Així he vist PLANTA

 

«A PLANTA convergeixen l’art contemporani, a través de site-specifics singulars; l’arquitectura, el coneixement i un paisatge industrial i natural d’especial valor, símbol del compromís de Sorigué amb l’enton i la societat»*. 

 

Crec que treballar les fotografies, fetes durant la visita el passat (26.03.2022) a PLANTA, en format de díptic, paraula que prové del grec i combina el significat de «dos» (di) amb el de «plegar» (ptych), ha estat una decisió encertada, ja que els díptics normalment són utilitzats per explicar històries de subjectes fotogràfics diversos i PLANTA n’està plena. 

 

En mig una pedrera amb més de sis dècades d’experiència en la producció de tots tipus d’àrids per l’industria de la construcció hi trobem unes naus industrials que guarden obres d’art contemporani d’una qualitat extraordinària, però també en trobem d’exposades a l’aire lliure entre els arbres plants amb la vocació de retorn al territori, del que tan s’ha beneficiat el grup empresarial Sorigué. 

 

La col·lecció d’art de la Fundació Sorigué a PLANTA està organitzada en tres «Art Spaces». En el primer gaudirem de «Kiefer Pavilion» d’en Anselm Kiefer i «In the beginning was...» d’en Chiharu Shiota. En el segon entre unes oliveres hi trobarem «Día y Noche» dos grans escultures d’en Antonio López i en una nau situada dalt d’un turó de «Ocean Without a Shore» d’en Bill Viola i en el tercer ens delectarem de «Double Bind» d’en Juan Muñoz (Madrid 1953 – Ibiza 2001) i «More Seetly Play Dance» de William Kentridge que ens parla de Sud-àfrica, el seu país. 

 

“PLANTA: 26.03.2022" 

 

* Fragment del catàleg de mà de PLANTA

ULL DE BOU [105. 22. 13]

 

Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 

Les 10 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [105.22.13] s’afegeixen al meu petit homenatge a la nostra capacitat interpretativa d’aquest univers de senyals emeses en formes i colors diversos. L’oferta dels codis de colors suaus o estridents, de lletres llegibles o signes illegibles, de representació entenedora o confusa que ocupen part dels carrers i places de les nostres ciutats és realment temptadora i des de fa anys que el fotografio. Dels projectes construïts amb elles en destacaria l’exposició de fotografies i vídeo «TERRES CODIFICATS» presentada la Galeria H2O de Barcelona. 

 - Terres blaus - 

 

*Col·lecció privada © 2019/2022

117è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

La disparé hace 11.650 días

 

Creo que tener un guión en una sesión fotográfica es una buena opción. Seguirlo si no surge nada más estimulante, atrayente, excitante… también, pero hay de aquel fotógrafo que no sabe salirse de él. Me gusta prepararme la sesiones, pues me da seguridad, pero nada me gusta más que dinamitar cualquier plan, y puedo asegurar que si veo una imagen voy a por ella sin importarme nada de nada. 

 

La disparé hace 11.650 días y ella junto al resto de originales fotográficos fueron realizados para el reportaje de moda “Transparencias”. En ocasiones, aunque no siempre, se crean vínculos extraordinarios entre la modelo y el fotógrafo, momentos mágicos en que todo parece fluir hacía la creación de una gran fotografía, momentos obviados, en infinidad de ocasiones, por el resto del equipo, ya que sólo la abstracción, por parte de ambos, de cualquier elemento externo puede dar lugar a ellos. De esos instantes fotográficos maravillosos e irrepetibles he vivido los suficientes para sentirme afortunado. 

 

La editorial era para el dominical de La Vanguardia Mujer y como el eje central del reportaje eran las transparencias, decidí trabajar en la sala noble de l’Edifici del Rellotge de l’Escola Industrial Barcelona para establecer una conexión entre las magnificas claraboyas y cristaleras de esta sala y la línea claramente marcada y dominante en la selección de prendas y complementos a fotografiar. La realización editorial estuvo a cargo de Anna M. Álvarez, la estilista fue Tona Coromina, el maquillador-peluquero Jorge de la Garza (Cebado) y la modelo Oda de Natasha’s. 

 

El espacio interior de la sala noble disponía de una luz diurna cenital matizada por las muchas claraboyas, decidí no iluminar y aprovechar la luz ambiental utilizando film Ektachrome 200 y forzarlo ½ diafragma, para poder trabajar a 1/30 s. con un f-4 empleando dos ópticas un 24 mm. para planos enteros contrapicados y un 55 mm. para medios planos apantallados, trabajando con la Nikon F3 a pulso para una mejor interacción con la modelo. 

