El fotógrafo ANTONI BERNAD me recibió en su estudio, con las paredes completamente llenas de fotografies tomadas a lo largo de sus más de cuarenta años como fotógrafo de moda para poder seleccionar las que se incluirán en la edición de su próximo libro. Rodeados por ellas respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”.
Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.
Antoni Bernad en su estudio de Barcelona
Antoni Bernad responde a Josep Bou
*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado
Què suposa per a tu ser fotògraf?
És molt difícil de contestar perquè no m’hi he sentit mai, no crec que jo hagués nascut per ser-ho. M’agradaven els resultats de la fotografia més que tot el que envolta ser fotògraf.
Les meves ambicions es centraven més en la captura d’imatges -potser això vol dir ser fotògraf-; jo dibuixava i vaig entrar a la indústria de la publicitat com a grafista. En aquella època hi havia fotògrafs en plantilla en els estudis gràfics que feien fotos de cotxes, conyacs, gavardines… Ho fotografiaven tot correctament, ja que eren uns grans tècnics, però jo trobava que no tenien gust. I tenint en compte el meu interès per millorar aquelles imatges i aconsellat per ells sobre temes tècnics, a poc a poc vaig iniciar-me en la fotografia.
Mai m’he disfressat de fotògraf (gairebé tots els oficis tenen una disfressa). Sempre he intentat vestir-me normal per no ser identificat com a tal, ja que cada època ha tingut un look en el vestuari i jo no he volgut mai formar part del gremi. Però haig de reconèixer que m’ho he passat molt bé i ha estat una experiència fantàstica que m’ha permès mantenir-me sempre amb un esperit jove i obert. Això m’ha resultat molt enriquidor, perquè no he sentit que el temps passi. Segur que sóc afortunat per exercir aquesta professió, i encara que no l’he escollit d’una manera vocacional, sí que m’hi he sentit còmode.
Què creus aportar a la fotografia?
Modèstia a part, bon gust. Crec que sóc una persona que tinc el gust cultivat: he vist molts museus, he viatjat molt, he conegut moltes coses, sempre he vist bon cinema, m’he interessat per la pintura i tot això et van formant. L’ull es va acostumant a veure les coses des d’un vessant estètic.
L’arquitectura m’apassiona, i si no hagués estat fotògraf segurament hagués optat per l’arquitectura, ja que quan fotografies estàs composant i construint imatges en un espai, cercant l’equilibri, les formes, els volums… I combinar tot això s’assembla moltíssim a l’arquitectura, encara que naturalment aquesta és molt més complexa.
Per altra banda, en els inicis de la meva trajectòria, diria que vaig aportar llibertat, molta llibertat, perquè no feia fotos encarcarades. Sempre vaig apostar pel moviment i perquè les fotos tinguessin vida, que no fossin buides, quietes, avorrides… Una cosa que em fascina és seure en una terrassa d’un bar i observar l’espectacle fantàstic de la gent passejant, movent-se, els gestos que fan sense adonar-se… Tota aquesta naturalitat és la que he intentat traslladar i reflectir a les meves fotografies.
Ara ho segueixo intentat, però el sistema digital és una punyeta i se’m resisteix. La tècnica em lliga les mans perquè la càmera no respon amb la rapidesa que jo necessito, jo tinc els meus trucs per intentar provocar els models, però les seves reaccions són més ràpides que la càmera, per això em sento frustrat i m’emprenyo moltíssim. Penso que aquesta última tendència en què la gent es mostra terriblement estàtica és deguda a la nova tecnologia, i si no ho solucionen la fotografia arribarà ha ser avorrida per aquestes actituds tan encartonades.
Què és per a tu enquadrar?
Seria com per a un escriptor la recerca de l’adjectiu adequat. Gaudeixo cercant el millor enquadrament, que és importantíssim ja que poses al seu lloc tot un univers. És un autèntic plaer, m’agrada molt.
Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes?
Doncs m’estimulen moltes coses. Intento estar al dia de tot allò que pot venir, i crec que tinc l’instint de captar i intuir allò que vindrà. Hi ha simfonies que es van repetint en petites variacions i quasi mai fallo, i això em produeix un gran plaer alhora que dóna un plus al meu treball. Veient les revistes de moda capdavanteres, et pots reconèixer en els temes en què s’han inspirat per fer el reportatge, ja que molts d’ells són afins als que m’han estimulat a mi. La música, la lectura, el cinema, els viatges..., t’obren portes i et condueixen per camins que pots seguir; i normalment en el món de la moda has de seguir les propostes dels dissenyadors que naturalment, igual que jo, també van al cinema, llegeixen llibres i es nodreixen de les mateixes coses. Per tant, quan veig una col·lecció, de seguida veig quines són les fonts d’inspiració. I en lloc d’adormir-me a casa intento cultivar-me i estar al dia, igual que ho fan ells, ja que a la llarga són mentalitats afins.
Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica?
