Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
L’he fotografiat de nit i de dia; els dies de festa i, també, els laborables; he creuat el riu Anoia per pujar al Pi i capturar-ne una vista general; m’he passejat pels plecs de la seva pell nua i entre els dels vestits; he furgat en alguns dels seus interiors i he resseguit aquells espais mitjançant els quals ella ha esdevingut Igualada, aquesta senyora que viu a prop de Barcelona, a la qual jo, reconeixent les seves mancances, estimo profundament.
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.
El projecte neix amb vocació de llibre, però abans -con altres projectes- tindrà una primera etapa on line. Cada divendres penjaré al bloc un “tallicó d’Igualada”. Clouré el projecte quan la recerca d’aquests tallicons, petits retalls, d’aquesta senyora que viu a prop de Barcelona, hagin deixat d’interessar-me.
