquest home m'interessa molt. Però si haig de contestar amb més concreció diria l’Univers. Darrerament estic molt interessat en tot el que hi ha fora del planeta, tinc curiositat, llegeixo, he cercat, he anat l'observatori a fer fotos de les galàxies… i tot això m’està fascinant: per la seva grandària; les distàncies; les mesures; les edats dels objectes… L’univers em fascina. 

Un color 

Tots… N’haig de dir un… Tots. 

Un fotògraf 

Malauradament en el bo i dolent Stephen Shore. Bo, perquè el seu treball m’agrada molt. Respecto molt la seva manera de treballar i el que ha aportat a la fotografia, però també hi ha la part negativa – que és un fotògraf d’Estats Units. I que m’hagi hagut d’influenciar a mi, jo que sóc de Catalunya... M’hauria agradat més que fos un artista con en Perejaume o trenta fotògrafs o més…, però per les raons que sigui (polítiques de difusió del treball de la gent del país) els treballs que ens impressionen o amb els quals ens emmirallem són de fora… Mirem molt més a fora que no pas a dins, i és una llàstima. 

Quelcom bell 

Compartir coses amb bons amics, amb la meva parella, amb la meva família… 

Próximo fotógrafo invitado PEP ESCODA