divendres, 29 d’abril de 2011

Joan Fontcuberta responde a Josep Bou

El fotógrafo JOAN FONTCUBERTA me recibió en su casa donde respondió al cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”.


Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.


Joan Fontcuberta en su despacho


Joan Fontcuberta responde a Josep Bou

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado.


Què suposa per a tu ser fotògraf?

Jo vaig triar la fotografia de manera espontània quan era adolescent, amb el suport de la figura tutelar d’un professor d’història de l’art que va instal·lar un laboratori per tal que els alumnes poguéssim fer pràctiques fotogràfiques a les sortides culturals que organitzava, on fèiem fotos de castells, de monestirs romànics… Més endavant, ja a la universitat, vaig adonar-me que la fotografia era una eina que anava més enllà de l’entreteniment, i que no era innocent, comporta tota una sèrie de valors fruit de la seva història i els seus orígens i a mi em va interessar com a territori per desmantellar tota una sèrie de qüestions que als divuit anys em neguitejaven: el tema de la censura, la propaganda, com es transmet la informació…

En aquell moment estudiava Ciències de la Informació, jo no procedeixo del món de l’art, fotogràficament sóc autodidacta, però m’interessava molt la comunicació, la comunicació de masses. Era l’època de Vázquez Montalbán amb el seu Informe sobre la información, de l’Umberto Eco semiòleg… L’estructuralisme, la semiòtica eren ciències o disciplines que estaven damunt la taula dels debats universitaris, i em va començar a interessar com aquell instrument -la fotografia-, lluny de ser reflex de la realitat, comportava una sèrie de paranys que podia ser molt interessant deconstruir-los, desmantellar-los.

Què creus aportar a la fotografia?

Jo entenc la creació d’una manera orgànica, no crec amb els genis solitaris, és veritat que de sobte pots tenir una gran ocurrència, una gran fantasia o contribuir amb una sèrie d’aportacions que són singulars, originals… però entenc que quan algú crea o produeix algun tipus d’obra ho fa dins d’una constel·lació en la qual està immers i que implica unes relacions nodals amb els altres membres que estan dins d’aquesta constel·lació. El que jo faig ho faig perquè al costat tinc uns companys i perquè abans he tingut una història que m’ha portat on sóc. Aleshores la meva contribució el que fa és integrar-se i participar d’aquest sistema de xarxa nodal.

És evident que la passió i les ganes et porten a treballar amb més energia i no només amb el tema de la creació, sinó amb la construcció d’infraestructures que a mi sempre m’han semblat una responsabilitat del creador. És molt bonic poder dedicar-se només a crear imatges, però és un luxe, normalment el que has de fer és participar en la consolidació d’un territori on aquestes imatges siguin possibles, tant per a tu com per als que han de venir i això de vegades m’ha portat al fet que aquesta contribució s’estengui al terreny de la pedagogia, al terreny de la investigació històrica, al terreny de l’organització, promoció…. Són vessants no estrictament de produir imatges, però en el fons ens acollim a les teories de l’art de finals dels 60 fins als 70 que deien que escriure sobre art era una manera de fer art. Podríem traslladar-ho a la fotografia, encara que no sigui necessàriament produir imatges fotogràfiques, és una manera de viure la fotografia.

Què és per a tu enquadrar?

Enquadrar és… omplir un forat. A mi em sembla que és una manera molt bonica de plantejar què és l’acte fotogràfic, consistiria a dir que és tapar forats. Nosaltres tenim un forat davant nostre que és el visor i aleshores… ens plantegem què hi posem, com l’omplim, com organitzem l’estructura icònica que hi ha allà. Això em sembla que defineix molt bé el conflicte que ens trobem cada vegada que fem una imatge, perquè omplir aquest forat ens confronta amb la necessitat d’establir una dialèctica entre el quadre i l’extra quadre, allò que ensenyem, allò que tapa el forat i allò que descartem i moltes vegades l’interessant és la tensió que es produeix entre el que es mostra i el que es vela.

Podríem dir que els gèneres fotogràfics tenen a veure amb les decisions que es prenen en aquest moment. Una fotografia documental, per exemple, és aquella que el que mostra, allò que està en el forat, és explícit per si mateix, és descriptiu, és autònom, mentre que una fotografia més simbòlica, poètica o artística és aquella en la qual allò que no hi és té un paper tan important perquè pressiona l’espectador a fer servir la imaginació i projecta aquestes dades que manquen. Aquest tipus de relacions són, per a mi, fonamentals a l’hora d’establir una teoria d’allò fotogràfic.

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes?

