dilluns, 31 de desembre de 2012

2013 ¿ cómo estamos de bolas?


Este 2013 tendremos “bolas” de tamaños, colores, texturas… diversas, pero si nos proponemos ayudarnos y colaborar entre nosotros seguro que será menos traumático digerirlas. Aceptando que la palabra “bolas” -entre otros significados- puede ser representativo de: proyectos, ilusiones, iniciativas… propongo que busquemos sinergias comunes que nos permitan afrontar este cierto aire desalentador que se respira en el ambiente. Si damos por hecho que las “bolas” convivirán con nosotros, afrontémoslas desde la colectividad, intercambio, la complicidad… para transformarlas en objetivos llenos de futuro y enriquecedores. He preparado algunas propuestas con este espíritu y filosofia a las cuales espero deis soporte. Información AQUÍ 

Salud y prospero año 2013.

Flashback 178

La ruta por la que transcurríamos quedaba evidenciada por una frondosa pared verde, casí impenetrable, a ambos lados de la pista, con la que los nativos compartían camino con los escasos vehículos que circulaban por ella. Después de dejar Bakebe, me sorprendió encontrarme andando por la pista a una joven que vistiera falda de rafia, y aunque entonces no lo sabía fue la única que vi y fotografié. La joven andaba a paso vivo, descalza manteniendo en equilibrio sobre la cabeza un pequeño y liviano paquete y en sus manos a modo de ofrenda (así me los imagine yo) unas pequeños verduras comestibles. El volumen que la falda conferia a su figura y el ritmo de su marcha, acentuado por el movimiento de la falda de rafia, hizo que no pudiera resistirme a tomarle una fotografía, aunque para ello tuviera que suplicar la detención del Land Rover. Debo decir que la joven siguió impasible su camino sin hacerme el más mínimo caso. 



divendres, 28 de desembre de 2012

Josep Bou responde a Josep Bou

Después de dos años el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS llega a su fin, y para concluirlo me ha parecido oportuno contestar al mismo cuestionario que han respondido mis compañeros. El cuestionario que preparé para el proyecto estaba basado e inspirado, en su formato, en el “Proust”. Este proyecto en su primera fase lo planeé para ser visionado en la red pero con el objetivo que en un futuro próximo pueda tomar forma de libro, espero poder lograr mi objetivo. Muchas gracias a todos los que habéis accedido a participar. 


Josep Bou fotografiado por Teresa Jové 

 Josep Bou responde a Josep Bou 
 *Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado 

Què suposa per a tu ser fotògraf? 
Ser fotògraf és i ha estat gairebé tota la meva vida des dels 14 anys, per a mi és una forma de veure el món que m’envolta -tant el més proper com el més llunyà- i mitjançant la imatge poder transmetre sensacions, conceptes, continguts, estètiques… que em permeten comunicar de manera resumida i compacta en un discurs, des del que ha passat al que succeeix i fins i tot avançar-me a allò que vindrà. En aquest periple vital mai no m’he tancat en un sol mitjà d’expressió, ja que he abordat de forma global el concepte d'imatge, des de la fotografia, el vídeo, els documentals, les intervencions, la docència, la paraula escrita… fins i tot l'escultura; totes elles han estat i són els mitjans creatius que he emprat individualment o combinant-los per manifestar els meus anhels artístics, d’opinió i comunicació amb la societat. En resum, ser fotògraf em permet traduir allò que m’interessa en imatges i que per a mi és vida, la meva vida. 

