divendres, 26 de maig del 2023

179è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dijous, 25 de maig del 2023

Així he vist ploure a Igualada

 

Sí, tenia ganes de fotografiar la pluja després de molts dies eixuts. I al escoltar ahir a la tarda el soroll d’aquesta copejant el terra del balcó vaig decidir instal·lar-me a la cantonada de casa, i des d’un mateix lloc (sense bellugar-me) fotografiar a la pluja i la gent que creuava el carrer. 
 
 IGUALADA 24 DE MAIG DE 2023
 











 

divendres, 19 de maig del 2023

178è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 17 de maig del 2023

La disparé hace 11.830 días

 

El éxito jamás es fruto de un solo factor, muchos ítems -bien orquestados- son los que hacen que la melodía suene bien. 
 
La dispare hace 11.830 días en la playa del Garraf y aunque no es la más grande ni la más frecuentada ni la más famosa, ésta tiene una algo que enamora a todos los que la visitan: las llamadas Les Casetes del Garraf, un autentico plató al aire libre que los fotógrafos de Barcelona conocemos bien y utilizamos muy, pero que muy a menudo.  
Les Casetes del Garraf están en el término municipal de Garraf, que depende administrativamente del Ayuntamiento de Sitges. Se trata de un pequeño núcleo de población, al pie de la pintoresca carretera C-31, casi llegando a la vecina Castelldefels. Fueron construidas poco a poco, casi espontáneamente, a comienzos del siglo XX y hay diferentes versiones sobre sus inicios. Creo recordar que eran 33 casas y si a su magnífica ubicación les añadimos el característico color blanco y verde con el que estaban y están pintadas y le sumamos el azul del mar y del cielo o el dorado de la fina arena, debo decir que el espacio fotográficamente hablando era muy, pero que muy especial. 
 
Hacia años que trabajaba para varias de las marcas de ropa femenina de la empresa Bluyve, aunque debo decir que no les conocía personalmente, ya que siempre trataba directamente con Miquel Sanchís responsable de publicidad de la misma. Miquel era un hombre de ideas claras y eso se agradece, ya que en el mundo de la moda suelen abundar las dudas e inseguridades. 
En la primer reunión me planteó que quería hacer la sesión en la playa de Les Casetes de Garraf y como ya disponía de la correspondiente autorización, nos centramos en el casting y en encajar las agendas de los colaboradores, ya que a Miquel le gustaba trabajar siempre con el mismo equipo de maquillador, peluquero, estilista…. 
Fue una sesión sin complicaciones ya que habíamos realizado una buena planificación, planificación que decidimos cambiar nada más aparcar la Location Van y ver en medio de la playa de Les Casetes de Garraf un gran tronco que la mar había depositado en ella. Miquel y yo, prácticamente sin mirarnos, gritamos ¡¡¡que suerte un gran tronco!!! y olvidándonos de toda planificación decidimos que éste (el tronco) fuese el eje central de la sesión fotográfica. 
 
La modelo Coetta que habíamos seleccionada resulto ser un gran acierto ya que estuvo encantada de tener como compañero de set a aquel magnifico tronco, pues sé por experiencia que no todas las modelos tienden a estar cómodas cuando las sacas de su zona de confort. 
 
Trabajé con la Nikon F2 con distintas ópticas y film T Max 100 de B/N con un filtro naranja para oscurecer el azul del cielo y trabajando las tonalidades de la imagen al obtener la copia original en mi laboratorio de B/N que tenia en el estudio de Gran Via de Barcelona.

divendres, 12 de maig del 2023

177è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 9 de maig del 2023

Així he vist REC.0 - Igualada 2023 - 2

 

Sí, he decidit tornar una altra vegada al barri del Rec d’Igualada, aquest barri oblidat de la ma de Déu durant la resta de l’any, per fotografiar l’esdeveniment que s’està preparant. He de confessar-vos que com més a prop està el dimecres 10 de maig, data de l’obertura, el barri, cada vegada, té amb més intensitat, aquell toc «déjá vu» de les anteriors edicions. 
Les mercaderies que circulen amb celeritat, pels carrers del Rec, cercant quina és la vella fàbrica, adoberia, o racó on s’han d’instal·lar, parlen i defineixen millor que qualsevol comunicat de l’organització que és el Rec.0, i diria que avançar la meva visita uns dies, m’ha permès capturar imatges prèvies al esdeveniment que se celebra dues vegades a l’any, i només durant quatre dies al barri del Rec d’Igualada, però la calma tornarà al barri i ell seguirà degradant-se i envellint-se metre el igualadins no hi posem remei. 
 
