divendres, 30 de desembre del 2022

158è Tallicó d’Igualada

 


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 28 de desembre del 2022

La disparé hace 8.790 días


 
El entendimiento entre realizador y fotógrafo cuando tienen que compartir tiempo y equipos por exigencia del guion no siempre suele ser fácil, pero mi experiencia me ha demostrado que solo los realizadores inseguros intentan torpedear al equipo fotográfico, ya que los mejores siempre muestran respeto. 
 
La disparé hace 8.790 días y la fotografía de la modelo Leslie Anne con el clásico gorro de Papá Noel fue el original fotográfico que complementó el spot televisivo de la campaña “MARTINI. AÑO NUEVO” realizado por Ruggiero Films. Gocé desde el primer momento de la confianza de los directivos creativos de la agencia Mc Cann de Barcelona y, lo más importante, de la complicidad del realizador Elias y el director de fotografia Francesc Moya. 
 
Normalmente cuando tienes que realizar los originales fotográficos que complementan la campaña de TV suele ser el realizador junto a la productora del spot los que seleccionan al fotógrafo, ya que éste debe ser de su confianza, pues no podemos olvidarnos que los objetivos estéticos-conceptuales de éste (spot TV) deben ser los mismos y no pueden haber errores, ya que –para que el impacto publicitario sea más potente- el consumidor tiene que asociar ambos medios: spot televisivo y original fotográfico en prensa. 
 
Es importante conocer los equipos de iluminación que se utilizan en el mundo del cine y la TV, ya que será con éstos con los que uno deberá trabajar si lo contratan, también debe ser rápido, pues -puedo aseguraros por experiencia propia- que dispondréis de poquísimo tiempo y por último no os olvidéis de negociar cualquier cosa por pequeña que os parezca, pues una vez en el set de rodaje todo lo que no hayáis logrado antes, in situ, no lo conseguiréis. 
 
Siempre he trabajado muy bien con los realizadores directores de fotografía y productoras que me han confiado obtener la imagen fotográfica de grandes e importantes campañas publicitarias. He viajado a Londres, Paris, Ginebra, Madrid… aunque la gran mayoría las he fotografiado en Barcelona. 
 
Trabajé en el mismo plató en que se estaba rodando el spot. La imagen era un plano cerrado y por ello la expresión y el gesto de la modelo era el todo, me centré en las indicaciones que el realizador transmitía a la modelo para trasladarlas a la imagen fija, adapté la iluminación a las características fotográficas que suelen precisar de pequeños ajustes técnicos pero, lo más importante es que la imagen sin el movimiento ni el sonido del spot transmita por completo el mensaje de la campaña que Martini lanzaba por año nuevo. 
 
Trabajé con la Hasselblad 201 F con óptica planar de 110 mm f 2 que me permitía una buena proporción del rostro de Leslie Anne y una luminosidad extra por su obertura de diafragma, utilicé film B/N T Max 100 para posteriormente tintar de rojo el gorro de la modelo y con el todo ajustado, tardé muy poco tiempo en obtener la imagen final ya que cuando el equipo de profesionales es muy competente todo fluye con rapidez.
 

 

dimarts, 27 de desembre del 2022

L’any 2023 ULL DE BOU inaugurarà nou format

 


Després de sis anys construint des de la més absoluta llibertat les col·leccions Ull de Bou he decidit que arribat l’hora de donar un nou format al projecte. La línia fotogràfica serà bàsicament la mateixa, capturar instants fotogràfics d’aquells territoris propers o llunyans que trepitjo. Seguiré fotografiant sense obeir o acatar cap tendència estètica-fotogràfica. 

Ull de Bou va néixer amb la idea de compartir amb tots vosaltres la meva mirada fotogràfica sobre un determinat tema. Els temes que m’han interessat per construir les cent vint-i-quatre col·leccions son variats i diversos i això evidencia que el meu esperit encuriosit, innovador, creatiu, propici a experimentar i explorar noves formes de comunicar amb imatges segueix ben viu i més lliure que mai. 

De moment només us puc avançar que en el nou format les imatges i les paraules compartiran un mateix espai.

divendres, 23 de desembre del 2022

157è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 20 de desembre del 2022

ULL DE BOU [124. 22. 51]


 
ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. A l’hora de construir la col·lecció ull de Bou que consta de diverses parts, on el contingut i la intenció de les quals és variat i divers, he exercit el dret que té qualsevol autor de fer-ho des de la més absoluta llibertat. La fotografia ens mostra un instant: aquest instant té una història que quedarà atrapada per sempre més, es convertirà en un objecte de demostració que el pas del temps el farà més valuós i potser fins i tot en una segona mirada i descobrim nous matisos. 
 
