divendres, 28 de desembre de 2012

Josep Bou responde a Josep Bou

Después de dos años el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS llega a su fin, y para concluirlo me ha parecido oportuno contestar al mismo cuestionario que han respondido mis compañeros. El cuestionario que preparé para el proyecto estaba basado e inspirado, en su formato, en el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo planeé para ser visionado en la red pero con el objetivo que en un futuro próximo pueda tomar forma de libro, espero poder lograr mi objetivo. Muchas gracias a todos los que habéis accedido a participar. 


Josep Bou fotografiado por Teresa Jové 

 Josep Bou responde a Josep Bou 
 *Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

Què suposa per a tu ser fotògraf? 
Ser fotògraf és i ha estat gairebé tota la meva vida des dels 14 anys, per a mi és una forma de veure el món que m’envolta -tant el més proper com el més llunyà- i mitjançant la imatge poder transmetre sensacions, conceptes, continguts, estètiques… que em permeten comunicar de manera resumida i compacta en un discurs, des del que ha passat al que succeeix i fins i tot avançar-me a allò que vindrà. En aquest periple vital mai no m’he tancat en un sol mitjà d’expressió, ja que he abordat de forma global el concepte d'imatge, des de la fotografia, el vídeo, els documentals, les intervencions, la docència, la paraula escrita… fins i tot l'escultura; totes elles han estat i són els mitjans creatius que he emprat individualment o combinant-los per manifestar els meus anhels artístics, d’opinió i comunicació amb la societat. En resum, ser fotògraf em permet traduir allò que m’interessa en imatges i que per a mi és vida, la meva vida. 

Què creus aportar a la fotografia? 
Sempre he cregut que amb el que t’agrada i t’apassiona un ha de ser sincer i generós, aportant-hi el màxim d’un mateix sense restriccions absurdes. Jo m’he nodrit d’aportacions d’altres companys fotògrafs que m’han format fotogràficament i per aquest motiu mai no m’he negat a transmetre els coneixements adquirits al llarg de la meva vida fotogràfica als companys professionals o fotògrafs emergents. I quan faig referència a coneixements no parlo tan sols de tècniques-estètiques-conceptes fotogràfics, parlo també de l’experiència, ja que crec que com més amplis, variats, rics… siguin els aspectes -que conformen el fet de ser fotògraf- que puguem transmetre, més favor fem a la fotografia d’aquest país i més aviat les noves generacions podran assolir cotes d’excel·lència fotogràfica que a la nostra generació ens ha costat “Déu i sa mare”. No puc concebre ser fotògraf sense il·lusió i entusiasme i amb una gran dosi d’ambdues coses, il·lusió i entusiasme, junt amb tot el que he esmentat abans, considero que podria ser la meva aportació, però potser són el receptors els qui han de jutjar la meva aportació a la fotografia al cap dels anys. 

Què és per a tu enquadrar? 
Enquadrar és el resultat final d’una visió subjectiva de l’entorn en què et mous. És extreure d’una realitat global un fragment amb el qual tu t’identifiques. És destacar d’alguna manera allò que t’interessa i et crida l’atenció. És posar l’accent en un fragment d’un tot per centrar una temàtica. És construir unes línies visuals per guiar el lector d'imatges allà on tu vols que arribi. És treure el gra de la palla. És el resultat d’estar atent al que vols comunicar i és, també, el fruit de moltes hores de mirar i analitzar l’entorn encara que no siguis conscient que ho estàs fent. L'enquadrament és el primer que veus en una fotografia i aquest enquadrament et permetrà endinsar-te en el contingut, la tècnica, el concepte, la il·luminació… de la imatge. Amb un enquadrament dolent una imatge mai no pot ser una bona fotografia. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 
Creativitat o inspiració són dos conceptes que he abordat sempre per separat per tal d’ajuntar-los en una determinada fase dels projecte a mesura que aquest projecte avança en la seva definició final. 
Un projecte sorgeix de la inspiració, que pot arribar-me per diferents camins: sensacions, experiències, necessitats… Jo sempre he dit que el fotògraf és (o hauria de ser) com un gran escànner que veu i sent allò que es cou al seu entorn social i que està en constant evolució, que analitza i fins i tot olora, de vegades sense voler, tot el que succeeix en el món que l’envolta i n’extreu conclusions. Jo d'allò que percebo, intueixo, oloro, sento, veig… creo una imatge primitiva que emmagatzemo en el meu cervell mentre espero una reflexió posterior. La inspiració sense una realització és quelcom insubstancial, la inspiració s’ha de treballar perquè arribi a veure la llum. Quan sento que la inspiració dóna voltes dins meu, em centro a desenvolupar les idees que bullen dins el meu cap: treballo la idea, li dono concepte i contingut, analitzo què vull dir i com comunicar-la, quina tècnica i quin suport utilitzaré, a qui vull adreçar-me. Puc construir imatges amb un missatge genèric o crear-ne que tinguin el seu propi corpus i estiguin adreçades a un sector social determinat. 