Els meus projectes s’originen amb incentius o estímuls molt diversos. Fa anys començava el dia amb un diari sobre la taula i un cafè fumejant i aleshores em dedicava a anar marcant amb uns retoladors notícies, paraules o elements que despertaven la meva curiositat o pensava que podien produir algun lligam, o alguna confrontació gràfica o intel·lectual, i aleshores amb unes tisores ho anava retallant i feia carpetes, àlbums d’idees que, en acumular-se, la seva juxtaposició fortuïta propiciava moltes vegades idees interessants. Tinc, encara, molts calaixos plens de retalls, i aquest tipus de funcionament pot recordar els llibres d’esbossos dels artistes, quan el pintor sortia al camp a inspirar-se cercant aquell motiu que després volia traslladar en un quadre. És divertit el fet que moltes vegades els esbossos dels quadres són molt més potents i interessants que els quadres acabats. Potser quan em mori, si algú fa l’arqueologia del meu arxiu i troba aquestes carpetes dirà que el que hi havia aquí dintre és molt més interessant que no pas el que el Joan en va arribar a treure.

Aquesta és una manera de funcionar, però hem evolucionat tècnicament i avui ens trobem immersos a punt de superar l’etapa digital, ja pràcticament ningú llegeix diaris de paper i això ho trasllado a un modus operandi d’ordinador, llegeixo no necessàriament diaris, blogs com el teu i tota mena d’estímuls que procedeixen d’Internet, que ve a ser com un mirall del món, com una biblioteca gegantina, exhaustiva, universal de manera que sense bellugar-te de casa tens accés a infinitat de dades, textos i coses que fan altra gent i que són realment estimulants. En aquest cas vaig recollint en un “copiar i enganxar” aquells fragments, aquelles històries que m’interessen.

Però… hi ha altres procediments, de vegades vas passejant, vas conduint i de sobte no saps per què surt una idea. Jo recordo que la sèrie SEGURITAS, que consisteix a cercar la semblança entre el perfil siluetejat d’una clau i la carena d’una muntanya, va sorgir anant amb cotxe per l’autopista de la Roca de Barcelona; de tarda i amb posta de sol, vaig veure el perfil fosc de la carena prelitoral retallat contra el cel i vaig dir: “Això sembla una clau.”, i va ser com un d’aquest tipus d’instants de revelació epifànica, màgica, una llum, una trobada fortuïta. Un punt de vista que trobes per casualitat també et pot suggerir moltes idees.

Les vies de la creativitat són immenses, com et deia abans, jo vaig estudiar Ciències de la Informació i tenia una assignatura que era Creativitat, on ens ensenyaven tècniques de creativitat. Doncs la creativitat no és estar esperant que et caiguin idees del cel ni que et ploguin solucions fabuloses, sinó que s’ha d’estimular, produir situacions i circumstàncies que generin la idea. Jefferson, un dels pares de la Constitució nordamericana té una cita molt bona: “Crec molt en la sort, però he descobert que com més treballo, més sort tinc”.

Les idees poden sortir de moltes maneres diferents i gairebé et diria que cada un dels meus projectes ha sortit de generar aquesta chispa de formes molt diverses.

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica?

No sé si hi ha algun tret principal, hi ha una amalgama, hi ha uns elements, uns valors que consoliden un cor que seria la relació entre la imatge i la realitat, la relació entre el document i la veritat, entre la tecnologia i la natura, entre l’artifici i l’autenticitat, o sigui, hi ha una sèrie de conceptes establerts dialècticament que són els que configuren l’univers on em bellugo.

A vegades un projecte es decanta més cap a una qüestió de les esmentades, però segueix tenint un deute amb totes les altres, jo diria que és un treball molt més conceptual que estètic, el que faig és entendre que la fotografia no és una imatge autònoma que significa per ella mateixa, sinó que és una peça d’un engranatge comunicatiu més complex, d’una plataforma institucional, d’un espai discursiu, i el que m‘interessa és analitzar globalment aquests espais, per exemple: la premsa o els mitjans de comunicació o la publicitat, la religió o la ciència. Amb quin paper hi juga la fotografia, cada un d’aquests camps determina un mode, o una natura d’allò fotogràfic que és diferent, i a mi el que m’interessa és portar-ho als límits, fer entendre a l’espectador que tota imatge és un parany i que la fotografia encara és un parany més fort perquè es protegeix sota l’aureola d’evidència, de testimoni veraç. Tota la configuració ideològica en què la fotografia s’ha imposat fins fa poc, perquè evidentment avui amb tot l’allau d’ordinadors i possibilitats de programació que permeten la manipulació de la imatge amb molta facilitat, la gent més jove està habituada a les possibilitats d’intervenció en la imatge, però per a la nostra generació predigital, la fotografia s’imposava amb una gran autoritat, la fotografia tenia un valor carismàtic realista molt potent.