Què creus aportar a la fotografia? 
Sempre he cregut que amb el que t’agrada i t’apassiona un ha de ser sincer i generós, aportant-hi el màxim d’un mateix sense restriccions absurdes. Jo m’he nodrit d’aportacions d’altres companys fotògrafs que m’han format fotogràficament i per aquest motiu mai no m’he negat a transmetre els coneixements adquirits al llarg de la meva vida fotogràfica als companys professionals o fotògrafs emergents. I quan faig referència a coneixements no parlo tan sols de tècniques-estètiques-conceptes fotogràfics, parlo també de l’experiència, ja que crec que com més amplis, variats, rics… siguin els aspectes -que conformen el fet de ser fotògraf- que puguem transmetre, més favor fem a la fotografia d’aquest país i més aviat les noves generacions podran assolir cotes d’excel·lència fotogràfica que a la nostra generació ens ha costat “Déu i sa mare”. No puc concebre ser fotògraf sense il·lusió i entusiasme i amb una gran dosi d’ambdues coses, il·lusió i entusiasme, junt amb tot el que he esmentat abans, considero que podria ser la meva aportació, però potser són el receptors els qui han de jutjar la meva aportació a la fotografia al cap dels anys. 

Què és per a tu enquadrar? 
Enquadrar és el resultat final d’una visió subjectiva de l’entorn en què et mous. És extreure d’una realitat global un fragment amb el qual tu t’identifiques. És destacar d’alguna manera allò que t’interessa i et crida l’atenció. És posar l’accent en un fragment d’un tot per centrar una temàtica. És construir unes línies visuals per guiar el lector d'imatges allà on tu vols que arribi. És treure el gra de la palla. És el resultat d’estar atent al que vols comunicar i és, també, el fruit de moltes hores de mirar i analitzar l’entorn encara que no siguis conscient que ho estàs fent. L'enquadrament és el primer que veus en una fotografia i aquest enquadrament et permetrà endinsar-te en el contingut, la tècnica, el concepte, la il·luminació… de la imatge. Amb un enquadrament dolent una imatge mai no pot ser una bona fotografia. 

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes? 
Creativitat o inspiració són dos conceptes que he abordat sempre per separat per tal d’ajuntar-los en una determinada fase dels projecte a mesura que aquest projecte avança en la seva definició final. 
Un projecte sorgeix de la inspiració, que pot arribar-me per diferents camins: sensacions, experiències, necessitats… Jo sempre he dit que el fotògraf és (o hauria de ser) com un gran escànner que veu i sent allò que es cou al seu entorn social i que està en constant evolució, que analitza i fins i tot olora, de vegades sense voler, tot el que succeeix en el món que l’envolta i n’extreu conclusions. Jo d'allò que percebo, intueixo, oloro, sento, veig… creo una imatge primitiva que emmagatzemo en el meu cervell mentre espero una reflexió posterior. La inspiració sense una realització és quelcom insubstancial, la inspiració s’ha de treballar perquè arribi a veure la llum. Quan sento que la inspiració dóna voltes dins meu, em centro a desenvolupar les idees que bullen dins el meu cap: treballo la idea, li dono concepte i contingut, analitzo què vull dir i com comunicar-la, quina tècnica i quin suport utilitzaré, a qui vull adreçar-me. Puc construir imatges amb un missatge genèric o crear-ne que tinguin el seu propi corpus i estiguin adreçades a un sector social determinat. 

