divendres, 30 d’octubre del 2020

44è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 27 d’octubre del 2020

ULL DE BOU [68.20.44]

 

Les col·leccions ULL DE BOU són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. A l’hora de construir-les no segueixo cap pauta, doncs sempre m’he deixat portar per l’atracció que determinades coses, espais… exerceixen en mi. 
 
La col·lecció ULL DE BOU [68.20.44] és tercera de les cinc que he construir amb les fotografies fetes a finestres d’Igualada. Feia dies que caminava per Igualada documentant-me sobre un tema i les finestres -aquesta obertura practicada en un mur o paret per deixar entrar aire i claror dins l’edifici, per poder mirar de dins a fora… que poden estar cobertes amb elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l’interior, que s’usen com a decoració de la façana…- de manera espontània, sense cap premeditació, ni planificació… van esmunyir-se per entre les vies que sempre tinc obertes per donar acollida a qualsevol nou projecte fotogràfic que estimuli la meva atenció. Analitzat tot el material fotogràfic, fet a lo llarg d’un parell de mesos, vaig decidir subdividir-lo en varies famílies on per construir-les m’he guiat per conceptes purament estètics. 
 
-FINESTRES IGUALADA 3- 
 











 
 
* Col·lecció privada © 2020

divendres, 23 d’octubre del 2020

43è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

La disparé hace 11.110 días

 

Como me gusta enormemente experimentar nunca me he especializado en ninguna línea fotográfica y/o materia, pero durante años fui considerado un especialista en la realización de campañas publicitarias donde la moda intima de la mujer: lencería, corsetería, medias… eran las protagonistas. Trabajé para las más prestigiosas agencias de publicidad, però también colaboré directamente con los departamentos publicitarios y de diseño de las empresas. 

La disparé hace 11.110 días y ella fue la protagonista principal de la campaña publicitaria de corsetería PACO RABANNE, marca, fabricada y comercializada por la empresa catalana constituida en 1951 Manent Casanovas, S.A. especializada en moda intima femenina. 
 
Los primeros años de los noventa fueron años de casí sesión diaria y a veces se hace muy difícil recordar con que equipo de los colaboradores que solía trabajar me acompañó. Esta sesión fotográfica es una de aquellas en que las anotaciones en la agenda no son muy precisas y ante la duda, prefiero no dar la autoria de ninguno. 
 
Hacia años que fotografiaba las campañas de JANIRA, la marca, propia de Manent Casanovas y cuando me hablaron que hacer, también, la de PACO RABANNE les propuse dar a la sesión fotográfica un enfoque nuevo, diferente… a lo realizado con anterioridad. Puede parecer una tontería, pero era muy importante que todos –cliente, fotógrafo y equipo de colaboradores- nos concienciáramos que aunque fuésemos los mismos estábamos trabajando para una línea nueva o sea que debíamos olvidar los posibles tópicos adquiridos, puede que involuntariamente. 
Conocía al cliente y sabía que no podia alejarme excesivamente de sus gustos y presupuestos, por eso para esta primera campaña me centre básicamente en la luz y, sin exagerar, en el look de la modelo. 
 
La colección era de lycra negra con blondas espectaculares, por ello decidí trabajar con luz continua de Spot Fresnel, que me permitía destacar los brillos en la lycra negra y, por su dureza, resaltar el blanco de la piel y la cara, que mandé maquillar más fuerte para que el rostro no perdiese los rasgos característicos al forzar la intensidad lumínica. El resto de valores de luz y sombras lo obtuve interponiendo a la proyección del Spot diversos elementos que atenuaban la dureza de la luz y los iba moviendo, en función de la posición de la modelo y el tipo de prenda que fotografiaba. Trabajar en blanco y negro siempre me ha gustado, no por nostalgia del pasado sino por que supone un reto la modulación de tonos en la fotografía.

divendres, 16 d’octubre del 2020

42è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

ULL DE BOU [67.20.42]

 
Les col·leccions ULL DE BOU són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. A l’hora de construir-les no segueixo cap pauta, doncs sempre m’he deixat portar per l’atracció que determinades coses, espais… exerceixen en mi. 

