dimarts, 29 de març de 2011

Txema Salvans responde a Josep Bou

En su estudio situado en el barrio de Gracia, el fotógrafo TXEMA SALVANS respondió al cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”.


Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.



Txema Salvans en su estudio de Barcelona


Txema Salvans responde a Josep Bou

*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado


Què suposa per a tu ser fotògraf?

La fotografia és una forma de viure, una molt bona manera que tinc de relacionar-me amb el món, i de conèixer més tot allò que m’envolta a la vegada que a mi mateix.

Què creus aportar a la fotografia?

En això no hi penso, el que procuro sempre és fer una feina honesta, una feina en la qual cregui. És agradable, després de treballar molt en un projecte personal, trobar gent que empatitza amb aquesta mirada.

Què és per a tu enquadrar?

De vegades és decidir què deixo fora, daltres congelar un gest, un moment o simplement intentar reflectir un estat emocional.

Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes?

De vegades hi penso, en els moments d’inspiració, però si fos tan fàcil saber quan tindré un moment d’inspiració, me’ls provocaria. És cert que hi ha dies que quan t’aixeques, quan estàs a la dutxa, quan vas amb moto, dies que estàs sol escoltant música -a mi la música clàssica amb posa de bon humor- i et vénen idees al cap, saps que és un bon moment per començar la gènesi de nous projectes. Encara que jo treballo molt amb procés intuïtiu, deixant que la intuïció vagi per davant. Cada vegada, més, procuro donar-li sentit a tot allò que la intuïció m’està mostrant. Diria que el meu camí mai va en línia recta, sinó que sempre estic caminant per un revolt, pressuposant que el camí segueix, però sense saber què hi haurà després del revolt. És com a mi m’agrada treballar, perquè si ho converteixes en un procés molt científic, analític... pots caure en una fotografia molt freda i predicible i, en aquest sentit, procuro donar peu a l’espontaneïtat reforçant després la idea amb un discurs, contextualitzant la història i fent una bona producció per afrontar el projecte amb garanties.

Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica?

La condició humana, l’ésser humà i la seva forma de relacionar-se amb el món que l’envolta, i dins aquest món tan ampli he focalitzat la feina en l’oci, com la persona decideix gestionar el seu temps lliure. Com la gent utilitza el seu temps de lleure es pot treure un bon retrat de com és una societat. En les meves imatges sempre surten persones que són les que donen la dimensió tràgica a la imatge.

Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria? Més que fotògrafs que m’hagin influenciat hi ha llibres de fotografia o fotografies, perquè les trajectòries dels fotògrafs acostumen a ser molt llargues i és molt difícil empatitzar amb la feina de tota una vida, pots fer-ho en moments concrets. A mesura que vas madurant incorpores noves mirades i lectures fent que algunes imatges que t’havien interessat molt les desestimis i que en descobreixis d’altres que no entenies i les apreciïs d’una altra forma. Per a mi els fotògrafs de Magnum sempre han estat un referent i vaig repassant constantment en els seus llibres, pàgines web... són gent que introdueixen premisses noves a nivell estètic, encara que jo cada vegada sóc més clàssic en la forma de fer la imatge. El llibre “La España oculta” de Cristina García Rodero va fer que m’adonés que en la fotografia els projectes no són cosa de tres mesos, sinó de temes viscuts durant molt de temps i que és la forma, en principi, de fer projectes consistents. Els treballs no tan sols són les fotos que mostres, sinó que les que no es veuen. Aquestes, si les recuperéssim, segur que també tindrien un interès per a antropòlegs, sociòlegs, periodistes...

Quina fotografia tens pendent?

No, no tinc cap fotografia pendent, n’hi és una qüestió que em preocupi. En Waplington, amb el seu treball sobre la família, em va ajudar a descobrir que la fotografia no és tan sols de portes enfora sinó que també ho és de portes endins. En molts fotògrafs les seves imatges són autoretrats, són com un mirall. Jo més aviat sóc un fotògraf que mira a través d’una finestra una certa realitat subjectiva, però que hi deixa la seva empremta, la seva imatge reflectida en el vidre, i que separa la realitat subjectiva d’un mateix. Sempre he treballat la fotografia documental deixant percebre una certa autoria amb un discurs personal, i aquest discurs es centra amb allò que tinc al davant sense cercar imatges pendents.

Per qui t’agradaria ser fotografiat?

En principi no tinc problema que em facin fotos, hi ha molts fotògrafs que se senten incòmodes, com en Cartier Bresson que no es deixava fer fotos per ningú, i ell es considerava amb el dret de poder fotografiar tothom en qualsevol situació.

Per a mi el gran retratista és Avedon, però potser m’agradaria que em fotografiés un bon documentalista en el meu dia a dia amb els meus fills, quan els dono de menjar o els fico a la banyera, més que tenir un retrat de mi sol. Crec que la fotografia té més interès quan estàs amb algú que et genera emocions.

Alguna obra d’art et sembla insuperable?

Jo sóc de ciències, vaig estudiar biologia, i sobre l’art puc dir si m’agrada un quadre, una escultura... però no tinc prou saviesa, coneixements i nocions per analitzar-lo tal com es mereix. En la fotografia puc veure si són bones fotografies o no en els aspectes tècnics, conceptuals... i tinc molt clar si m’interessen. Tinc una carència amb l’art que m’agradaria superar, potser precisaria d’un bon cicerone que m’ensenyés a contextualitzar allò que estic veient. La sensibilitat i l’aptitud davant una obra d’art difícilment es forma, la tens o no la tens, les coses ben fetes sempre m’han agradat i sempre m’he fixat en elles: l’arquitectura, el disseny industrial... i la música clàssica que em sublima.

Un color.

El vermell. Però vull dir que el color preferit del Jan, el meu fill de quatre anys és el blau, perquè el primer caramel Sugus que li vaig donar era de color blau. Pot ser que coses tan tontes com aquesta ens marquin una dèria o afició.

Un fotògraf.

Richard Avedon.

Alguna cosa bella.

El somriure, en despertar, el Jan i la Bruna, els meus fills.



Próximo fotógrafo invitado JOAN FONTCUBERTA