Les 8 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [14.22.51] vaig disparar-les un fred dia d’hivern a Glorieta un llogarret, con diu l’amic Josep Vallverdú, de la Conca de Barberà on la Teresa i jo vam viure durant molt anys. 
 
- Gebre 3 - 
 







 
* Col·lecció privada. © 1996 / 2022

dissabte, 17 de desembre del 2022

Així veig jo el mural de la placeta de l’Ateneu d’Igualada

 

Sí, he de confessar que al mirar el mural de la placeta de l’Ateneu no puc deixar de veure al mateix temps la fotografia que vaig fer el matí de l’1 de gener del 1970 a una de les nenes que estaven fent cua per lliurar la carta al Patge Faruk i acceptar com diu la Teresa «que si jo no hagués fet el petit gest de prémer el disparador de la meva càmera Mamiya C33 6x6 i capturar la imatge d’una nena amb la carta a les mans, avui aquest mural sobre la Festa del Reis no existiria» ja que la pintora sense la meva fotografia per copiar no l’hauria pogut pintar, segurament un altra si, però no el que ha pintat. 
 
Reconec que inspirar-se en l’obra d’un autor (pintor, fotògraf, escriptor o compositor) no té res de negatiu, però cal estar molt atent per no traspassar la fina línia vermella que separa l’àrea de la inspiració i entrar sense cap respecte a l’àrea del plagi, el calc, la reproducció o l’afusellament. Si això passa a la nostra comunitat tenim un problema, ja que tenim entre nosaltres hom que no guarda les lleis que entre tots ens hem donat i no compleix la paraula donada. Negar la realitat no fa que aquesta s’evapori, és volatilitzi, es dilueixi o s’esfumi davant nostre. 
 
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula autoria vol dir: condició d’autor. Els fotògrafs, igual que la resta d’artistes, utilitzem el signe © (Copyright), conegut internacionalment, i que traduïm per autoria, per “les fotografies sempre són de qui les realitza” i «un plagi sempre és un plagi». 
 
Fotògraf

divendres, 16 de desembre del 2022

156è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 14 de desembre del 2022

La disparé hace 10.885 días

 

Una buena planificación es importantísima en cualquier sesión fotográfica, así como un buen casting y seleccionar al equipo de colaboradores más adecuado para cada una de ellas, ya que los mejores a veces no encajan en según que situaciones. 
 
La disparé hace 10.885 días en la ciudad de Lisboa donde trabajé durante varios días para realizar los originales fotográficos destinados a la campaña de promoción de “MODA PORTUGAL”. Viajé al país vecino con mi ayudante de fotografía David Pla, el equipo al completo de Studio Seis de Barcelona responsable de la producción y estilismos, Josep Mestres como maquillador-peluquero y la modelo Nuria, el modelo masculino Paulo que era un top model de Lisboa. Nada más pisar suelo luso, el Ministerio de Industria del Gobierno de Portugal, nos facilitó un Mercedes con un fixer, como dirían los periodistas, para que nos acompañase en las localizaciones pertinentes para realizar las sesiones fotográficas, facilitara la gestión de los correspondientes permisos y nos acercará a conocer a los principales diseñadores lusos, para que conjuntamente con la estilista Rosa Maria Gimeno seleccionáramos las prendas y complementos a fotografiar. El magnífico hotel donde nos alojábamos actuaba como punto central a fin de probar a los modelos y decidir el plan de sesiones. 
 
Me pareció oportuno no centrarme sólo en fotografiar a los modelos con los trajes de los diseñadores portugueses, sino también hacer tomas de las diferentes localizaciones (calles y plazas, establecimientos y rincones característicos...) de la ciudad de Lisboa donde trabajamos, para así reforzar la imagen de que estábamos fotografiando moda portuguesa. 
 
Trabajé las imágenes en Blanco y Negro y Transparencia Ektachrome con la Nikon F3 y distintas ópticas a pulso, buscando una interacción con los modelos en un acting dinámico, recorriendo la capital Lisboeta como una pareja de enamorados en una furgoneta que actuaba como camerino y en muchos espacios donde parábamos, se organizaban corrillos de ciudadanos que observaban el desarrollo de las sesiones y aplaudían el desplazamiento que la pareja de modelos y yo, que, cámara en mano caminaba de espaldas, entre los adoquines del suelo que cubrían las principales calles y plazas en largos movimientos coordinados previamente ensayados. Podría añadir que apenas utilicé pantallas reflectoras, trabajando a favor de la luz natural para dar credibilidad al guion de las sesiones como imágenes robadas a una parejas de visitantes de la capital Portuguesa. 
 
