divendres, 17 de setembre de 2021

90è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 14 de setembre de 2021

ULL DE BOU [91.21.37]

 

ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. Qualsevol de les col·leccions ull de Bou les he construït des de la més absoluta llibertat, sense menysprear cap esdeveniment, territori, paisatge, espai… 

 
Les deu fotografies festes en un espai de lleure infantil, desocupat i buit, ja que els protagonistes, els nens, estaven a la escola son fruit de l’atzar. Passo sovint per l’espai, doncs està gairebé al costat de casa, però l’hora que vaig passar-hi el dia que construí la col·lecció ULL DE BOU [91.21.37] fou determinat, ja que l’ombra, autèntica la protagonista, només podia capturar-la quan el Sol estigues alt. Mentre les feia no podia deixar de pensar en el llibre “Elogi de l’ombra” de Junichirô Tanizaki. 
 
-JOC D’OMBRES 1- 










*Col·lecció privada © 2021

divendres, 10 de setembre de 2021

89è Tallicó d’Igualada

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 8 de setembre de 2021

La disparé hace 12.485 días

 

Nunca hay que dejar que la cautela, prudencia o el miedo amordace nuestras ideas. Debemos, tenemos la obligación de proponérselas al cliente, ya que puede que en ocasiones tengamos la grata sorpresa que éstas sean aceptadas y podamos realizarlas. Eso si, si las proponemos debemos saber ejecutarlas. 
 
La disparé hace 12.485 días en Cap de Creus esa península al Norte de la Costa Brava que reposa sobre niveles geológicos de hace más de 450 millones de años, para la revista Especial Labores del grupo editorial Hymsa. 
 
Pensé en el Parc Natural de Cap de Creus, como lugar para la realización del reportaje de moda, justo en el momento que la editora de moda de la revista Especial Labores mencionó que lo habían titulado “JERSEY DE FUTURO”. Se lo propuse de inmediato, a ella le pareció muy acertada mi propuesta y nos pusimos a trabajar en ello. 
 
Para reforzar la idea de “futuro” hable con el equipo de colaboradores para que todos se sumaran en fortalecerla incluidos Teresa y yo mismo. Por eso a la hora del casting, nos centramos en seleccionar a una modelo que se apartara de los cánones establecidos del momento actual y Shel de New Group, con su piel blanca, su pelo rojizo y extremadamente delgada nos pareció idónea. Anna Vallés, la estilista, dispuso de algunos sombreros-casquetes, guantes y pantalones negros como únicos complementos. Maquillaje optó por prácticamente no maquillar a Shel y peluquería le dio un look inspiración masculino. 
 
El desplazamiento nos ocupó buena parte del dia, ya que viajamos en la furgoneta de producción Location Van y como parte del trayecto tiene lugar por una carretera que precisamente no es una autopista circulábamos lentamente, pero llegamos. Aunque estábamos en pleno verano a medida que nos acercábamos a Cap de Creus el día se iba nublando, cosa que no nos preocupaba, ya que la colección que debíamos fotografiar era invierno, pero cuando descendimos de la furgoneta nos encontramos que no sólo estaba nublado, hacía un frío invernal. Estamos acostumbrados a esos contratiempos y mientras la maquilladora, peluquera y estilista preparaban a la modelo yo me dediqué, acompañado de nuestra perra Dinka, a buscar un lugar donde estuviéramos resguardados del viento que soplaba con fuerza y pudiéramos trabajar cómodamente dada la circunstancia. Encontrado éste montamos el campamento base en él, para no tener que subir hasta la furgoneta en cada cambio y así ganar tiempo. 
 
Decidí trabajar con un angular de 24 mm que me permitía incorporar generosamente, en los encuadres, el fondo rocoso de Cap de Creus manteniendo una cierta desproporción de los planos medios de la modelo para darle un aire especial a las imágenes que encajara con el título del reportaje. 
Trabajar muy cercano a la modelo, permitía determinados movimientos expansivos entre las rocas en los que se podía ver todo el detalle de los jerseys, diseñados por Imma Escofet, con motivos geométricos ampulosos y coloristas. Moverse entre rocas volcánicas no es fácil, mas bien es engorroso para el equipo, pero si tienes la suerte de trabajar con una modelo como Shel que no le importe sentirse un poco escaladora, todo se convierte en una sesión fantástica. 
Concluida ésta y de regreso a Barcelona tuvimos que pararnos en Cadaqués para tomarnos una sopa bien caliente y recuperarnos del frio que habíamos pasado en Cap de Creus. 
 
REPRODUCCIONES DE LAS PÁGINAS DE LA REVISTA “ESPECIAL LABORES”
 





 

divendres, 3 de setembre de 2021

FBK 2

Si voleu fullejar el llibre FBK 2 en format digital heu de clicar la foto

88è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 31 d’agost de 2021

ULL DE BOU [90.21.35]

 

ULL DE BOU recull instants fotogràfics que representen una almosta d’allò que m’ha interessat deambulant per territoris dissemblants propers o llunyans. Gairebé tots són fruit de l’atzar, ja que la majoria d’ells no els he buscat ens al contrari, però desvetllada la meva curiositat vers ells, només m’ha quedat una opció: capturar-los. 
 
Les catorze fotografies de vitrines -un clàssic en fotografia- amb les que he construït la col·lecció ULL DE BOU [90.21.35] vaig fer-les passejant pels carrers de diverses ciutats d’aquest país. 
 
-Vitrines- 
 













 
*Col·lecció privada © Des de 2008 a 2021