dimecres, 30 de novembre de 2022

La disparé hace 14.145 días

 

Diría que lo más destacable de esta sesión fotográfica es como y de que manera han evolucionado las cosas para un fotógrafo profesional. Y no me refiero única y exclusivamente en el apartado técnico, ya que más que un cambio éste ha experimento una revolución, hablo del número de colaboradores que en aquellos tiempos participaban en una sesión fotográfica y como éstos, con el paso de los años, se fueron incrementando, dando pie a profesiones como: maquilladores, peluqueros, estilistas, productores, asistentes de fotografía, directores de casting, transportistas etcétera. 
 
La disparé hace 14.145 días en la Plaza de Sants, rebautizada durante la transición democrática con dicho nombre en substitución al nombre de Salvador Anglada, que le otorgó al término de la guerra civil española el consistorio franquista. 
Ésta plaza ajardinada, ubicada en en barrio de Sants de Barcelona, delimitada por la confluencia de la calle de Joan Güell, el Passeig de Sant Antoni y la calle de Sants, la elegí porqué me dada el background, perfecto para los originales fotográficos, que la revista Hogar y Moda me había encargado para el reportaje de moda “V.I.P. SOLO PARA EJECUTIVAS”. No sabría deciros porqué me decidí por trabajar en dicha plaza, pero creo por la tranquilidad de la zona y por su luz idónea para la ropa de invierno que estaba fotografiando, en pleno mes de Agosto, fueron determinantes. 
 
Mi propuesta fue aprobada inmediatamente por la editora de moda Maria Casanova -una institución en aquellos tiempos para la revista HyM, más o menos y salvando las distancias, como Grace Coddington lo fue durante muchos años para Vogue- y con este tema solucionado me dediqué a otros aspectos de la sesión fotográfica. 
 
Decidimos conjuntamente que trabajaríamos con la modelo Nicole, ya que encajaba perfectamente con el acting que estábamos buscando y que Toni Barceló de Cebado seria el responsable de la peluquería y maquillaje. Como en aquella época los peluqueros-maquilladores no iban a las sesiones, citábamos la modelo directamente a la peluquería y cuando Toni la tuvo lista nos la mando en un taxi a la localización. Acordamos que realizaría ocho originales fotográficos más portada, y que lo mejor sería que las tomas fotográficas las realizáramos por la mañana, ya que la luz era perfecta. 
 
Al ser un espacio urbano abierto casi no utilicé pantalla reflectora, pues el equipo de trabajo, era muy reducido, ya que solamente lo formábamos: la modelo, el fotógrafo, la directora de moda y Teresa que a su función de productora, sumaba la de asistente fotógrafa cuando era necesario. 
 
El leitmotiv del reportaje “V.I.P. SOLO PARA EJECUTIVAS” me indicaba para las fotografías un movimiento, una aptitud, disposición y potencial propios de una mujer urbana, independiente, que trabaja y compagina su vida familiar con los negocios. 
 
Trabajé con la Nikon F2 con transparencia Ektachrome 100 Asa y un tele de 180 mm f2,8 a pulso, que me permitía jugar con los elementos ocasionales de fondo como el antiguo estadio del Español, vehículos que circulaban y con los que interactuaba la modelo, pero básicamente trabajé el acting de una mujer dinámica, viajera y muy ocupada, prototipo de ejecutiva, que en aquella época era lo más. Debo añadir que algún taxista se detuvo cuando a Nicole la veían con maletas en la calzada o indicaba con al acting que parase y éste no se apercibía que la estábamos fotografiando debido a la discreción y lo reducido del equipo humano que trabajábamos alrededor de la modelo. 
 
 REPRODUCCIONES DEL REPORTAJE “V.I.P. SOLO PARA EJECUTIVAS”
 







 

divendres, 25 de novembre de 2022

153è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï.
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 22 de novembre de 2022

ULL DE BOU [122. 22. 47]

 

ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. A l’hora de construir la col·lecció ull de Bou que consta de diverses parts, on el contingut i la intenció de les quals és variat i divers, he exercit el dret que té qualsevol autor de fer-ho des de la més absoluta llibertat. La fotografia ens mostra un instant: aquest instant té una història que quedarà atrapada per sempre més, es convertirà en un objecte de demostració que el pas del temps el farà més valuós i potser fins i tot en una segona mirada i descobrim nous matisos. 
 
La col·lecció ULL DE BOU [122.22.47] és la cinquè selecció de les moltes imatges sobre “instants quotidians” que al llarg dels anys he fet deambulant per aquest mon de Déu. Fa anys que fotografio la quotidianitat –aquests breus i màgics instants- en que els protagonistes (de les imatges) aliens a la meva càmera segueixen absorts en la realització de les tasques que repeteixen una i altra vegada, dia darrera dia, indiferents gairebé a tot allò que succeïx al seu entorn, inclòs el meu interès vers el seu treball o moment de lleure. 
Les hagi capturat a Àfrica, Barcelona, Galícia, Toronto, Madrid, Tàrrega, Fàtima, Budapest, Nazaret, Portugal, Igualada…, no importa, doncs el nexes entre ells és que totes han estat fetes abans que el Covid-19 entres de ple a les nostres vides i les capgires de dalt a baix. 
 
