divendres, 26 de novembre del 2021

100è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 23 de novembre del 2021

ULL DE BOU [96.21.47]

 

El contingut i la intenció de les col·leccions ull de Bou són variats i diversos. Algunes d’elles les construeixo amb fotografies fetes recentment, d’altres m’agrada construir-les amb fotografies recuperades de l’arxiu. 
 
Les vuit fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [96.21.47] vaig fer l’any dos mil i en el seu dia foren descartades, ja que no m’encaixaven en la línia que finalment vaig donar al projecte OPPRESSION –exposat a PhotoEspaña entre altres certàmens i espais d’art-. Sempre va quedar-me la sensació que hi havia algunes de les fotos descartades que mereixin ser publicades i crec que construir, amb elles, una col·lecció ull de Bou ha estat encertat. Han passat vint-i-un anys i ells (les fotografies) ben bé podrien format part d’un projecte construït actualment, ja que la violència de genere sobre les dones continua malauradament vigent. 
 
 -DESCARTES - OPPRESSION-
 







 
*Col·lecció privada © 2000 / 2021

divendres, 19 de novembre del 2021

99è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 17 de novembre del 2021

La disparé hace 13.600 días

 

Diria que lo más destacable de esta sesión fotográfica es como y de que manera han cambiado las cosas para un fotógrafo profesional. Y no me refiero única y exclusivamente en el apartado técnico, ya que más que un cambio éste ha experimento una revolución, hablo del número de colaboradores que en aquellos tiempos participaban en una sesión fotográfica y como éstos, con el paso de los años, se fueron incrementando, dando pie a profesiones como: maquilladores, peluqueros, estilistas, productores, asistentes de fotografía, directores de casting, transportistas etcétera. 
 
La disparé hace 13.600 días en el distrito de Les Corts, en la Avenida Diagonal esquina con Numancia. Para ser más exactos justo enfrente de la mítica discoteca Up & Down -fundada por Oriol Regàs en el 1982- y que durante años fue punto de referencia de la noche en la Ciudad de Barcelona. 
 
La revista Hogar y Moda me había encargado el reportaje de moda “Punto de calle”. No sabria deciros porque me decidí por trabaja enfrente de la Up & Down, pero creo que fue por la tranquilidad de la zona, que al estar cara Norte me proporcionava una luz fría idónea para la ropa de invierno que debía fotografiar y que la característica del negro edificio me aportaba un toque de modernidad, fueron determinantes. 
Mi propuesta fue aprobada inmediatamente por la editora de moda Maria Casanova -una institución en aquellos tiempos para la revista HyM, más o menos y salvando las distancias, como Grace Coddington lo fue durante muchos años para Vogue- y con este tema solucionado me dediqué a otros aspectos de la sesión fotográfica. 
 
Decidimos conjuntamente que trabajaríamos con la modelo Lisa de Nataha’s, ya que encajaba perfectamente con el acting que estábamos buscando y, al haber trabajado con ella en otras ocasiones, sabía de su profesionalidad. Acordamos que sólo realizaría siete originales fotográficos más portada, y lo mejor sería que las tomas fotográficas las realizáramos por la tarde, ya que la luz era perfecta. 
 
El espacio de trabajo era idóneo con sus tonos negros acristalados, encajaba perfectamente con los colores invernales, blanco, negro, gris y azul cerúleo, tan sólo debía ordenar las tomas para aprovechar el cambio de la posición del sol que al acercarse a la puesta iluminaba parcialmente el set. Al ser un espacio urbano abierto casi no utilicé pantalla reflectora, pues el equipo de trabajo era tan reducido: modelo, fotógrafo, directora de moda y Teresa que asumía en su función de productora la de asistente ocasional, el apartado de peluquería y maquillaje lo solucionábamos enviando la modelo, antes de la sesión, a Cebado o Llongueras para que la pusiera guapa y el resto del día se retocaba ella misma. 
 
