divendres, 23 de febrer del 2024

218è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 20 de febrer del 2024

FineArt Igualada celebra la seva 12ena edició

 


El FineArt d’enguany serà del 23 de febrer al 17 de març de 2024. En aquesta 12ena edició hi ha programades un llarg nombre d’activitats. Si hi esteu interessats trobareu tota la informació al web de FineArt. El cartell del festival és obra d’en Lluís Jubert. 


dilluns, 19 de febrer del 2024

Així he vist a Susana Solano a Espais VolART

 

Fa uns dies vaig passejar, càmera en mà, per l’exposició retrospectiva de Susana Solana que acull Espais VolART a Barcelona. Si acceptem que la fotografia ens dóna la possibilitat d’atrapar realitats, però que les que capturem és decisió nostra, jo vaig decidir seleccionar les peces a fotografiar sense importar-me si aquestes estaven o no incloses en una categoria o dècada. 
Com sabeu els que em coneixeu, doncs ho he dit moltes vegades: les meves fotografies no celebren esdeveniments ni els faculten en sí mateixos, sinó que és l’eina que jo, com a fotògraf, utilitzo per dir-vos que he decidit que valia la pena registrar el que estava veient per a poder-ho compartir amb tots vosaltres. 
 
* «Les obres de Susana Solano es caracteritzen per una simplicitat geomètrica i una aparença sòlida i pesant, en les quals fa servir habitualment el ferro, l’acer i les malles metàl·liques. Fins i tot les peces que podem definir com a més abstractes evoque a voltes paisatges i arquitectures, a partir de la memòria d’experiències i emocions personals. Les escultures de Solana poden no suggerir res concret, si be de vegades recorden aspectes de la arquitectura industrial, impluvis o gelosies, per exemple. No hi ha res que representi els éssers humans, tot i que la seva presència hi es implícita, com traspua des de la mateixa escala. Solano descarta el formalisme del minimalisme i els seus ideals de puresa, malgrat quan n’ha après, a la recerca de una voluntària complexitat i ambigüitat. Les seves obres exploren diferents qüestions positives, negatives o ambivalents, entre les quals hi ha la solitud i la simetria, el descans o el joc, i es mou de la denúncia a la ironia.» 
 








 Fotografies fetes a Espais VolART. Barcelona febrer de 2024
 
* Extracte catàleg de mà. Text d’Enrique Juncosa, comissari de l’exposició.
 

 
 

divendres, 16 de febrer del 2024

217è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

divendres, 9 de febrer del 2024

216è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

divendres, 2 de febrer del 2024

215è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

divendres, 26 de gener del 2024

214è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.