dijous, 27 de setembre de 2012

Albert Gusi responde a Josep Bou

El fotógrafo ALBERT GUSI me recibió en su casa de Castellbisbal donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro. 


Albert Gusi en su casa de Castellbisbal

Albert Gusi responde a Josep Bou
 *Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado

Què suposa per a tu ser fotògraf? 
Per a mi ser fotògraf és, i espero que ho continuï sent, una oportunitat, un camí, un itinerari per aprendre... i també per conèixer autors, territoris, persones, i amics amb els qui poder fer això que estem fent amb tu avui aquí. Ser fotògraf és una aposta que vaig fer per una de les disciplines artístiques que jo havia mamat i, per tant, era propera: amb ella m’he quedat. 

Què creus aportar a la fotografia? 
Ostres... Jo no aporto res a la fotografia. Jo, en tot cas, el que penso és que li hem de treure “coses” a la fotografia. La fotografia pesa molt, massa…; tota ella és molt gruixuda, molt densa…; traiem -hi coses, fem-la més lleugera… Potser…fem-la més sostenible, traiem -hi un punt de pedanteria, fem-la menys individualitzada, que sigui més un espai de joc i diversió… àmbit de creació i eina de participació. 

Què és per a tu enquadrar? 
Renoi! Enquadrar! Enquadrar per a mi és una limitació que té la fotografia. Un escriptor quan s’enfronta a un paper en blanc hi aboca un munt de coses; un poeta tres quarts del mateix; igualment ho fa un cuiner en una cassola… Ostres, enquadrant hi ha moltes coses que ens deixem fora. A mi m’agradaria haver vist en les imatges llegendàries què hi passava al seu voltant, o què hi havia darrere el fotògraf, o què hi havia més enllà d’allò que ens tapa aquell autor o aquella referència... Per a mi enquadrar és un mal de cap, sincerament. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 
Jo penso que una obra porta a la següent. Treballar i generar un nou projecte comporta també abocar-te a plantejar, intuir, esbossar el següent. Des del meu primer reportatge fotogràfic “INDIS”, que recordo molt vivament, crec que hi ha una continuïtat, una linealitat fins a arribar als projectes que estic fent ara -com el més recent que és el de llençar aquesta pilota (l’Albert assenyala la pilota que hi ha a sala) gegant per la glacera de l’Aneto. Per a mi la creativitat s’ha de treballar com moltes altres coses, s’ha de cercar, s’ha d’estimular, s’ha d’incentivar… Un mateix ha de ser metòdic per trobar tot allò que li suggereix un bon projecte. En definitiva, com dic, una obra porta a la següent, i la creativitat si no la cerquem difícilment vindrà -a mi no em ve de cop i volta, jo l’haig de cercar.

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 
Diria que al principi sí que hi havia un traç més fet, més marcat. Quan parlava que per a mi la fotografia era un itinerari, un camí, també ho era la meva obra. Però ara, de mica en mica, aquests senyals es van diluint, sembla com si cada vegada siguin més translúcids. Per tant, ara, a mi m’agrada parlar d’aquesta fotografia més participativa; treballar sobre el territori i el paisatge on gaudeixo fent aquestes intervencions. El meu treball, de moment, està sobre el paisatge, on em serveixo de la fotografia per deixar el mínim d’empremta sobre aquest territori. L’únic testimoni és l’audiovisual, videogràfic o fotogràfic, que jo n’extrec o d’altres agents que també participen del projecte. Jo m’apropo al Land Art, però m’interessa un Land Art que no deixi petjada sobre el territori. 

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 
Bé, m’agraden moltíssim totes les avantguardes del segle XX, per exemple: Moholy Nagy o Christian Schad o Man Ray…; els fotogrames i derivats (em refereixo a tècniques similars) per a mi van ser molt reveladores. Descobrir que damunt d’un paper fotogràfic, lluny de la càmera, s’hi podien generar imatges, va ser molt important. Començar com un pintor, a preparar i plantejar una obra, una obra fotogràfica, on tots els objectes que estaven en contacte directe amb el paper fotogràfic eren atrapats i a partir d’allà crear/fer/elaborar una creació sense límit, allò va interessar-me moltíssim. D’una obra més recent m’agrada en Pere Català-Roca. Té un treball de fotografilms que és una obra damunt de paper fotogràfic molt matèrica. Ell aboca uns químics damunt del paper fotogràfic i converteix aquest paper fotogràfic en una obra amb textura i matèria voluminosa. Hi ha altres autors, no tan propers, que m’interessen molt com ara Simon Norfolk amb els seus paisatges de guerra totalment devastadors, i també m’agrada gent que no està lligada directament amb la fotografia, però que hi treballa com és en Perejaume. El xinès Cai Guo-Quiang també m’agrada moltíssim, i jo diria que em sento devot de l’autor suís Roman Signer. 

Quina fotografia tens pendent? 
En tinc moltes de fotografies pendents, però són totes en l’àmbit de la fotografia familiar. Pel contrari, en l’àmbit dels projectes artístics, així d’immediat, pendent, pendent, no en tinc cap. Tinc projectes que s’estan esbossant, agafant cos i forma i d’aquí en sortiran altres fotografies i/o més fotografies, però no tinc una obsessió per una fotografia pendent. Sí que procuro pensar cada dia en imatges o projectes que vaig treballant. Treballant i cultivant perquè s’esdevinguin en una imatge fotogràfica o un vídeo, però… ara mateix no en tinc cap de pendent, sortosament. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 
Mira, a mi m’hagués agradat ser fotografiat per en Robert Capa i, fins i tot, imagino l’escenari: jo defensant les posicions republicanes a les trinxeres de la batalla de l’Ebre. No sé com hagués acabat, però penso que hauria estat una imatge frapant: pel moment, pel lloc, pel que significava històricament defensar la república, pel país i estar lluitant allà contra el feixisme i tenir al costat a un fotògraf com en Robert Capa… Això hagués sigut l’hòstia. 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 
M’agrada moltíssim la cultura megalítica. Penso que són peces monumentals d’una contundència tremenda, ubicades en llocs singulars del territori, amb una finalitat concreta, i que avui en dia encara expressen un munt de coses i no han perdut gens l’essència amb la qual van ser construïdes fa quatre mil anys aproximadament. Tots el dòlmens, tota la cultura talaiòtica, tots els menhirs… Això em fascina per la grandiositat, per la monumentalitat, per la relació amb l’entorn on estan ubicats... i per tot allò que significava per a aquells homes i dones la construcció d’aquelles obres. Fixa’t, a dia d’avui segueixen sent atractives, estimulants i majestuoses. 

Un color 
El blau. El blau sense cap dubte. 

Un fotògraf 
Un fotògraf… un fotògraf… Em quedo amb en Moholy Nagy, sí, un abans i un després. 

Quelcom bell 
Alguna cosa bonica… El massís de Montserrat, un dia d’hivern després del vent del nord; és preciós. 

  

Próximo fotógrafo invitado DANY VIRGILI