Evidentemente, además de los originales fotográficos y un muy buen recuerdo de un trabajo bien hecho, llegué a casa con un par de botellas de unos magníficos Oportos que me recomendó nuestro atento conductor del Mercedes. 
 
IMÁGENES DEL CATÁLOGO Y CAMPAÑA «MODA PORTUGAL» 
 







 

dissabte, 10 de desembre del 2022

La fotografia «Colossos» de la sèrie IGOR MITORAJ. MONUMENTS viatja a La Habana


 
El primer correu electrònic de la manager d’en Leo Brouwer (compositor cubà) demanant-me la cessió dels drets fotogràfics de l’original fotogràfic «Colossos» de la sèrie IGOR MITORAJ. MONUMENTS per utilitzar com a portada i contraportada en la edició especial limitada de les partitures d’en Leo Brouwer, per la Colección Música de Cámara de la Editorial Espiral Eterna fou el 30 de juliol del 2021. I en el mateix correu electrònic manifestava que - com no podia ser d’altra manera - farien constar la meva autoria fotogràfica i m’enviarien un exemplar. El passat 29 de novembre de 2022 vaig rebre un exemplar i només puc dir que ha estat un plaer col·laborar amb ells. 
 
 
La paraula monument prové d’un terme llatí que significa recordar. Per construir aquesta sèrie fotogràfica m’he capbussat en la nostra memòria: la cultura clàssica. En l’expressió de la realitat i la regular proporció orgànica dels Apol·los nus d’aspecte baronívol; en la precisió dels contorns, la finesa i detalls que s’aprecia en la Victoria alada de Samotracia; en l’harmonia i bellesa en el plegat de les túniques de les Artemis i en l’allunyament d’allò que és superflu i monstruós en les formes. 
 
Si Marinetti en el seu manifest futurista (1909) va atacar i menysprear la Victoria alada de Samotracia per rendir culte als progrés tècnic, jo m’he encaminant a beure dels clàssics per poder afrontar amb fermesa i determinació els reptes del futur i recordar que la memòria, igual que els mites, pot ser fràgil. 
 
Un dels aspectes puntuals d’aquesta sèrie fotogràfica se centra en la necessitat d’emprendre un viatge imaginari, fotogràfic creatiu i lliure a través de déus esberlats, herois mutilats, ídols embenats i mites perduts que ens remunten a evocar els nostres orígens, invocar els nostres valors i reafirmar la nostra memòria. En ple carrer i en diferents ciutats en l’obra d’Igor Mitoraj he trobat els elements necessaris, precisos i imprescindibles per poder manifestar que hi ha èpoques en què les sabates deformen menys i s’està més a prop d’assolir la llibertat d’un peu descalç. 
 
Josep Bou 
Fotògraf 
 
*Igor Mitoraj maltracta el mite, el fa miques i el torna a construir en la seva degradació. Hi ha certament, en la rotunditat dels bustos, dels rostres, de les armadures, una cerca de la serenitat clàssica. A més a més, el camí mateix que pren l’artista per dur a terme aquesta recerca apassionada també en forma part. El món antic, que l’escultor reclama, ens arriba triturat pel temps: braços, nas, caps tallats, torsos esberlats, mans misterioses que intenten una carícia tristíssima. L’amputació, l’esquerda, la fissura són en realitat la part essencial de l’obra, la imatge antiga només n’és el suport, de manera que aquesta serenitat mutilada expressa el neguit present. 
 
* Maria Aurèlia Capmany Extracte del catàleg Sala Gaspar. Barcelona 1989

divendres, 9 de desembre del 2022

155è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 6 de desembre del 2022

ULL DE BOU [123. 22. 49]

 

Les col·leccions ull de Bou les construeixo des de la llibertat més absoluta, doncs a l’hora de fer-les no hi ha cap pauta que hagi d’obeir i acatar i segurament per això totes elles son tan variades i diverses entre si. Així vaig concebre aquest projecte i així vull que continuï. 
 
Les 10 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [123.22.49] vaig disparar-les passejant pels Comalats en companyia de la Teresa i del Pot, el nostre gos, un fred dia d’hivern on el gebre -aquests cristall de glaç provinents de la boira- havien cobert pràcticament totes les fulles, branques, fenàs... que ens anavem trobant i, al dipositar-se (el gebre) damunt d’ells i vestir-los d’un immaculat blanc feia que aquell paisatge tan conegut esdevingues nou, flamant, insòlit, inèdit... i captes la meva atenció. 
 
 - Gebre 2 - 
 








 
 
*Col·lecció privada © 2012 / 2021

divendres, 2 de desembre del 2022

154è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.