ULL DE BOU [66.20.40]

Les col·leccions ULL DE BOU són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. A l’hora de construir-les no segueixo cap pauta, doncs sempre m’he deixat portar per l’atracció que determinades coses, espais… exerceixen en mi.

 

La col·lecció ULL DE BOU [66.20.40] és primera de les cinc que he construir amb les fotografies fetes a finestres d’Igualada. Feia dies que caminava per Igualada documentant-me sobre un tema i les finestres -aquesta obertura practicada en un mur o paret per deixar entrar aire i claror dins l’edifici, per poder mirar de dins a fora… que poden estar cobertes amb elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l’interior, que s’usen com a decoració de la façana…- de manera espontània, sense cap premeditació, ni planificació… van esmunyir-se per entre les vies que sempre tinc obertes per donar acollida a qualsevol nou projecte fotogràfic que estimuli la meva atenció.

Analitzat tot el material fotogràfic, fet a lo llarg d’un parell de mesos, vaig decidir subdividir-lo en varies famílies on per construir-les m’he guiat per conceptes purament estètics.

 

-FINESTRES IGUALADA 1-

 

  

* Col·lecció privada © 2020

 

39è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

La disparé hace 8.873 días

Sustento que, aun siendo muy importante, no todo es técnica en la fotografia, ya que si tiene lugar la complicidad entre la modelo y el fotógrafo ésta puede ser tan o más positiva para las imágenes que todos los recursos tecnológicos de los que se pueda disponer. 

 

La disparé hace 8.873 días y ella corresponde a la campaña de la línea lady de la empresa Lasserre que realizamos en el estudio que Txell Sabartés había abierto en el barrio de Gràcia de Barcelona. Los que me conocen saben que soy un firme defensor de la importancia que tiene seleccionar convenientemente a la modelo, y que jamás hay que escatimar esfuerzos en convencer al cliente de cual es la mejor y la más adecuada para vestir sus diseños. 

Si el encaje de agendas lo permite me gusta que un mismo equipo de profesionales trabajen para un mismo cliente, ya que suele crearse una cierta complicidad que favorece extraordinariamente los resultados y, también, a decir verdad es más cómodo, ya que todos sabemos que gusta y que no gusta al cliente y hasta donde podemos forzar la máquina, para que éste acepte la propuesta final, pues todo buen profesional tiene la obligación de intentar que el cliente camine hacía nuevos horizontes y se abra a nuevas tendencias. 

 

La colección que íbamos a fotografiar era la de Otoño-Invierno, en esta ocasión no disponíamos de presupuesto para exteriores y por eso optamos por trabajar en plató, jugando con fondos de colores oscuros en contraste con los tonos de la colección. 

 

La sesión se planteó en base a un acting vivo con cierta desinhibición de la modelo y repetición de planos de la misma prenda, para que gráficamente el catálogo tomase inspiración de puzle. Trabajé con el formato cuadrado de 6x6 de la Hasselblat alternando las ópticas del Distagón de 40mm. y el Planar de 80mm. con planos cortos medios y largos a fin de disponer de acciones diversas para el montaje gráfico y la campaña. Arriesgué trabajando planos cortos con el angular, pero a la vez me facilitaba un punto de vista especial tanto de la cara como del cuerpo de la modelo, fue una sesión en cierto modo experimental, buscando una nueva forma de visualizar los diseños de la nueva temporada. 

 

Imágenes reproducidas del catálogo Lasserre

 

 

38è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

ULL DE BOU [65.20.38]

 

ULL DE BOU és el resultat fotogràfic d’una manera de mirar. Cap imposició estètica-conceptual em condició a l’hora de construir les col·leccions i, segurament, per això són variades i diverses com ho són el temes que m’interessen. 

 

La col·lecció ULL DE BOU [65.20.38] és una selecció de l’estudi volumètric, espacial, cúbic… que vaig fer de les meves mans. Elles, les mans, (manus en llatí) abasten des del canell fins al tou del dits en el éssers humans. Cada una d’elles té 27 ossos: 8 al carp, 5 al metacarp i un total de 14 falanges. En conjunt formen un canal de concavitat anterior per on llisquen els tendons del músculs flexors del dits. L’ús principal de les mans és el de agafar i sostenir objectes, encara que d’aquests usos generals en deriven molts més, donat la gran versatilitat del moviment del que és capaç la mà, així com per la precisió que pot abastar en aquests moviments. 