Los editoriales en aquella época permitían experimentar con las imágenes sin que los vestidos fueran el sujeto principal de la fotografía, el concepto de la colección, las transparencias, era lo que queríamos comunicar. Para conseguir volatilidad en las gasas la estilista y el maquillador me ayudaban agitando suavemente las delicadas gasas frente a la cámara. 

 

 «REPRODUCCIONES DE LA PAGINAS LA VANGUARDIA MUJER»

 

 

116è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

ULL DE BOU [104. 22. 11]

 

Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 

 

Les 10 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [104.22.11] s’afegeixen al meu petit homenatge a la nostra capacitat interpretativa d’aquest univers de senyals emeses en formes i colors diversos. Fa anys que els codis (clàssics o nous) que ocupen part dels carrers i places de les nostres ciutats són del meu interès i els he fotografiat àmpliament. Dels projectes construits on ells han estat els protagonistes en destacaria l’exposició «TERRES CODIFICATS», presentada la Galeria H2O de Barcelona. 

 

-Terres roses- 

 

 

 

*Col·lecció privada © 2019 / 2022

115è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

La disparé hace 9.400 días

 

Nada mejor para romper con el look muy marcado de una modelo que una sesión fotográfica en la que el equipo de profesionales contratados trabajen unidos en un único objetivo -transformar su imagen-. 

 

La disparé hace 9.400 días y ella fue una de las imagenes que realizamos a la modelo Estefania Luky por encargo de la booker Bea Santamaria de la agencia de modelos New Group de Barcelona. 

 

No son muy frecuentes este tipo de encargos, pero tampoco inusuales, ya que a veces las agencias de modelos necesitan explorar porqué una de sus modelos “top”, generadoras de muchos ingresos, no está funcionando o se ha estancado. Para esto la agencia suele acudir a un fotógrafo de confianza para conseguir nuevos looks y actings que renueven la imagen y la confianza en sí misma de la modelo. A lo largo de mi carrera profesional he prestado este servicio a varias agencias con resultados muy positivos para todos. 

 

El planteamiento no es diferente al de cualquier otra sesión fotográfica. Se establecen unos objetivos. Se selecciona un equipo. Se aprueba un presupuesto de gastos y se fija un fecha en que todos estemos libres, ya que como se suele trabajar en modo “intercambio” nadie debe perder un trabajo remunerado. 

 

En este tipo de test el trabajo fotográfico debe explorar nuevas posibilidades de la imagen de la modelo con cambios de maquillaje, vestuario, cabello, movimiento y soltura frente a la cámara. Debe generar empatía y conferir seguridad a la modelo que puede sentirse un poco extraña frente a su imagen habitual a la que está acostumbrada, debes conseguir que se suelte y se libre por entero a la cámara y de este modo afloran nuevas posibilidades expresivas que puede aplicar a próximos trabajos, ya sean fotográficos o de interpretación en spots cine o teatro, por esto es importante que la modelo y su agente vean los contactos de la sesión para hacerse capaces de nuevas metas a explorar en su carrera profesional. 

 

Si la sesión la realizo en un plató exploro diferentes tipos de luz y me centro bastante en la cara generando expresiones gestuales que se apartan de un trabajo puramente de moda, para ver el movimiento expresivo que puede generar a través de indicaciones concretas susceptibles de ser interpretadas de diferentes formas. En el movimiento corporal busco erradicar aquellos actings que son tópicos en muchas modelos y les descubro, si hace falta, como sentir la posición espacial de su cuerpo. 

En fin, un tipo de trabajo que a veces también nos va bien a los fotógrafos para mejorar la comunicación con las modelos y sobre todo por qué consigues fluidez en la dirección de las las sesiones fotográficas. 

 

 

114è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

ULL DE BOU [103. 22. 09]

 

Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 

 

Les 10 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [103. 22. 09] vaig disparar-les passejant per Igualada, però aquesta vegada vaig decidir dirigir la meva mirada al cel i aquesta decisió va donar-me l’oportunitat de fotografiar des d’un punt de vista totalment diferent alguns edificis de la ciutat. De vegades cal aixecar la vista del mòbil o el terra, doncs podem trobar-nos amb imatges realment sorprenents. 

 

 - Arestes Igualada - 

 

 

*Col·lecció privada © 2019/2022