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica? 
La meva obra fotogràfica té molts traços diferents amb una característica comuna: l'honestedat cap a mi mateix. Sempre m’ha interessat gairebé tot allò que succeeix al meu entorn i és susceptible de comunicar-se fotogràficament, per tant no sóc un fotògraf que té una visió única, ni estic encaixat en una sola tècnica o percepció fotogràfica. És a dir, no tinc una línia estètica de continuació -com acostuma a agradar a galeristes erudits o col·leccionistes- per tal de poder-te classificar. 
Si ho podem considerar un traç, jo diria que la meva obra sempre comunica quelcom i sempre hi passa quelcom de subjectiu -independentment que sigui un retrat, un reportatge, un documental- amb una visual estètica, creativa i potser de vegades a contracorrent, però sempre acompanyada d’una realització impecable, escaient i adient a les necessitats que l’obra em demana per ser presentada i mostrada, i per damunt de tot sense por de si serà o no ben rebuda i acceptada pels anomenats experts; aquests podrien ser alguns dels traços, no en tinc un de sol, ja que treballar sempre des d’un mateix punt fotogràfic m’avorreix enormement, bé, millor dit, per a mi seria insuportable. Sé que hi ha gent que diu que el meu traç és canviant, sí, i què? Això és bo o dolent? 
Jo no crec, ni puc encasellar-me en un estil concret perquè les emocions que em porten a un projecte són diferents en el temps, plurals en els seus orígens i la forma de comunicar-les és evolutiva. Cada projecte neix d’una manera i jo em centro a escoltar-lo i comprendre l’idioma i el llenguatge fotogràfic en què vol ser presentat i mostrat al públic, ja que diria que jo sóc un executor amb suficients coneixements tècnics-creatius-conceptuals, i disposat a aprendre’n de nous si cal, a disposició de l’obra, per això els meus traços són canviants i la meva obra està plena de traços diferents… desconfieu el dia que siguin repetitius i homogenis. 

Quin fotògraf o fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? 
No sabria dir si hi ha algun fotògraf que m’ha influenciat al llarg de la meva trajectòria, però sí que tinc determinades predileccions per afinitats amb diversos fotògrafs que he tingut com a referents en cada una de les etapes en què m’anava formant, i en funció del que volia experimentar i m’interessava m’apropava amb major interès a la seva obra. Analitzant la meva trajectòria fotogràfica veig que he passat per gairebé la majoria d’especialitats i, si ens situem temporalment en cada etapa fotogràfica que he viscut, veurem que els referents de què disposava són ben dispars entre les diferents etapes. 
En la meva etapa de premsa -on Vietnam estava en les pàgines de "Life" i "París Match"- jo volia fotografiar com en Capa, com Larry Burrows, escriure com Jean Larteguy, formar part de l’agència Black Star, conèixer el món de Cartier Bresson… i tastar totes les referències utòpiques que ens arribaven de fora del nostre país. La guerra va deixar d’interessar-me i durant un temps vaig centrar-me en la fotografia de viatge, "National Geographic", Peter Beard i Francisco Hidalgo en foren referents, però el que va influenciar-me i va marcar-me per sempre va ser quan vaig descobrir fotògrafs com Irving Pen, Avedon, Skrebensky, Norman Parkinson, David Bailey, Newton, Elgort, Barbieri, Bert Stern, Guy Bourdin… entre molts d’altres, com en Jeroni Vives i Gianni Rugiero de Barcelona, tots ells van ensenyar-me a mirar i van encarrilar la meva trajectòria fotogràfica professional i personal. Al mateix temps anava coneixent autors de singularitats i característiques ben diferents però que cada un d’ells m’interessava per alguna cosa: de Pete Turner em fascina el color de la seva obra; de Català Roca, la proximitat; de Weegee, l’instant; de Weston, el rigor; d'Adams, la perfecció; d’Adjet, la constància; de Moholy Nagy, la investigació; de Stieglitz i Steichen, l’atreviment; de Lartigue, la deformació del moviment; de Sief, la utilització de l’angular i els nus; Brandt, Brassaï, Robert Frank, Giacomelli, Horst, Horvath, Kertez… aquests i molts més foren les fonts de les quals vaig beure i sobre les quals vaig construir la meva base fotogràfica. Per tant, les meves influències, com podeu veure, són més que múltiples, ja que m’agrada submergir-me i explorar en totes les línies i estils, sense renunciar mai a cap, ben al contrari. 

Quina fotografia tens pendent? 
No tinc cap fotografia pendent i les tinc totes per fer. Sempre cerco i enquadro encara que no porti la càmera. Les imatges són com un imant al qual no puc resistir-me, i si hi ha un tema que em motiva, suggestiona, emociona, interessa… serà i és en aquell moment la fotografia pendent, però un cop assolida ja n’hi haurà una altra que usurparà el lloc de “fotografia pendent”. 

