dilluns, 29 de juny del 2020

La revista BONART en el seu report sobre la exposició “Jugar amb foc” que acull el MVR selecciona la fotografia EVOLUCIÓ ÍGNIA


La fotografia EVOLUCIÓ ÍGNIA és l’original fotogràfic que fou portada del catàleg i obra essencial de l’exposició ELEMENTS presentada per primera vegada a l’estiu de 2007 a la Sala Gòtica de l’IEI i que posteriorment va ser exposada en diferents espais arreu del país. 

“L’accelerat creixement, la força emergent de dominis inabastables, la globalització, les estructures acumulatives, l’ordre econòmic, el triomf de l’espai virtual... no succeeixen a la nostra imaginació, són realitats representades a Evolució ígnia en cada un dels llumins utilitzats per construir l’original fotogràfic. Potser no tenim les eines adequades per mesurar les incidències sobre el nostre petit globus terraqüi i menys sobre el nostre destí, però si que podem inventar noves maneres de caminar per aquest nostre univers.” 

Josep Bou 
Fotògraf

divendres, 26 de juny del 2020

26è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 23 de juny del 2020

ULL DE BOU [59.20.26]



Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. Mai un sap quan pot trobar la inspiració per això no segueixo cap pauta a l’hora de construir-les, ja que des d’un bon començament vaig imposar-me: el no compliment de cap norma. 

Les 13 fotografies de la col·lecció ULL DE BOU [59.20.26] vaig disparar-les passejant per Igualada durant un dels primers dies de l’etapa de represa decretat per la Generalitat de Catalunya. El nexe entre elles –no és pas on les he fet-, la connexió entre elles recau en: l’objecte penjat al retrovisor del cotxe. Sí, mitjançant aquesta acció insignificant podem reconèixer qui hi ha persones que comparteixen aquest afició, dèria…, però donada la diversitat dels objectes penjats, segurament, poques serien les: idees, gustos, propòsits, sentiments, etc… que compartirien. 

 - IDENTITATS 1 - 













Col·lecció privada © 2020

divendres, 19 de juny del 2020

25è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 17 de juny del 2020

La disparé hace 12.260 días


La relaciones personales en los equipos de profesionales –sea cual sea la profesión de los integrantes de los mismos- son importantes. Como fotógrafo debo decir que en muchas ocasiones he tenido que moverme en terrenos resbaladizos, pero reconozco que sólo el sentido común me ha sacado de situaciones arduo complicadas… creo, sinceramente, que los fotógrafos tenemos que saber un poquito de todo. 

La disparé hace 12.260 días y ella fue la imagen de la primera campaña publicitaria de Antonio Miro corbatas a nivel nacional. Hacia seis escasos meses que habíamos inaugurado el estudio de Gran Via de Barcelona y en él mismo cité al equipo de Creaciones Bertran, empresa responsable de la fabricación de las corbatas y a los diseñadores de la nueva línea de corbatas que la empresa de ropa y complementos masculinos Antonio Miro tenia intención de lanzar al mercado en breve. 
Como habíamos trabajado a fondo (solucionando todas las posibles diferencias estéticas y de concepto) en la reuniones previas a la sesión fotográfica en ésta no hubo ningun tipo de problema y todo se desarrollo según lo previsto y acordado. 

Como concepto de moda masculina, se potenciaba la imagen de vestimenta clásica con traje de ejecutivo, con un cierto descuido, diría que arreglado y en la línea Wall Street. Para una imagen de complementos de moda donde el protagonismo se centra en la corbata y la línea estética Antonio Miro era mas bien austera y elitista. Propuse trabajar en B/N, aplicar puntos de desenfoque suave en partes de la imagen a excepción de la corbata y dar un ligero toque de color monocromo al original final. 
En la sesión fotográfica trabajé con la cámara Hasselblad 500C y filtros Ad Hoc. Revelé y positivé yo mismo el original fotográfico B/N en mi laboratorio, que posteriormente reproduje en transparencia color 9x12 con la cámara Sinar P para así poder darle una pátina de color muy suave que diferenciaba la imagen con un sutil plus, que era lo buscado

divendres, 12 de juny del 2020

24è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.  