Les fotografies vaig fer-les amb llum natural al jardí de casa. Vaig treballar amb la càmera Nixon F3, òptica 105 micro Nikor, disparador de temps i film TMAX 100 Asa. 

 

 - ESTUDI VOLUMÈTRIC MANS JOSEP BOU 3 - 

 

 * Col·lecció privada © 2000 / 2020

37è Tallicó d’Igualada

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana

La disparé hace 8.200 días

En las sesiones en exterior los imprevisibles pueden llegar en cualquier momento, por eso un buen equipo es imprescindible y, también, no programarlas en exceso, ya que una buena dosis de flexibilidad puede ser un factor positivo ante factores inesperados, fortuitos, accidentales… 

La disparé hace 8.200 días y ella fue una de las imágenes del reportaje de moda “Amplios horizontes” para la revista NOVIAS ESPAÑA en los jardines Grec y Laribal en la montaña de Montjuïc de Barcelona. 

Los jardines tenían un cierto aire decadente que contrastaba con los diseños de la nueva colección de la marca “Novias Gelen” que debíamos fotografiar. Encontraba ese contraste muy sugerente e inspirador y aunque sabia lo conservador que era el mundo de las novias, y a riesgo de que mi idea fuera rechazada, se lo propuse a la editora de la revista Silvia Schilt que, sorprendentemente, aceptó de inmediato mi propuesta. 

Solucionada la localización me centré en el casting y en seleccionar a los colaboradores del reportaje. Mientras el equipo de la revista gestionaba los permisos con el departamento de Parques y Jardines del Ayuntamiento de Barcelona. De las candidatas presentadas, de mutuo acuerdo, seleccionamos a la modelo Arianne de Francina Models; a Josep Mestres como peluquero-maquillador y Ferran Siuró y Oscar Martínez como ayudantes de fotografia y, naturalmente, Teresa Jové como directora de producción. 

Era Marzo y tuvimos un agradable y soleado día, como buscaba el contraste de la vegetación de los pasillos con el blanco y los relieves de los vestidos, pude escoger buenos contraluces que, apantallados entre la arboleda, me permitió trabajar de una forma cómoda y relajada con la Hasselblat 500C y un tele medio de 120mm. con film T Max de 100 Asa en blanco y negro. Quizás lo más complicado en este tipo de sesiones en exterior con vestidos de novia, es mantenerlos bien planchados y cambiar a la modelo que cada vez tiene que desplazarse hasta la Location Van, aparcada en la carretera, y desplazarse a cada localización escogida en los jardines, manteniendo impolutos cada uno de los modelos de vestido a fotografiar. 

36è Tallicó d’Igualada

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

ULL DE BOU [64.20.36]

ULL DE BOU és el resultat fotogràfic d’una manera de mirar. Cap imposició estètica-conceptual em condició a l’hora de construir les col·leccions i, segurament, per això són variades i diverses com ho són el temes que m’interessen. 

La col·lecció ULL DE BOU [64.20.36] és una selecció de l’estudi volumètric, espacial, cúbic… que vaig fer de les meves mans. Elles, les mans, són el principal òrgan per la manipulació del medi. Està formada de varis músculs i diferents lligaments que li permeten una gran quantitat de moviments i destresa. La punta dels dits té algunes de les zones amb més terminacions nervioses del cos humà. Sempre hi ha una mà dominant sobre l’altra i en biologia humana, el concepte de mà dominant fa referencia a una major habilitat, rendiment, rapidesa, precisió o una preferència individual per l’ús d’una mà determinada. 

Les fotografies vaig fer-les amb llum natural al jardí de casa. Vaig treballar amb la càmera Nixon F3, òptica 105 micro Nikor, disparador de temps i film TMAX 100 Asa. 

- ESTUDI VOLUMÈTRIC MANS JOSEP BOU 2 - 

* Col·lecció privada © 2000 / 2020