dissabte, 12 de juny del 2021

El MVR m’ha convidat a participar a la taula rodona d’artistes sobre l’exposició “JUGAR AMB FOC” que es clausurarà a finals de mes.

 

La taula rodona forma part dels actes de cloenda de l’exposició “JUGAR AMB FOC” -a la que tinc l’honor de participar junt amb artistes del renom i vàlua com ara: Joan Miró, Josep Guinovart, Joan Brossa, Chema Madoz, Marta Pruna… entre d’altres- i que que es tancarà oficialment el 24 de juny d’enguany. L’obra fotogràfica que van seleccionar-me els responsables de l’exposició fou EVOLUCIÓ ÍGNIA © 2007. 
La moderadora serà l’Anna M Andevert i com a companys de taula tindré a la Marta Pruna, el Jordi Recasens i la Núria Vila. 
 
TAULA RODONA.- Dissabte 19 de juny a les 18.30 hores al Museu de la Vida Rural. Carretera de Montblanc, 35 L’Espluga de Francolí. Places limitades. Inscripcions a info@museuvidarural.cat o 977 870 576.

divendres, 11 de juny del 2021

76è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 8 de juny del 2021

ULL DE BOU [84.21.23]

 

ULL DE BOU recull instants fotogràfics que representen una almosta d’allò que m’ha interessat deambulant per territoris dissemblants propers o llunyans. Gairebé tots són fruit de l’atzar, ja que la majoria d’ells no els he buscat ens al contrari, però desvetllada la meva curiositat vers ells, només m’ha quedat una opció: capturar-los. 
 
Les catorze fotografies de vitrines –un clàssic en fotografia- amb les que he construït la col·lecció ULL DE BOU [84.21.23] vaig fer-les passejant pels carrers d’Igualada. Aquesta ciutat que sembla no trobar el camí per obrir-se als nous horitzons que el segle XXI ens ofereix i roman closa en si mateixa, com tantes altres vegades al llarg de la història ha fet, però a la que jo inexplicablement estimo. 
 
-Vitrines(fotos)- 
 













 
*Col·lecció privada © Des de 2018 a 2021

divendres, 4 de juny del 2021

75è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 2 de juny del 2021

La disparé hace 12.875 días

 

En ocasiones hay que forzar a los clientes a salir de su zona de confort, pues no hacerlo puede llevarte a perderlos. Es importarte saber leer los mensajes que el cliente –nuestro interlocutor- no envia, ya que no siempre verbaliza aquello que quiere y desea, por eso hay que estar atento a todos y cada uno de sus gestos, expresiones, posturas, muecas… por insignificantes que sean y sin olvidarnos, naturalmente, de un análisis de su empresa. 
 
La disparé hace 12.875 días y ella fue una, entre muchas otras, de las imágenes de la campaña publicitaria de la marca Escorpion con la que había empezado ha colaborar. Trataba directamente con el Sr. Joan Biosca, ya que él era quien llevaba personalmente el tema fotográfico y la agencia de publicidad no tenia ni voz ni voto en todo aquello que hacía referencia a los originales fotográficos. 
La empresa sabía que sus años de liderazgo en el sector se habían terminado o si queremos ser benévolos se estaban extinguiendo. Sabían que necesitaban cambios y que éstos no podían ser bruscos, ya que había que conservar a las clientas habituales, pero a la vez, despertar el interés de nuevas compradoras. 
Si hay algo extremadamente difícil es sacar a un cliente de su zona de confort, pero a pesar de no ser tarea fácil lo conseguimos. 
Nunca olvidaré la cara del Sr. Joan Biosca cuando le comenté que debíamos olvidarnos de la prenda y centrarnos en el acting y aptitud de la modelo. Mi propuesta fue que me centraría en fotografiar a una “mujer libre, que se vestía de Escorpion, porqué la comodidad, calidad y confortabilidad de sus diseños encajaban con su ritmo de vida activa, urbana, dinámica y que los escenarios donde la fotografiaría estarían parcialmente desdibujados”. 
Estuvimos hablando largamente, discutiendo pros y contras, pero finalmente aceptó la propuesta y con Teresa nos pusimos a organizar las sesiones fotográficas. 
Como no disponíamos de un gran presupuesto y las localizaciones en esta ocasión no eran decisivas, decidimos que trabajaríamos en los alrededores de nuestro estudio de la calle Diputación. 
Junto a la propuesta ya le presenté que la modelo idónea para ese tipo de acting era Mercedes Fernández y ésta se aprobó sin discusión alguna. Para maquillaje y peluquería contamos con la inglesa Carmel, creo recordar que Fermín fue mi asistente de fotografia y Teresa como siempre estuvo a cargo de la producción. 
 
En los originales fotográficos buscaba destacar la prenda sobre el fondo urbano, que debía reunir una cierta condición de no identificarse con una ciudad concreta ya que la marca se hallaba presente en todo el territorio español y a pesar del cambio de imagen, debía recordar de algún modo el icono en prensa que la marca había consolidado. 
La campaña era de primavera-verano y decidí situar la modelo directamente a pleno sol y trabajar con un teleobjetivo catadióptico de diafragma fijo para que, la construcción óptica del objetivo de lentes reflejas o lentes de espejo, multiplicase la distancia focal sin tener que distanciarme mucho de la modelo y que las zonas desenfocadas del fondo, pudiesen manifestarse con el desdibujado de iris o bokeh que causa la forma de la pupila de entrada de la luz en este tipo de ópticas que tienen un profundidad de campo muy crítica. 
Trabajé con la Nikon F2, óptica Tamron SP de 350 mm f 5,6 y film Ektachrome 100 Asa y no fue fácil, ya que con un diafragma fijo tenía que compensar la exposición con filtros de densidad neutra en la parte posterior del objetivo o con distintas velocidades de obturación. 
 
Reproducciones de algunos de los originales fotográficos publicados en prensa 
 







 

divendres, 28 de maig del 2021

74è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 25 de maig del 2021

ULL DE BOU [83.21.21]

 



ULL DE BOU recull instants fotogràfics que representen una almosta d’allò que m’ha interessat deambulant per territoris dissemblants propers o llunyans. Gairebé tots són fruit de l’atzar, ja que la majoria d’ells no els he buscat ens al contrari, però desvetllada la meva curiositat vers ells, només m’ha quedat una opció: capturar-los. 
 
Les catorze fotografies de vitrines -un clàssic en fotografia- amb les que he construït la col·lecció ULL DE BOU [83.21.21] vaig fer-les passejant pels carrers de diverses ciutats d’aquest país. 
 
 -Vitrines (maniquís)- 
 














 
*Col·lecció privada © Des de 2008 a 2021