divendres, 16 de setembre del 2022

143è Tallicó d’Igualada

 


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 13 de setembre del 2022

ULL DE BOU [117. 22. 37]

 

ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. A l’hora de construir les col·leccions ull de Bou que consta de diverses parts, on el contingut i la intenció de les quals és variat i divers, he exercit el dret que té qualsevol autor de fer-ho des de la més absoluta llibertat. La fotografia ens mostra un instant: aquest instant té una història que quedarà atrapada per sempre més, es convertirà en un objecte de demostració que el pas del temps el farà més valuós i potser fins i tot en una segona mirada i descobrim nous matisos. 
 
Les 12 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [117.22.37] han estat fetes al centre de la ciutat d’Igualada, on el seus carrers, a diferència d’altres de la mateixa ciutat, sempre estan molt més nets i endreçats. Elles, les fotografies de la tercera col·lecció, de tres, són una mostra cabdal de com de revelador pot ser enquadrar i, també, el punt de vista en la fotografia. Al decidir no fotografiar-los arran de terra i elevar la meva mirada al cel, m’ha permès no tan sols capturar uns minsos retalls de cel, si no també les especials i singulars formes del coronament d’alguns dels edificis d’aquests estres carrers, que em van veure créixer personalment i, sobretot, fotogràficament. 
 
 - Retalls de cel 3 - 
 











* Col·lecció privada. © 2022

divendres, 9 de setembre del 2022

142è Tallicó d’Igualada

 


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 7 de setembre del 2022

La disparé hace 11.820 días

 

La publicidad fue para mi una etapa fotográfica y económica muy fructífera. Debo reconocer que me lo pasé en grande, pues aunque en algunas campañas los conceptos estéticos-creativos estuvieran muy definidos y cerrados en otras había espacio para la creatividad y puedo aseguraros que esas oportunidades las aproveche al máximo. 
 
La disparé hace 11.820 días y ella fue la imagen masculina de la campaña publicitaria internacional “INDO - Quality in optics” que gestionaba la agencia de publicidad SCACS. De entre todos los directivos creativos de la agencia básicamente trabajaba con Santi Anglada, en mi opinión, el más creativo. 
La directora ejecutiva de la agencia, Carmen Cruz, y Teresa Jove habían cerrado un presupuesto. En éste se especificaba que la sesión fotográfica nocturna la realizaríamos en la Diagonal. Para trabajar en la calle, en aquellos años, necesitábamos un permiso del Ayuntamiento de Barcelona y éste (el Ayuntamiento) nos exigía que especificáramos un determinado tramo de la Diagonal o no había permiso. 
Como el creativo, Santi, era alérgico a concretar, ya que le gustaba improvisar como a nadie, decidí que lo mejor seria recorrer una noche, juntos, la Diagonal desde la plaza Francesc Macià hasta la zona de las universidades. 
A pesar de la caminata la cosa no avanzaba hasta que le propuse que el edificio Atalaya, proyectado por el arquitecto Federico Correa en 1970 – el cual confiesa que se inspiró en la torre Velasca, de Milán (Italia) – y que en el año 1973 se le otorgo el Premio FAD, se visualizara tenuemente en el fondo de la imagen, que realizaríamos de noche. Por suerte el director creativo compró la idea, pudimos concretar en que tramo de la Diagonal trabajaríamos y así obtener el permiso del Ayuntamiento. 
 
Con la localización resuelta, el casting aprobado y los colaboradores: Anna Valles de estilista y Rony de peluquero-maquillador confirmados, me centré en los aspectos más técnicos de la sesión fotográfica nocturna. 
En aquella época en Barcelona no habían modelos de color top que tuviesen una cierta imagen que encajase en una campaña Internacional, y tuvimos que realizar la mitad del casting en países bajos donde un profesor de escuela nos dio el target, al cual más adelante volvería a contratarlo para una campaña navideña internacional. 
 
Trabajar de noche me permitió utilizar el flash por dos características fotográficas que buscaba en la imagen, fijar sin movimiento las gafas de los modelos y su vestimenta y por otra parte jugando con un teleobjetivo, el punto de vista y la obturación, dar presencia lumínica al fondo urbano nocturno con un cierto desenfoque, provocando a la vez un movimiento controlado en el smoking de los modelos. La diferencia de temperatura de color entre el flash y la iluminación nocturna de la Diagonal de Barcelona realzaba con tonos verdoso-azulados el fondo de la imagen, el acting de los dos modelos y la situación urbana descrita se conjugaron en una campaña muy creíble internacionalmente para la marca Indo que se estaba expandiendo.

divendres, 2 de setembre del 2022

141è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 30 d’agost del 2022

ULL DE BOU [116. 22. 35]

 

ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. A l’hora de construir les col·leccions ull de Bou que consta de diverses parts, on el contingut i la intenció de les quals és variat i divers, he exercit el dret que té qualsevol autor de fer-ho des de la més absoluta llibertat. La fotografia ens mostra un instant: aquest instant té una història que quedarà atrapada per sempre més, es convertirà en un objecte de demostració que el pas del temps el farà més valuós i potser fins i tot en una segona mirada i descobrim nous matisos. 

Les 12 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [116.22.35] han estat fetes al centre de la ciutat d’Igualada, on el seus carrers, a diferència d’altres de la mateixa ciutat, sempre estan molt més nets i endreçats. Elles, les fotografies de la segona col·lecció, de tres, són una mostra cabdal de com de revelador pot ser enquadrar i, també, el punt de vista en la fotografia. Al decidir no fotografiar-los arran de terra i elevar la meva mirada al cel, m’ha permès no tan sols capturar uns minsos retalls de cel, si no també les especials i singulars formes del coronament d’alguns dels edificis d’aquests estres carrers, que em van veure créixer personalment i, sobretot, fotogràficament.  

- Retalls de cel 2 - 











 * Col·lecció privada. © 2022

divendres, 26 d’agost del 2022

140è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.