El leitmotiv de la colección, “Punto de calle”, me indicaba para las fotografías un movimiento activo para una mujer segura desenvuelta y que supiera lucir las largas prendas de punto, por esto me centré en el acting de la modelo sin darle demasiada importancia a los cambios de fondo hecho que me permitía cierta rapidez en la toma de imágenes a pulso, que realizaba con Nikon y una óptica fija de 180 mm f 2,8 que facilitaba una cierta separación del fondo y Lisa. En esta época optimizábamos muy bien los recursos que disponíamos en base a una buena producción, el casting, localizaciones precisas, orden en las tomas en función a la luz natural y un equipo reducido pero muy implicado y con ganas de potenciar las dos únicas revistas de moda que se editaban en el país. 
 
REPRODUCCIONES DEL REPORTAJE “PUNTO DE CALLE” 
 








 

dissabte, 13 de novembre del 2021

98è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 9 de novembre del 2021

ULL DE BOU [95.21.45]

 

El contingut i la intenció de les col·leccions ull de Bou són variats i diversos, però totes i cada una d’elles recullen instants fotogràfics de territoris, propers o llunyans, que he trepitjat. 
 
La col·lecció ULL DE BOU [95.21.45] de 12 fotografies fetes en la major zona humida de Catalunya, un dels hàbitats aquàtics més importants del Mediterrani occidental i que mai ha tingut fàcil mantenir l’equilibri, entre la seva riquesa natural i l’explotació per part de l’home d’una gran part de la seva superfície, són una mostra cabdal de com de revelador pot ser enquadrar, però potser encara és més important –com a fotògraf- decidir on aturar-se. 
 
 -ESPILL D’AIGUA- 
 











*Col·lecció privada © 2017 / 2021

divendres, 5 de novembre del 2021

97è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dijous, 4 de novembre del 2021

MUSEO HELGA DE ALVEAR - CÁCERES

 

Estoy seguro que en menos de 55 SEGUNDOS ya habréis sido seducidos por el Museo Helga de Alvear de Cáceres que acoge una de las más importantes colecciones de arte contemporáneo internacional de Europa. Éste ha sido diseñado por Tuñón Arquitectos y tanto el continente como el contenido a Teresa y a mi nos cautivaron. 
 
Museo Helga de Alvear.- El Museo muestra alrededor de 200 obras (pintura, instalaciones, esculturas de gran formato, videoarte y fotografia) de las más de 3.000 que componen el total de la Colección de Helga de Alvear (1936 Kirn/Nahe de Alemania). 
Diria que el Museo tiene vocación de difuminar fronteras y ocupa la línea imaginaria que separa el casco histórico de la parte más moderna de la ciudad, creando así una via de comunicación fluida entre el pasado y el presente. 
 
La espectacular y luminosa obra “Descending Light (2007)” del artista y activista Ai Weiwei -instalada en una sala creada especialmente para ella- es la encargada de darnos la bienvenida a los visitante del museo, pero durante el recorrido por las cuatro plantas y jardines disfrutaremos de obras de: Goya, Kandinsky, Picasso, Tapias, Doris Salcedo, Olafur Eliasson, Louise Bourgeois, Lucio Fontana, Richard Serra, Rudolf Stingel, Kimsooja, Katharina Grosse, Bruno Munari, Gilbert & George, John Chamberlain, Antony Gormley, Fernando Sánchez Castillo, Heimo Zoberning, Juan Muñoz, Michelangelo Pistoletto… entre otros. 
Dice Helga de Alvear “A mí me interesa el arte contemporáneo, porque nos habla de nuestro tiempo y de nosotros mismos, porque crea y desarrolla lenguajes que pueden explicarnos, de manera nueva, el mundo que nos ha tocado vivir y del que a menudo sólo rozamos la superficie.” y su colección es un claro reflejo de sus palabras. 
 
IMÁGENES TOMADAS EN EL MUSEO HELGA DE ALVEAR
 











* Colección privada © 2021