Per qui t’agradaria ser fotografiat? 
No tinc cap preferència, però si hagués de triar-ne un diria en Peter Lindbergh, potser perquè el conec personalment, encara que crec que és més perquè m’agrada molt la forma que té d’apropar-se als personatges i la utilització de les localitzacions, ja que escenografies totalment muntades i controlades a la mil·lèsima tenen una aparença de “casual” i els seus retrats que semblen fotografies robades no ho són, el que representa un control gairebé absolut sobre la tècnica, l’espai, l’estètica… de la imatge que està construint, sí, d’en Peter m’agradaria un retrat. 

Alguna obra d’art et sembla insuperable? 
Quan un autor decideix que ha acabat una obra d'art, deixa de ser insuperable. En el meu cas, l’escultura primitiva em té el cor robat, sobretot la imagineria africana per la seva força i el seu contingut simbòlic. També m’agrada l’estilització d’en Giacometti; la monumentalitat d’Igor Mitoraj; d’en Miquel Àngel, la perfecció… Si entrem en pintura, la candidesa de Miró; la força de Picasso; els cossos d’en Schiele, Lempicka, Botero; l’estructura arquitectònica de Chirico; de Da Vinci, la investigació; dels surrealistes, per descomptat en Magritte; el dramatisme d’en Goya en la sèrie negra… i d’en Barceló gairebé tot. 
Les sensacions que em genera una obra sonora o visual, clàssica o actual, fan que per a mi sigui insuperable, i no vull excloure el cinema, ja que hi ha autèntiques obres d’art a la pantalla gran. 

Un color. 
En diré dos: el blanc i el negre, que són la font per addició o subtracció de tota la gamma lluminosa. Quan fotografies en blanc i negre entres directament en la imatge i és un mateix qui hi posa color en la seva imaginació. 

Un fotògraf. 
Un fotògraf… davant el que he comentat anteriorment m’és molt difícil decantar-me per un, però un que trobo interessant per la investigació, per l’atreviment dels seus enquadraments i punts de vista en la seva època i pel que el seu treball suposa per a la fotografia, és Moholy Nagy. Quelcom bell. Llevar-se cada dia amb la il·lusió per continuar i tenir al costat la persona a qui estimes i ho comparteixes tot des de fa molts anys, i que no et recordes de quants, perquè sempre és com la primera vegada. 

Para ver un resumen de mi trajectòria fotográfica ir a JOSEPBOU.COM

dilluns, 24 de desembre de 2012

Flashback 177

Accedimos a Camerún por el puesto fronterizo de Ekok, cuando la noche tropical empezaba a envolvernos con su sombra. Como era habitual buscamos un claro cercano al poblado para establecer nuestro campamento, el son de una sinfonía de aves y animales nocturnos evidenciaba que estábamos en plena selva tropical. 
Camerún, el último país de habla francesa del África occidental, es un país singular en su geografía, cultura, religiones, etnias… podria clasificarse de mosaico africano, ya que se extiende alargado desde los desiertos del lago Tchad al norte, hasta la frondosa zona costera del golfo de Guinea y con el monte Camerún de 4.070m que parece guardarlo. 
Sus mañanas eran húmedas aunque no especialmente frías, pero la población nativa no desestimaba sentarse frente a una fogata, en un peculiar asiento hecho de lianas y ramas entrelazadas, a lo que fuimos invitados por ellos para compartir esos especiales momentos del nuevo día. 
Una de las primeras fotos que hice por la mañana fue una Polaroid del grupo expedicionario para que ilustrará una crónica de la prensa española. 




