dijous, 31 de gener del 2019

La disparé hace 12.145 días


Creo que no hay mejor antídoto para un fotógrafo que enfrentarse a los pequeños percances que suelen suceder en la sesiones fotográficas, ya que estos ayudan a mantenerse estimulado, activo… y permiten no caer el la rutina y autocomplacencia. 

La disparé hace 12.145 días y ella junto con otros ocho originales fotográficos más, fueron los que dieron lugar al reportaje LUCES DE CIUDAD para la revista Patrones del grupo editorial Hogar y Moda. En él reunimos a Jordi Cuesta, Nacho Ruíz, Adolfo Domínguez y Purificación García, cuatro de los más destacados creadores españoles del momento y era evidente que no podíamos más que seleccionar a una modelo que estuviera a la altura de ellos. Por unanimidad nos decantamos por la donostiarra Olatz, pues su característica forma de posar le aportaria al estilo elegante y fluido de los trajes fuerza y personalidad. 
Ella era una extraordinaria modelo, se metia inmediatamente en su papel; la coordinación y armonía de sus movimientos eran del todo loables; siempre estaba dispuesta a enfrentarse a nuevos retos…, pero –por un motivo u otro- sus ojeras difícilmente la abandonaban. Si trabajabas con Olatz, sabías que la sesión sería un éxito, pero era imprescindible que estudiaras una buena luz, una luz capaz de eliminar sus ojeras y, por supuesto, un maquillador de gran nivel como Jaume Ribot de Llongueras. 

Después de tantos años no recuerdo exactamente porqué decidí proponer al equipo de redacción de la revista trabajar de noche y mucho menos en el barrio de la Barceloneta. Quizás deseaba que los diseños que iba ha fotografiar se impregnarán del olor a mar que se respiraba en el barrio. Sí, ese mar que hasta los Juegos Olímpicos la ciudad de Barcelona no se abrió a él para disfrutarlo, gozarlo y aprovecharlo. Probablemente también buscara el contraste de los elegantes, sofisticados… diseños en valiosas telas con el decrépito, vetusto y desaliñado barrio de la Barceloneta pre-olímpica, repudiado por la mayoría de los barceloneses en la década de los ochenta y adorado ahora, al menos, por los miles de turista que nos visitan. No se deciros con exactitud como llegué a la conclusión de que quería hacer la sesión fotográfica, en la Barceloneta, però lo cierto es que mi propuesta fue aprobada (con algunas dudas) y yo y mi reducido equipo nos lanzamos a la tarea. 

Toda la parte previa de la sesión como: maquillaje-peluquería, probar los vestidos a la modelo y coordinar éstos con los diferentes complementos, etc lo realizamos en mi estudio. Al atardecer con la furgoneta de reparto de Hogar y Moda nos dirigimos hasta la zona de la Barceloneta, por la cual disponíamos del correspondiente permiso del Ayuntamiento de la ciudad, y justo cuando terminábamos de instalarnos empezaron a aparecer, alarmantemente, los primeros curiosos y como éstos iban aumentando y lo último que deseaba era complicaciones, decidí aliarme con el líder y tras una pequeña negociación acordamos un precio para que me mantuviera a los espectadores/curiosos lejos de mi zona de trabajo, ya que –como le expliqué- en el fondo de las fotografías no debía haber gente. 

Fotografiar de noche en plena calle un reportaje de moda constituía un reto fotográfico, por ello tuve que analizar muy bien el plan de trabajo. Me interesaba dialogar técnicamente con las temperaturas de color que las luces callejeras decantaban hacia un impreciso tono verdoso. Buscaba una luz brillante para las telas de los diseñadores y posicionar el punto de luz para eliminar las profundas ojeras de Olatz. Tuve que valorar la exposición de la modelo con el fondo nocturno, bastante más oscuro, equilibrando los tiempos de obturación y no entretenerme demasiado porque hacía frio y la modelo se podía venir abajo. Por todo ello decidí trabajar con un flash Multiblitz Press con batería de plomo, que disponía de una muy pequeña luz de posición, tipo linterna, incorporada a la antorcha, que manejaba el asistente para dirigirla de forma precisa para que no se notaran nada las ojeras de la modelo. Todo ello en una notable oscuridad donde imperada la orientación direccional del flash más que la vista, fue como trabajar a tientas esperando que mis cálculos fueran exactos y sin hacer muchos disparos, porque la batería de plomo tenía un límite bastante reducido por el tipo de sesión que afrontaba. 
Trabajé con la Nikon FTN y una óptica Nikkor de 135 mm f 2 con transparencia Ektachrome de 100 Asa y para evitar reverberaciones de color en la imagen, tuve que indicar a Olatz que mantuviera la posición unos segundos muy quieta después de disparar el flash. Tomé riesgos controlados, pero el resultado fue el esperado. 