 - Instants quotidians pre Covid-19 / 5 -
 











 
 
* Col·lecció privada © 1972 / 2022

divendres, 18 de novembre de 2022

152è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dilluns, 14 de novembre de 2022

INSPIRACIÓ, INTERPRETACIÓ O MANCA DE RESPECTE


 
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula autoria vol dir: condició d’autor. Els fotògrafs, igual que la resta d’artistes, utilitzem el signe © (Copyright), conegut internacionalment, i que traduïm per autoria o per “les fotografies sempre són de qui les realitza”. 
 
Al llarg de la meva trajectòria professional he hagut de lluitar molt perquè aquest reconeixement d’autoria no em fos robat i, malauradament, els meus drets sempre he hagut de defensar-los davant de empreses nacionals, ja que a Europa i Estats Units saben molt bé que l’autoria d’una obra (pictòrica, fotogràfica, literària,…) sempre és de l’autor. 
 
La defensa del l’autoria de la meva obra fotogràfica no sempre ha estat vinculada a una retribució econòmica, ja que en nombroses ocasions he cedit els meus drets d’autor gratuïtament a festivals de música, teatre, fotografia, dansa, premsa, editorials, associacions del tercer sector i també he donat obra fotogràfica signada i numerada en subhastes on l’objectiu de la recaptació, al meu entendre, mereixia la meva col·laboració. En tots i cada un d’aquests casos, però, han mostrat respecte i consideració per l’autoria i n’han fet menció. 
 
L’autoria o copyright són conceptes que estan clars i acceptats per tothom que vulgui jugar net i segons les normes establertes, però hi ha altres conceptes com plagi, còpia, imitació, inspiració o interpretació que, com que estan entroncats a l’ètica, la deontologia, el respecte que hom a de guardar a les lleis, la veritat, els drets del altres, la paraula donada, les diferents opinions i punts de vista diria que són més complicats, per alguns, de complir, acceptar, practicar o conjugar. 
 
Inspirar-se en l’obra d’un autor (pintor, fotògraf, escriptor o compositor) no té res de negatiu sempre i quan mencionem a l’autor que ens ha inspirat, doncs al no fer-ho correm el perill de caure en el que s’anomena plagi. Una paraula negativa per excel·lència, independentment de que l’associem a les disciplines científiques o creatives o no. 
 
Descobrir que la pintora Núria Riba Bosch, de manera conscient, no fa cap menció al mural que ha pintat a la placeta de l’Ateneu sobre la Festa del Reis d’Igualada a la meva autoria d’una fotografia feta a l’any 1970 que apareix a la pàgina 147 del meu llibre IGUALADA (1997) i que ha estat reproduïda al mural, ha estat una gran decepció. I més, perquè així ho havíem acordat personalment. Sí, dic decepció perquè una artista que no respecta a un altre artista, difícilment es farà respectar. I això m’entristeix, doncs en aquest país hem estat i seguim essent molts els que lluitem per preservar, sens ànim de lucre en temes culturals, els nostres drets d’autoria, sigui quina sigui la disciplina amb la qual expressem i manifestem les nostres inquietuds, anhels, neguits i il·lusions. 
 
Josep Bou 
Fotògraf

divendres, 11 de novembre de 2022

151è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 8 de novembre de 2022

ULL DE BOU [121. 22. 45]

 

ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. A l’hora de construir la col·lecció ull de Bou que consta de diverses parts, on el contingut i la intenció de les quals és variat i divers, he exercit el dret que té qualsevol autor de fer-ho des de la més absoluta llibertat. La fotografia ens mostra un instant: aquest instant té una història que quedarà atrapada per sempre més, es convertirà en un objecte de demostració que el pas del temps el farà més valuós i potser fins i tot en una segona mirada i descobrim nous matisos. 
 
La col·lecció ULL DE BOU [121.22.45] és la quarta selecció de les moltes imatges sobre “instants quotidians” que al llarg dels anys he fet deambulant per aquest mon de Déu. Fa anys que fotografio la quotidianitat –aquests breus i màgics instants- en que els protagonistes (de les imatges) aliens a la meva càmera segueixen absorts en la realització de les tasques que repeteixen una i altra vegada, dia darrera dia, indiferents gairebé a tot allò que succeïx al seu entorn, inclòs el meu interès vers el seu treball o moment de lleure. Les hagi capturat a Àfrica, Barcelona, Galícia, Toronto, Madrid, Tàrrega, Fàtima, Budapest, Nazaret-Portugal, Igualada…, no importa, doncs el nexes entre ells és que totes han estat fetes abans que el Covid-19 entres de ple a les nostres vides i les capgires de dalt a baix. 
 
- Instants quotidians pre Covid - 19 / 04 - 
 












 
 
* Col·lecció privada © Del 1977 fins al 2003 / 2022