Passanant FOTO os desea Felices Fiestas



Esta imagen es la silueta urbana de todos los pueblos que conforman el municipio de Passanant i Belltall que desde hace siete año acoge Passanant FOTO 

Aun paso de concluir este año 2012 quizás debamos reflexionar y analizar como lo hemos afrontado, pero renovar las ilusiones y esperanzas en nuestros futuros proyectos fotográficos debe ser imprescindible. 
Yo, Josep Bou, junto con todo el equipo de Passanant FOTO -este encuentro fotográfico que sigue en pie gracias a la voluntad de fotógrafos, amigos, colaboradores, instituciones… que día a día nos dais soporte- os deseamos a todos felices fiestas! y que el coraje, la energia, la fuerza… para afrontar el 2013 nos acompañe.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Flashback 176

Después de dejar Enugu pasamos por un poblado de tamaño mediano donde en un gran descampado flanqueado por almacenes había un numerosos grupo de gente que nos llamó la atención. Decidimos parar para ver que pasaba y de pronto irrumpimos de lleno en una fiesta popular, nada turística y totalmente autóctona, donde, en un amplio claro, un bailarín (con zancos y a tres metros del suelo) ataviado como un misionero católico, perseguia, danzando a ritmo de percusión, a un nativo que llevaba una máscara de cuero del tipo que usan para ahuyentar los espíritus. 
Al vernos interesados en la fiesta las autoridades que la presidian nos invitaron a entrar en otro de los almacenes, atestado de gente, en el cual se celebraban más danzas rituales donde los bailarines con máscaras, iban ataviados con sorprendentes y variados trajes. 

Cuando eres el responsable de rodar el documental de la expedición con una Paillard Bolex de 16 mm y tomar las fotografías, suelen faltarte manos, hombros y cuello para sujetar las cámaras, y a veces… parece que la cabeza no llega a procesarlo todo, ya que no puedes parar ni un momento de analizar que encuadre, plano, secuencia... y en que soporte (cinematográfico o fotográfico) debes capturar la toma para después poder disponer de ella. Aceptar ambas responsabilidades no lo aconsejo a nadie, pero la energia y capacidad de la juventud puede con casí todo y yo era muy joven. 






divendres, 14 de desembre de 2012

Cierra la Galería Soledad Lorenzo

¿Qué nos quedará para después de la crisis? Está claro que la calma que sigue a la tormenta (crisis) está cargada de perdidas, desaparecidos, frustración, vacío… me gusta pensar que tendremos suficiente imaginación y creatividad para resurgir de este pozo donde nos encontramos actualmente. 



*El cierre de Soledad Lorenzo es sin duda la noticia del fin de año en el mercado del arte. Soledad ha guiado durante años un coleccionismo fiel, que ha comprado todo lo que ella exponía, porque exponer en su galería ha sido una marca inequívoca de calidad. Soledad ha sido un modelo para los jóvenes galeristas y también una barrera difícil de superar o de evitar para todos aquellos a los que no gustaba su línea, sus declaraciones o su poder. Su cierre deja huérfanos a sus artistas y a sus coleccionistas. Representante de una época que ya se ha cerrado, como un gesto último que demuestra su inteligencia, Soledad Lorenzo cierra. El rey ha muerto, viva el rey. Pero, ojo, no olvidemos que no tenemos herederos, o tal vez haya una legión de pequeños aspirantes a herederos a los que les faltan la capacidad, el carisma y la inteligencia práctica que tuvo la reina. Aunque estos príncipes en guerra por el reino hablen más idiomas y sean aparentemente más cosmopolitas, más modernos, realmente sólo son más jóvenes, y eso ya sabemos que se cura con el tiempo.

* Extracto de un texto © de Rosa Olivares.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Flashback 175

Antes de partir de Lagos nos topamos con un grupo de encapuchados vestidos de blanco hasta los pies y con sombreros coloristas de alas anchas que blandiendo unos largos palos, con dibujos geométricos, recorrían las calles de Lagos persiguiendo a todo aquel que no caminase descalzo y propinándoles algun que otro garrotazo. Al vernos extranjeros acudieron a tropel hacía nosotros para que nos descalzásemos y trataron de sacudirnos, pero logramos que nos dejasen tranquilos y siguieron persiguiendo a los locales. 
Todo fue tan rápido y nos quedamos tan perplejos que casí no reaccionamos, yo solo tuve uno momento para tomar algunas imágenes y justo antes de que otro grupo se nos acercase reanudamos nuestra ruta hacía Onitsha a orillas del rio Níger que desemboca, caudaloso, en el delta del golfo de Guinea. 