dimarts, 9 de juny del 2020

ULL DE BOU [58.20.24]


ULL DE BOU és el resultat fotogràfic d’una manera de mirar. La meva mirada fa que les col·leccions ull de Bou reflecteixen allò que trobo a peu de carrer i, a dia d’avui, miri on miri a Igualada (ciutat on estic confinat) bàsicament trobo espais que no em complauen gens ni mica, ben al contrari… i no puc deixar de pensar en el poema de Salvador Espriu:

…i com m’agradaria d’allunyar-me’n, 
nord enllà, 
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure, 
desvetllada i feliç!... 

La col·lecció ULL DE BOU [58.20.24] l’he construït passejant per Igualada durant la Fase 2 del des-confinament. Reconec que Igualada està abandonada, deixada de la mà de Déu… com si ningú estes vetllant per ella, però evidentment algunes coses (com ara les llaunes buides de begudes varies, deixades en qualsevol lloc menys a les papereres) no podem imputar-les només a les autoritats. 

-MIRANT A TERRA- 












Col·lecció privada © 2020

divendres, 5 de juny del 2020

23è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 3 de juny del 2020

La disparé hace 11.630 días


Quizás la máxima de que “información es poder” no sea del todo cierta, pero cuanto más uno conozca al director creativo o cliente en cualquier campaña publicitaría puedo aseguraros, por experiencia propia a lo largo de mi trayectoria profesional, que eso facilita las cosas. 

La disparé hace 11.630 días y en ella se manifiesta lo poco que a veces se necesita, siempre y cuando las partes implicadas aúnen esfuerzos, para la realización de una imagen publicitaria. Conocía al director creativo de Subirà Associats, Carles Subirà, ya que habíamos trabajado en muchas otras ocasiones, y sabía que no temía arriesgar (dentro de un límite) por eso le propuse realizar la sesión fotográfica para Rami en la acera delante de la puerta de mi estudio de la Gran Via de Barcelona, pues como trabajamos con un presupuesto súper ajustado eso nos permitía reducir costes, ya que una sesión en exteriores, como Carles quería, supone: permisos del Ayuntamiento, alquiler de furgoneta location van, más horas de trabajo de los colaboradores… naturalmente, aceptó. 

Íbamos ha fotografiar la campaña de Otoño-Invierno o sea que Eva, la modelo, vestiria con ropa de lana, guantes, medias… y aunque a finales del mes de Julio en Barcelona hace un calor sofocante ella debía permanecer a pleno sol, ya que necesitaba un contraluz directo. 

Siempre me ha gustado trabajar al límite de las posibilidades y si el riego es compartido con el cliente suelen salir imágenes muy especiales, imágenes que en situaciones previsibles, controladas y muy acotadas en creatividad y espontaneidad difícilmente se logran. Tenía algo más de dos metros de acera libre entre la pared y los coches aparcados, busqué un punto de vista muy cerrado al borde de la acera donde situé el trípode Gitzo con la Nikon F3 equipada con un 300mm f 2,8 al que tuve que proteger del contraluz con una visera Cremer por el ancho diámetro del cristal óptico. Con Eva, situada entre dos coches, ensayamos el movimiento de su cuerpo que debía ser muy concreto y preciso. 
La acción la situaba en una carrera urbana y por el espacio disponible en la acera lo tenía que captar en sólo dos movimientos de su recorrido, para que la imagen final fuese dinámica y creíble como robada en cualquier espacio de una ciudad. Usé el diafragma f 2,8 para conseguir el máximo desenfoque del fondo y espacio en el encuadre para el logo de la marca. Al tener una buena dirección creativa de Carles Subirà y un ensayo concienzudo de la acción, en muy poco tiempo obtuvimos la imagen de la campaña haciendo honor a la máxima de Helmut Newton que decía “si puedo fotografiar en la puerta del Hotel donde me hospedo, por que ir más lejos”.