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 
La meva obra fotogràfica té molts traços diferents amb una característica comuna: l'honestedat cap a mi mateix. Sempre m’ha interessat gairebé tot allò que succeeix al meu entorn i és susceptible de comunicar-se fotogràficament, per tant no sóc un fotògraf que té una visió única, ni estic encaixat en una sola tècnica o percepció fotogràfica. És a dir, no tinc una línia estètica de continuació -com acostuma a agradar a galeristes erudits o col·leccionistes- per tal de poder-te classificar. 
Si ho podem considerar un traç, jo diria que la meva obra sempre comunica quelcom i sempre hi passa quelcom de subjectiu -independentment que sigui un retrat, un reportatge, un documental- amb una visual estètica, creativa i potser de vegades a contracorrent, però sempre acompanyada d’una realització impecable, escaient i adient a les necessitats que l’obra em demana per ser presentada i mostrada, i per damunt de tot sense por de si serà o no ben rebuda i acceptada pels anomenats experts; aquests podrien ser alguns dels traços, no en tinc un de sol, ja que treballar sempre des d’un mateix punt fotogràfic m’avorreix enormement, bé, millor dit, per a mi seria insuportable. Sé que hi ha gent que diu que el meu traç és canviant, sí, i què? Això és bo o dolent? 
Jo no crec, ni puc encasellar-me en un estil concret perquè les emocions que em porten a un projecte són diferents en el temps, plurals en els seus orígens i la forma de comunicar-les és evolutiva. Cada projecte neix d’una manera i jo em centro a escoltar-lo i comprendre l’idioma i el llenguatge fotogràfic en què vol ser presentat i mostrat al públic, ja que diria que jo sóc un executor amb suficients coneixements tècnics-creatius-conceptuals, i disposat a aprendre’n de nous si cal, a disposició de l’obra, per això els meus traços són canviants i la meva obra està plena de traços diferents… desconfieu el dia que siguin repetitius i homogenis. 