dimarts, 4 de desembre de 2012

FRANCESCA WOODMAN

Revisando material sobre fotógrafos que hayan trabajo el concepto proximidad para poder analizar la gran diversidad de opciones y las múltiples posibilidades que el termino nos ofrece, me encontre de nuevo visionando la obra de Francesca Woodman, que en menos de una década construyó un potente conjunto de fotografías en las que exploró el cuerpo humano. 

A principios de año La Fábrica Galeria nos obsequió con una exposición fotográfica de diferentes periodos de la producción de la artista estadounidense que nos permitieron apreciar las constantes de su obra. A Woodman le interesaba principalmente el retrato, y centró preferentemente su producción sobre la exploración despiadada de su propio cuerpo, habitualmente desnudo. Con un marcado carácter autobiográfico, sus fotografías la muestran en escenarios melancólicos, habitaciones en las que la artista retrata la soledad, el olvido y el paso del tiempo. Su figura, mostrada al desnudo en interiores destartalados y con cierto aire gótico, se mueve entre la aparición y la desaparición, la sexualidad y la inocencia. En algunos trabajos su cuerpo aparece borroso, en movimiento, escondido tras papel pintado. En otros aparece presa de ventanas o debajo de muebles, posando con objetos simbólicos o entreviéndose tras ropas andrajosas. 

Francesca Woodman (Denver 1958) se suicidó, saltando por una ventana del Lower East Side de Manhattan el 19 de enero de 1981, con veintitrés años, cerrando así una trayectoria breve pero de una intensidad extraordinaria. Creo que su obra pueden acercarnos y ayudarnos a comprender e interpretar, enormemente, el termino proximidad. Para visionar video sobre su trabajo pinchar AQUÍ




dilluns, 3 de desembre de 2012

Flashback 174

Salimos de Benin y a muy pocos kilómetros ya estábamos en Lagos, la capital de Nigeria, una de las más pobladas, anónimas, corruptas y peligrosas de las que visitamos a lo largo de la expedición. En los suburbios de la capital pequeñas bandas muy agresivas controlaban a sus habitantes, la población de Nigeria a diferencia de otros países africanos (mayoritariamente francófona) es de habla inglesa. 

No coincidimos, pero sabíamos que un dia a la semana se efectuaban ejecuciones públicas de condenados a las afueras de la ciudad, el motivo era la reciente guerra civil que había enfrentado a los Hausas del norte con los Ibos del este que deseaban la independencia y el control de los recursos petrolíferos. Pudimos apreciar en las fachadas, totalmente acribilladas de balazos, de algunas casas abandonadas las consecuencias de los combates entre ambos. 

Era frecuente encontrarse con todo tipo de artesanos y personajes que con su negocio a cuestas (nunca mejor dicho) recorrían las calles: los curanderos desplegaban, en cualquier lugar, su expositor con ilustraciones de las enfermedades más comunes y de los remedios o pócimas más idóneas para su curación, éstas las suministran y aplican en plena calle, desde inyecciones a pastillas o remedios tradicionales como los grigris; los modistos llevaban la máquina de coser en la cabeza en busca de trabajo -si tu les dabas la tela en un plis plas te confeccionaban una camisa o te arreglaban unos pantalones-, éstos, los artesanos, solíamos encontrarlos alrededor de los mercados o en concurridas gasolineras. En Nigeria también son conocidos los artesanos que trabajan el bronze con la técnica de la cera perdida, logrando unas magnificas y excelentes esculturas. 

Debo decir que procuramos abandonar con cierta rapidez la capital de Nigeria, ya que si su trafico era caótico, la ciudad era dura y difícil.