Reproducción de algunas pàginas del reportaje LUCES DE CIUDAD para la revista Patrones









divendres, 25 de gener del 2019

AZIMUT 21º


AZIMUT en cartografia és l’angle centesimal comptat, en el sentit de les agulles del rellotge a partir del nord geogràfic, des d’un punt de sortida determinat, que estableix una direcció fixa en un pla horitzontal, fins a un punt d’arribada.

ACIMUT en cartografia es el ángulo centesimal calculado, en el sentido de las agujas del reloj a partir del norte geográfico, desde un punto de salida determinada, establece una dirección fija en un plano horizontal, hasta un punto de destino.

dimarts, 22 de gener del 2019

ULL DE BOU [ 27.9.04 ]


ULL DE BOU és la conseqüència fotogràfica d’una manera de mirar el món conegut o desconegut; proper o llunyà, inhòspit o complaent… per on camino. Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. 

Per construir la col·lecció ULL DE BOU [27.9.04] he seleccionat dotze fotografies de dotze portes de les moltes que tinc al meu arxiu, doncs sense ser una obsessió sí que des de fa molts anys tinc una especial atracció vers elles. La particularitat de aquesta col·lecció és que les portes han estat tapiades i això –al meu entendre- els hi dóna un toc misteriós, hermètic, ocult, impenetrable... Sabem que cap clau ens ajudarà a obrir-la descobrint que hi havia succeït darrera ella; difícilment desemmascararem els anhels, il·lusions, esperances, amors… que havia protegit de les mirares d’estranys; segurament si són aplicats i/o curiosos hi fem una visita al arxiu del poble els documents allí guardats ens mostraran quina era la seva funció ens temps passats, però lo que és ben cert, que davant d’una porta tapiada ens preguntem, què ens està amagant? 

- PORTES TAPIADES- 












 * Col·lecció privada © Des de 2009 fins 2019

divendres, 18 de gener del 2019

AZIMUT 94º 5’


AZIMUT en cartografia és l’angle centesimal comptat, en el sentit de les agulles del rellotge a partir del nord geogràfic, des d’un punt de sortida determinat, que estableix una direcció fixa en un pla horitzontal, fins a un punt d’arribada. 

ACIMUT en cartografia es el ángulo centesimal calculado, en el sentido de las agujas del reloj a partir del norte geográfico, desde un punto de salida determinada, establece una dirección fija en un plano horizontal, hasta un punto de destino.

dimecres, 16 de gener del 2019

La disparé hace 11.155 días



Hay sesiones de las que recuerdas detalles, pequeñas anécdotas, contratiempos, imprevistos, amistades que todavía perduran… sin embargo, hay otras que las recuerdas por aquellos amigos-colaboradores que se fueron y, hubo una época que se nos fueron demasiados.

La disparé hace 11.155 días y ella fue la imagen de la campaña de la línea masculina “Merino Wool” para Pulligan. El director creativo por aquel entonces, Jaume Ramblas, diseño la colección otoño invierno 1988-89 centrándose, básicamente, en las materias primas. A cada una de las diferentes líneas ( esport, casual, clásica, new look…) de la marca le adjudicó una materia prima existente en el mercado o creándola si esto fuera preciso, ya que sólo así –afirmaba- podia dotar la colección de personalidad y estilo propio. 

La empresa Pullligan fue creada por la familia catalana Jover en 1885. Su jersey de punto menguado de cuello pico fue su producto fetiche, convirtiéndose éste en sinónimo de la marca y durante años fueron líderes del sector textil español. A medianos de los ochenta de la mano de la bilbaína Mª Carmen Maguregui empecé ha colaborar con ellos y si no me falla la memoria la primera sesión fotográfica la realice en el jardín de la casa pairal en Canet de Mar justo detrás de la fabrica. Los distintos directivos creativos fueron sucediéndose unos a otros, pero –no me preguntéis porqué- yo segui como fotógrafo. 

