divendres, 4 de juny de 2010

Foto Forum 22


Estic convençut que una obra d’art, a partir del moment en que surt de les mans del seu creador, està condemnada a servir als interessos dels espectadors que la gaudeixen i, tan pot convertir-se en simple element ornamental, com resultar una font inesgotable de suggeriments onírics completament aliens a la intencionalitat de l’autor. I justament aquest es l’efecte que aquesta fotografia produeix en mi.Ignoro absolutament què pretenia el Josep Bou en estar darrera el visor de la seva càmera, i no penso preguntar-li. Per a mi ja n’hi ha ben be prou amb tot el que desvetlla en el meu imaginari.En primer pla la paraula Kabul. Una zona oriental eternament convulsa, de gent de conviccions atàviques, un lloc avui perillós però també un romàntic i hipotètic final d’etapa en un desitjat camí per la ruta de la seda. Ja m’estic imaginant el descans en una casa poc luxosa però fresca i molt antiga, prenent un te aromatitzat amb menta abans de reprendre el llarg camí cap a Samarcanda. El color dels vestits dels dansaires rememora exactament el daurat de les arenes de Buhara i dels murs de la seva fortalesa. Els seus moviments, els dels dansaires ara inertitzats a la fotografia, poden ser els jocs joiosos dels alumnes d’una propera madrassa en el temps de lleure entre lectura i lectura de l’Alcorà. Els elements decoratius de l’escenari, suggereixen la textura translúcida de la seda que vesteixen les odalisques dansaires de l’harem on m’agradaria estar. Però potser m’hauré de conformar amb una exhibició vulgar de la dansa del ventre en un tuguri infecte per a turistes low cost.El fons negre fa somniar amb el cel obscur d’una nit al desert de Tashkent. Rememora el silenci absolut, la soledat, el moment del descans o de la reflexió. Del moment de fer el pla de marxa de l’endemà a l’entorn d’una petita foguera que mitiga el fred de la nit. En la fotografia hi ha un notable moviment, possiblement el que patiria damunt el llom llanós d’un dromedari de pas viu, tot recorrent el llarg camí que, abans que jo, han recorregut aventurers molt més agosarats.Aquesta obra d’en Josep Bou m’ha portat a una mena de viatge imaginari per una Ruta de la Seda que mai he trepitjat, però de la que la meva dona me n’ha dit meravelles manta vegada, provocant-me l’afany de resseguir-la ni que sigui en somnis. A un altre espectador segurament li evocarà coses ben diferents. Això va segons les vivències de cadascú o el què s’hagi acabat de fumar.

Emili Miramunt i Camps
Assessor d’Imatge Corporativa