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influït més al llarg de la teva trajectòria?

Tots els fotògrafs m’han influït en la meva trajectòria molt o poc. El que passa és que uns han resultat models de referència, ja sigui per apropar-m’hi, perquè els admirava i fins i tot necessitava copiar-los per superar una espècie de catarsi, de la lluïssor que havien exercit sobre meu treball, i altres justament per allunyar-me’n, però aquest allunyament de vegades també és fruit d‘una admiració, jo puc admirar un fotògraf i vull estar a les seves antípodes estilístiques conceptuals.

El fet de fer recerca historiogràfica i donar classes d’història de la fotografia fa que valoris i intentis contextualitzar i, per tant, estimar dintre d’un determinat entorn i circumstàncies moltes figures de l’evolució de la fotografia, per exemple: Edward Weston és un fotògraf amb el qual no m’identifico conceptualment però entenc que ha estat un autor capaç de generar un cànon. Un Albert Renger-Patzsch és un fotògraf fonamental en l’estètica contemporània, tota l’escola de Duseldorf no s’entén sense l’Albert Renger-Patzsch i els seus companys de la nova objectivitat. A les antípodes un Lázló Moholy Nagy un personatge polièdric molt divers i transversal, home de la Bauhaus, interessat en la fotografia no solament com a llenguatge, sinó amb tot allò que té relació amb la imatge, el grafisme, el disseny, l’arquitectura… Potser el model del Moholy Nagy confrontat al de Renger-Patzsch seria el camí que representa un horitzó que m’interessa seguir, i contemporàniament hi ha molts autors que m’han interessat molt. En Robert Heinnecken, un autor americà a qui se li ha fet relativament poc cas, és un fotògraf del postpop que m’ha semblat sempre molt interessant per ser capaç d’avançar qüestions postmodernistes quan ningú parlava del postmodernisme. Contemporàniament, tinc amics amb els quals em sento molt proper. Quant a un debat sobre la consideració teòrica de la fotografia podria citar en Joachim Schmid a Berlin, Erik Kessels a Amsterdan, Martin Parr a Anglaterra.. hi ha una colla d’autors contemporanis que estan fent un treball fenomenal que em tenen un punt d’influència.

Quina fotografia tens pendent?

Jo tinc pendent moltes fotografies, em sembla que la capacitat de fer imatges diferents i noves és inabastable, inacabable… Jo mai diré ja ho he fet tot i no tinc ganes de fer res més, al contrari, sempre em llevo amb ganes de provar, d’experimentar i a mi el dia se’m fa molt curt, per tant, quan em pregunten quin és el millor projecte o el que prefereixo, sempre dic: encara no l’he fet, segurament serà el proper i realment penso que el que he estat fent fins ara són proves, són temptatives que donen voltes sobre una cosa que no sé ben bé què és, però sé que encara no hi he arribat.

Per qui t’agradaria ser fotografiat?

No tinc cap predilecció especial… jo crec que sóc un mal model fotogràfic, potser perquè he estat sempre més habituat a estar darrera la càmera, per això potser tolero més l’autoretrat que no pas el retrat que m’han fet altres fotògrafs, però he de reconèixer que fa poc una amiga em va fer un retrat clàssic amb B/N que em va sorprendre perquè em va descobrir una faceta meva que no coneixia o la tenia absolutament aletargada i oblidada, em revelar una manera de ser, o sigui m’identificava amb aquell retrat per l’especial que va saber captar i potser aquest és el puntum que deia en Barthes, aquesta capacitat d’establir un vincle especial quan veus una imatge i l’identifiques com la teva pròpia.

Alguna obra d’art et sembla insuperable?

Penso que tot sempre és superable perquè la superació vol dir un grau de progressió, de perfeccionament, i aquests són temes relatius que s’hauran d’anar adequant a les èpoques, cultures i diferents paràmetres de judici, per tant, tot és mal·leable i té capacitat de canvi i de millora.

Un color.

El gris zona set.

Un fotògraf.

Lázló Moholy Nagy.

Alguna cosa bella.

Ara, en aquest moment, la meva néta.


Googlegrama 02: Món, 2005. Paraules de cerca: “cel”, “infern” i “purgatori” en castellà, francès i anglès.

Premsa relacionada amb l’affaire Manbaa Mokfhi, alies Dr. Fasqiyta-Ul Junal,2003

Retrat de Munkki Juhani, 2002

Securitas: E. E., 1999

D.A. I 24-5-98, 1998

Hand and Wrist, 1992

Ivan és obsequiat amb el “mocador de pioner” a Moscou, 1977

Próximo fotógrafo invitado LUÍS CASTELO