La idea de la campaña se basaba en comunicar al comprador que en las diferentes líneas de la colección de Pulligan había una que encajaba a la perfección con él, independientemente del color o la forma. Debíamos hablarle al futuro comprador de que las prendas de la nueva colección eran higth class, ya que éstas se habían confeccionado con las mejores materias primas que aportaban a la colección y a la marca un valor añadido, sin olvidarnos que en ellas se reflejaban las tendencias más cool del momento. 

Ante tales premisas les propuse trabajar en blanco y negro, con una luz cinematográfica y que se atrevieran a seleccionar a un modelo con un ligero toque misterioso, reservado, arcano, impenetrable… o sea, totalmente opuesto al look californiano que se estaba –por momentos- imponiendo con fuerza. Valoraron la propuesta favorablemente, aprobaron el modelo Jeff que les propuse, aceptaron el presupuesto y en consecuencia nos pusimos en marcha. 

En la imagen de campaña no era importante la prenda, debía transmitir un look muy masculino y nada convencional, con una cierta irreverencia y misterio sobre un personaje conceptual. El Blanco y Negro en 35 mm. era perfecto, acentuando el grano de la emulsión nos situaba al personaje en un espacio indefinido y casi prohibido, el fuerte golpe de luz de un spot fresnel y un plano cercano en desequilibrio, completaron la imagen que daba fuerza a una colección que marcaba tendencias. Una vez combinados los aspectos técnicos de la imagen, en la sesión, me centré en comunicar a Jeff todos los aspectos antes comentados, para que su expresión facial los recogiera en una décima de segundo.

divendres, 11 de gener del 2019

AZIMUT 179º


AZIMUT en cartografia és l’angle centesimal comptat, en el sentit de les agulles del rellotge a partir del nord geogràfic, des d’un punt de sortida determinat, que estableix una direcció fixa en un pla horitzontal, fins a un punt d’arribada. 

ACIMUT en cartografia es el ángulo centesimal calculado, en el sentido de las agujas del reloj a partir del norte geográfico, desde un punto de salida determinada, establece una dirección fija en un plano horizontal, hasta un punto de destino.

dimecres, 9 de gener del 2019

EL REGIO 7 ENTREVISTA A JOSEP BOU

Per parlar del meu quinzè llibre TEATRE TERRITORI TÀRREGA –un recull de 100 fotografies fetes a lo llarg de vint-i-cinc anys a la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega- amb textos del bon amic Pau Llacuna, fa uns dies l’Albert Compte va entrevistar-me per al Regió 7.


Després de 25 edicions de Fira Tàrrega on Josep Bou (Igualada, 1950) ha retratat espectacle rere espectacle, l'artista anoienc edita un volum amb 100 instantànies comissariades per Teresa Jové. En paraules de Bou «he retratat la festa de teatre dels seus inicis, la reconversió cap una fira i la transformació dels espectacles i dels ciutadans de Tàrrega». El llibre té els textos de Pau Llacuna, exdirector executiu del certamen. Bou, fundador de l’Associació de Fotògraf Professionals de Moda i Publicitat d’Espanya, guardonat amb nombrosos premis nacionals i internacionals, com la Medalla d’Or del Festival de Nova York, explica a TEATRE TERRITORI TÀRREGA l’evolució artística de les arts escèniques, però també la tecnologia a través d’un treball, sobretot, personal, que va presentar a Igualada. 

Vint-i-cinc anys de fotografies en un sol volum. És habitual aquest exercici de llarg recorregut en la teva obra?  
En tinc de llarg, mig i recorregut immediat. No volia retratar una fira, un exercici més periodístic. M'interessava la metamorfosis de Tàrrega, perquè volia captar l’essència, no informar. I per fer això és necessari temps. Ha estat un recorregut de la fira, del teatre, del poble de Tàrrega i també, del pas de la fotografia analògica a la digital. També, he volgut que el text del llibre signat per Pau Llacuna és vinculés amb les fotografies, perquè ell va aconseguir transformar la festa del teatre en una fira. Per mi, aquest ha estat el seu treball i aquest llibre és també una mostra de la seva obra. 

Així, per fer el seu llibre amb el clic no n'hi ha prou?  
És una dècima de segon. qualsevol persona pot fer la millor foto si només busca una instantània. Companys de premsa han passat per un espectacle, han fet la fotografia i han marxat. Per al llibre ja assistia a l'espectacle i el veia sencer, per captar tots els moments. A més, abans de col·locar-me parlava amb tècnics de l'obra per saber des d'on fotografiar. Si t'equivoques amb la ubicació pot ser que no tinguis la foto. Alguna vegada havia vist l'espectacle dues vegades. I a més, si et mous. amb el soroll de la càmera, sobretot amb l’analògica, molestes el públic i el respecte cap als espectadors i la companyia és important. 