La col·lecció ULL DE BOU [67.20.42] és segona de les cinc que he construir amb les fotografies fetes a finestres d’Igualada. Feia dies que caminava per Igualada documentant-me sobre un tema i les finestres -aquesta obertura practicada en un mur o paret per deixar entrar aire i claror dins l’edifici, per poder mirar de dins a fora… que poden estar cobertes amb elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l’interior, que s’usen com a decoració de la façana…- de manera espontània, sense cap premeditació, ni planificació… van esmunyir-se per entre les vies que sempre tinc obertes per donar acollida a qualsevol nou projecte fotogràfic que estimuli la meva atenció. Analitzat tot el material fotogràfic, fet a lo llarg d’un parell de mesos, vaig decidir subdividir-lo en varies famílies on per construir-les m’he guiat per conceptes purament estètics. 
 
-FINESTRES IGUALADA 2- 
 











* Col·lecció privada © 2020

divendres, 9 d’octubre del 2020

41è Tallicó d'Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 
 
Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 7 d’octubre del 2020

La disparé hace 13.540 días

 

Diria que un tiempo pasado nunca fue mejor, pero puede que algunas sesiones fotográficas lográramos hacerlas con menos artificios y más ligeros de equipaje. Más hay una hecho que se imponen y persiste , independientemente de las épocas, cuanto mejor sea la modelo, mejor seran los resultados. 

 
La disparé hace 13.540 días y ella, de entre todas la imágenes del reportaje de moda “Tonos quemados”, fue la elegida para la portada de la revista HOGAR Y MODA del grupo editorial Hymsa de Barcelona. 
 
Para la realización del reportaje acordamos con la editora de moda, María Casanovas, que nos acercaríamos hasta el municipio de Begues, el municipio con el termino más grande del Baix Llobregat, a unos 30 kilómetros de Barcelona. Éste (Begues) fue uno de los municipios afectado por los incendios de grandes dimensiones que en 1982 afectaron a la provincia de Barcelona y este lamentable acontecimiento nos ofrecía -cromáticamente hablando- un enclave perfecto, ya que podíamos crear sinergias entre los tonos de las prendas y el entorno donde las fotografiaríamos. 
 
Si por aquella época podia trabajar con la modelo Nastasia no lo dudabas ni un segundo, ya que, sin ánimo de menospreciar a nadie, ha sido de las pocas modelos merecedora de sobrenombre de “top”, apodo que en los años 90 creo que todos usamos con ligereza. 
 
Fue una sesión en plena naturaleza, con un equipo escueto –la modelo, la editora de moda, el maquillador-peluquero, el chofer de la furgoneta que hacía a la vez de asistente y un servidor- así era como trabajábamos en los años 80 y vistos los resultados no lo hacíamos tan mal. 
En 1983 la moda española estaba en expansión y la editora de moda María Casanovas, incitaba a los pocos fotógrafos que estábamos especializados a lanzarnos a la creación de imágenes distintas, más arriesgadas, nuevas, que quebrasen los cánones clásicos a los que las revistas estaban acostumbradas, tanto en el estilismo como en la propia imagen y su entorno. Los medios eran precarios pero todos nos implicamos en ello paulatinamente, hasta alcanzar unos niveles muy aceptables y rompedores, que consiguieron editar nuevas revistas de moda vanguardistas y con más medios para los fotógrafos y la profesión. 
 
Para este reportaje utilicé Transparencias Ektachrome 100 Asa y la Nikon F2 con un tele de 180 mm f 2,8 que me permitía separar la modelo del fondo para dar profundidad a la naturaleza que comenzaba a recuperarse tímidamente del gran incendio, el terreno quemado nos dejó llenos de carbonilla y la ropa con un fuerte olor a humo, mientras nos desplazábamos para buscar los puntos de vista más idóneos entre las rocas y los pocos espacios verdes que comenzaban a emerger. 
 
 REPRODUCCIONES DE LAS PÁGINA DE LA REVISTA HOGAR Y MODA
 







 

divendres, 2 d’octubre del 2020

40è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.