 “REC.0 – Igualada 2023 - 02 ”
 









 
 
 

divendres, 5 de maig del 2023

176è Tallicó d’Igualada


 
Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

Així he vist REC.0 - Igualada 2023 -01


 
 «Rec.0 és el festival eclèctic de moda, cultura i gastronomia que se celebra dues vegades a l’any, i només durant quatre dies, al barri del Rec d’Igualada. Les velles fàbriques i adoberies del vell barri industrial de la ciutat, es transformen de forma efímera on grans marques locals i internacionals i dissenyadors de moda independent i emergent hi venen els seus estocs i mostraris.» * 
 
Sí, he decidit novament utilitzar el format de díptic, paraula que prové del grec i combina el significat de «dos» (di) amb el de «plegar» (ptych), per mostrar-vos com he vist jo aquest any 2023 el Rec.0, però a diferència d’altres anys hi he anat una dies abans de la data d’obertura i puc assegurar-vos que ha estat un encert, doncs allò que he fotografiat no té res a veure a les imatges capturades en anteriors edicions. Realment avançar la meva passejada per aquest barri, oblidat de la ma de Déu durant la resta de l’any, uns dies abans d’obrir i que les velles fabriques i adoberies s’omplissin de compradors compulsius, m’ha permès fugir del «déjá vu» podent així experimentar un joc visual mitjançant el format de díptic, format en que darrerament em trobo molt còmode. 
 
“REC.0 – Igualada 2023 - 01 ” 
 






 
* Extracte del text descriptiu de la pàgina web Rec.0

dimecres, 3 de maig del 2023

La disparé hace 13.610 días


 
Cuando tengo en mis manos imágenes realizadas hace tantísimos años al mirarlas miles de recuerdos acuden a mi mente, se que la fotografía es esa disciplina artística que captura realidades y que también almacena sensaciones, emociones, vivencias… y quizás por eso no podría vivir sin ella. 
 
La disparé hace 13.610 días y como la diseñadora Maite Lafuente había creado una colección de jerseys para DMC, donde había grandes bordados en los que se pueden ver retazos de plato, azulejos o motivos florales de los que se utilizan en la cerámica pintada y siempre jugando con dos colores, el blanco, imprescindible en verano y el azul mar que a veces se convierte en verde. 
Inspirándome en los colores de la colección decidí dar a los originales fotográficos una patina azul que la obtenía mediante un cruzado de temperaturas de color en la iluminación y el film empleado. Trabajé con la Nikon Ftn con óptica de 50 mm f 2,8 y film Ektachrome 160 de tungsteno iluminando con flash Hazyligth de Broncolor. Con esta combinación teñía la foto de dominantes azules, para equilibrar el rostro de la modelo, empleé un ligero toque de luz con un pequeño spot fresnel de tungsteno que corregía levemente el tono de la cara de Paloma. 
 
Como modelo seleccionamos a Paloma de Top Planing. Fue difícil encajar agendas, pero como todos estábamos interesados en trabajar juntos, especialmente la agencia de Paloma, aceptamos realizar las sesiones fotográficas un domingo. Ella (la modelo) fue la única que viajó desde Madrid el resto del equipo vivíamos en Barcelona. Mayla fue la estilista, Neus Tutuasaus de Make-up Studio la maquilladora, Joe de New Look el peluquero Teresa Jové la responsable de producción y Dinka nuestra perrita Collie el divertimento del grupo. Tengo un magnifico recuerdo de las sesiones fotográficas de esa época y aunque soy consciente de que a veces no disponíamos de todos los recursos que nos hubiera gustado, el nivel de complicidad entre los profesionales era extraordinario, ya que todos deseábamos avanzar y crecer. 
 
Reproducción de algunas páginas del reportaje INSPIRADO EN LA CERÁMICA para la revista de moda Especial Labores