Què destacaria del pas de l'analògic al digital? 
D'una banda, amb les càmeres digitals podem posar la sensibilitat que es necessita per a cada fotografia. Abans calia canviar els rodets a mitja sessió si l'espai era prou fosc per combinar interiors de teatre i exteriors de carrer. Si no ho feies potser sorties del teatre amb un carret de 3200ASA, quan amb un 100ASA podies fer fotos exteriors pels carrers de Tàrrega. D'altra banda, amb la fotografia analògica feia doble impressió. Anava amb diferents càmeres, una per imatges panoràmiques i una altra de pas universal. Després de fer instantànies amb la primera, rebobinava el rodet, el posava en la segona i feia noves fotos que es sobreimprimien en les primeres preses. Em permetia ser més creatiu. 

A Teatre Territori Tàrrega presenta composicions que parlen entre elles. Què expliquen?  
En el meu treball el més pensat és el concepte. Com ho he tingut clar. les imatges de fa 25 anys lliguen amb les darreres. Com que la vida és cíclica al cap d'uns anys et trobaràs espectacles que t'oferiran escenes que encaixen amb fotos preses els anys anteriors. Això ho pots veure únicament a través del temps i sobre la base d'un concepte clar. És un eix bàsic del meu feina. 

Algunes imatges lliguen per la forma i altres pel contingut. 
Al plantejar una publicació la penso en dobles pàgines, com per exemple la del funambulista i la del Pepe Rubianes o la del pianista Carlos Santos amb el braç que subjecta unes castanyoles. Expresso una interpretació que a la vegada és oberta per a qui la miri. Per fer el llibre he filtrat més d’un miller d’imatges fis a deixar-ne 100. Saber desestimar imatges bones en pro del discurs del treball ha estat feina de la comissària Teresa Jové, la meva dona. 

Segons explica, per a vostè l'eix vertebrador de la fotografia no és la llum, sinó com explica Junichirô Tanizaki, «la força suggeridora de l’ombra que dona relleu a protagonistes i espai». Per què?  
Sense llum no hi ha fotografia. Però les ombres embolcallen tot el procés. Una fotografia on predomina la foscor et destaca el personatge, l'actuació. Has de saber destacar aquests petits instants de llum dins de les ombres. 

Podríem dir que per a Josep Bou la fotografia és com la impressió del moviment de l'artista sobre una malla, una de les fotografies del llibre?  
A Tàrrega podem veure circ, malabarisme, teatre... i sí, per mi és una imatge que en remet a l’anonimat de l’actor, que resumeix tots el tipus d’arts escèniques es poden veure a la fira: des del passavolant amb una guitarra en un carrer fins a una complexa producció. 

* El llibre ha estat editat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament de Tàrrega. Té 160 pàgines / 100 fotografies i el PVP és de 12€.

dimarts, 8 de gener del 2019

ULL DE BOU [ 26.9.02 ]


ULL DE BOU és la conseqüència fotogràfica d’una manera de mirar el món conegut o desconegut; proper o llunyà, inhòspit o complaent… per on camino. Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. 

La col·lecció ULL DE BOU [26.9.02] és una selecció de l’estudi expressiu facial que vaig fer a l’Ivana Stankovic. Les dotze fotografies ens mostren a una Ivana desinhibida, lliure, sense por de no encaixar en les estètiques imposades per l’època, expressiva, feliç… i perquè no dir-lo amb un punt de follia que li dóna aquest toc que la fa tan i tan especial. 

- ESTUDI EXPRESSIÓ FACIAL IVANA STANKOVIC - 












* Col·lecció privada © 1998 / 2019

divendres, 4 de gener del 2019

AZIMUT 112º


AZIMUT en cartografia és l’angle centesimal comptat, en el sentit de les agulles del rellotge a partir del nord geogràfic, des d’un punt de sortida determinat, que estableix una direcció fixa en un pla horitzontal, fins a un punt d’arribada.

ACIMUT en cartografia es el ángulo centesimal calculado, en el sentido de las agujas del reloj a partir del norte geográfico, desde un punto de salida determinada, establece una dirección fija en un plano horizontal, hasta un punto de destino.