Jo diria que la varietat. M’avorreix molt fer sempre el mateix. Hi ha professionals que es dediquen a picar sempre el mateix clau. A mi això m’avorreix moltíssim, prefereixo pensar que sóc més persones alhora. Quan veig les meves fotografies en les quals hi ha una gran varietat d’estils, penso que vaig en contra meva, perquè normalment a la gent li agrada reconèixer una línia, un estil… perquè quan veus un quadre o escoltes una música pots dir “això és de tal o tal altre artista”, però a mi el que m’encanta és la diversitat -és com si em caracteritzés i/o disfressés de diferents fotògrafs- i aquesta fos una manera de divertir-me, independentment de si és bona o no.
Intento sempre investigar amb les llums, passar de l’estudi a l’exterior, on hi ha elements que em reclamen i provoquen fantasia. Diria que el meu vici principal és plantejar-me cada sessió de fotos com si fos la primera, i aquest vici de ben segur que té com a resultat final un traç en el meu treball.
Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria?
Doncs, si hi ha un fotògraf que m’agrada moltíssim és Irving Penn, que ha tingut una trajectòria llarga, molt llarga i, malauradament, va morir fa poc. Un home que sempre m’ha captivat per la seva seriositat; considero que és un artista de cap a peus, una persona incontaminada, un home estructurat, gens frívol, molt atrevit, molt treballador, amb un sentit molt gran dels volums, de la massa. Diria que és com un escultor que s’ha dedicat a la fotografia amb uns resultats tremendament artístics. Suposo que va viure una època molt, molt bona, amb uns rivals amb qui segurament s’entenia molt bé i que devien participar en tertúlies i combats de boxa per veure qui era el millor i estimular-se mútuament. També hi ha Avedon, que era més efectista i saltimbanqui, però em quedo amb Irving Penn.
També he admirat Horst, Cecil Beaton amb el seu refinament increïble… He après molt d’ells, molt, però em sembla que he après més de la disciplina veient el seu treball. A alguns d’ells no els he conegut personalment, però te n’adones que ha estat gent molt lluitadora, gens gandula, i que han dedicat la seva vida al treball.
Quina fotografia tens pendent?
Això sí que és el qüestionari Proust, endevinar el futur... Una fotografia pendent… Mira, jo he practicat molt el retrat en la meva vida i hi ha gent a qui m’hauria entusiasmant fotografiar. Però el que realment m’hagués agradat és veure’ls personalment, i ja no et dic haver estat amb ells i conèixer-los. Són gent de gran categoria que com no els desenterri… Però el meu projecte, la meva fotografia pendent ara, en aquest moment, és un llibre recopilatori dels meus quaranta i pico d’anys com a fotògraf, a on mostrar les imatges fetes al llarg de la meva trajectòria.
Per qui t’agradaria ser fotografiat?
Aquí també hauríem de viatjar al món dels morts… La veritat és que em sembla que sóc infotografiable; sóc una persona tímida i em coacciona posar-me davant de la càmera. Precisament aquest timidesa és un dels secrets que utilitzo a l’hora de fotografiar, ja que em poso al lloc del model. Quan tinc una noia de 16,17 o 20 anys, i amb una persona gran el mateix, penso que deu estar absolutament paralitzada per la càmera que l’està enfocant, i com que m’imagino aquesta reacció adversa, perquè a mi em passa, intento ajudar que se n’oblidin. Utilitzo els meus mètodes de distracció per fer-los tornar mig bojos i així poder-los retratar ja que, francament, és difícil arribar a l’ànima de la persona, i una foto sense ànima és una imatge dolenta i ineficaç.
Alguna obra d’art et sembla insuperable?
N’hi ha diverses, moltes… Per exemple, La tempestat de Giorgione, que és extraordinària. Després hi ha Ticià, un pintor que a mesura que anava perdent la vista, i com més vell era, millor eren els seus quadres, els últims ticians són espatarrants; Goya també és increïble; Mantegna m’agrada molt i m’emociona terriblement. Amb les obres d’art gaudeixo molt, em sento bé als museus, i no puc pas comparar-ho a anar a la platja. Estar en un museu és una meravella.
No voldria deixar d’anomenar una sèrie d’autors d’obres que per mi són insuperables: Proust, Josep Plà, V.A. Estellés, W.H. Auden, C.T. Dreyer, Fellini, Antonioni, Buñuel, Lucio Fontana, Mirò, Wagner, Bach, Richard Strauss, Arnold Schömberg, i un llarg etc...etc
Un color.
Un color, el verd. I si és de vellut, encara millor.
Un fotògraf.
Ja l’he dit: Irving Penn és el mestre.
Quelcom bell.
Les expressions humanes, les expressions humanes són increïbles… L’espectacle més fascinant és observar les cares i els moviments de la gent, no s’acabarà mai i sempre serà un gran espectacle.
Próximo fotógrafo invitado ALEIX PLADEMUNT