Quin fotògraf o fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 
No sabria dir si hi ha algun fotògraf que m’ha influenciat al llarg de la meva trajectòria, però sí que tinc determinades predileccions per afinitats amb diversos fotògrafs que he tingut com a referents en cada una de les etapes en què m’anava formant, i en funció del que volia experimentar i m’interessava m’apropava amb major interès a la seva obra. Analitzant la meva trajectòria fotogràfica veig que he passat per gairebé la majoria d’especialitats i, si ens situem temporalment en cada etapa fotogràfica que he viscut, veurem que els referents de què disposava són ben dispars entre les diferents etapes. 
En la meva etapa de premsa -on Vietnam estava en les pàgines de "Life" i "París Match"- jo volia fotografiar com en Capa, com Larry Burrows, escriure com Jean Larteguy, formar part de l’agència Black Star, conèixer el món de Cartier Bresson… i tastar totes les referències utòpiques que ens arribaven de fora del nostre país. La guerra va deixar d’interessar-me i durant un temps vaig centrar-me en la fotografia de viatge, "National Geographic", Peter Beard i Francisco Hidalgo en foren referents, però el que va influenciar-me i va marcar-me per sempre va ser quan vaig descobrir fotògrafs com Irving Pen, Avedon, Skrebensky, Norman Parkinson, David Bailey, Newton, Elgort, Barbieri, Bert Stern, Guy Bourdin… entre molts d’altres, com en Jeroni Vives i Gianni Rugiero de Barcelona, tots ells van ensenyar-me a mirar i van encarrilar la meva trajectòria fotogràfica professional i personal. Al mateix temps anava coneixent autors de singularitats i característiques ben diferents però que cada un d’ells m’interessava per alguna cosa: de Pete Turner em fascina el color de la seva obra; de Català Roca, la proximitat; de Weegee, l’instant; de Weston, el rigor; d'Adams, la perfecció; d’Adjet, la constància; de Moholy Nagy, la investigació; de Stieglitz i Steichen, l’atreviment; de Lartigue, la deformació del moviment; de Sief, la utilització de l’angular i els nus; Brandt, Brassaï, Robert Frank, Giacomelli, Horst, Horvath, Kertez… aquests i molts més foren les fonts de les quals vaig beure i sobre les quals vaig construir la meva base fotogràfica. Per tant, les meves influències, com podeu veure, són més que múltiples, ja que m’agrada submergir-me i explorar en totes les línies i estils, sense renunciar mai a cap, ben al contrari. 

Quina fotografia tens pendent? 
No tinc cap fotografia pendent i les tinc totes per fer. Sempre cerco i enquadro encara que no porti la càmera. Les imatges són com un imant al qual no puc resistir-me, i si hi ha un tema que em motiva, suggestiona, emociona, interessa… serà i és en aquell moment la fotografia pendent, però un cop assolida ja n’hi haurà una altra que usurparà el lloc de “fotografia pendent”. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 
No tinc cap preferència, però si hagués de triar-ne un diria en Peter Lindbergh, potser perquè el conec personalment, encara que crec que és més perquè m’agrada molt la forma que té d’apropar-se als personatges i la utilització de les localitzacions, ja que escenografies totalment muntades i controlades a la mil·lèsima tenen una aparença de “casual” i els seus retrats que semblen fotografies robades no ho són, el que representa un control gairebé absolut sobre la tècnica, l’espai, l’estètica… de la imatge que està construint, sí, d’en Peter m’agradaria un retrat. 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 
Quan un autor decideix que ha acabat una obra d'art, deixa de ser insuperable. En el meu cas, l’escultura primitiva em té el cor robat, sobretot la imagineria africana per la seva força i el seu contingut simbòlic. També m’agrada l’estilització d’en Giacometti; la monumentalitat d’Igor Mitoraj; d’en Miquel Àngel, la perfecció… Si entrem en pintura, la candidesa de Miró; la força de Picasso; els cossos d’en Schiele, Lempicka, Botero; l’estructura arquitectònica de Chirico; de Da Vinci, la investigació; dels surrealistes, per descomptat en Magritte; el dramatisme d’en Goya en la sèrie negra… i d’en Barceló gairebé tot. 
Les sensacions que em genera una obra sonora o visual, clàssica o actual, fan que per a mi sigui insuperable, i no vull excloure el cinema, ja que hi ha autèntiques obres d’art a la pantalla gran. 

Un color. 
En diré dos: el blanc i el negre, que són la font per addició o subtracció de tota la gamma lluminosa. Quan fotografies en blanc i negre entres directament en la imatge i és un mateix qui hi posa color en la seva imaginació. 

Un fotògraf. 
Un fotògraf… davant el que he comentat anteriorment m’és molt difícil decantar-me per un, però un que trobo interessant per la investigació, per l’atreviment dels seus enquadraments i punts de vista en la seva època i pel que el seu treball suposa per a la fotografia, és Moholy Nagy. Quelcom bell. Llevar-se cada dia amb la il·lusió per continuar i tenir al costat la persona a qui estimes i ho comparteixes tot des de fa molts anys, i que no et recordes de quants, perquè sempre és com la primera vegada. 

Para ver un resumen de mi trajectòria fotográfica ir a JOSEPBOU.COM