M’ha sorprès veure abans el “colom” que la “serp vermella” que amb aspecte confortable i esplendorós s’ofereix per acollir els visitants de l’antiga fàbrica tèxtil modernista, seu d’un dels espais que ens permet gaudir d’una programació cultural potent i acurada, qui sinó ells podrien fer-ho ?
Un hombre de 32 años de edad fue detenido acusado de un delito de violencia de género, después de que presuntamente agrediera de forma violenta a su ex compañera sentimental, que cayó por las escaleras golpeándose la cabeza.
La muerte tiñe de rojo una inmaculada escalera blanca.
En un mundo donde la imagen es fundamental, es inevitable encontrar referentes que nos acercan o nos recuerdan algo conocido. En este caso, el componente clásico y el vínculo publicitario se unen de la mano del graffiti y el fotógrafo para ofrecernos un resultado impactante y de marcado carácter conceptual. El ojo del artista escoge perfectamente el encuadre y nos llena de intriga.
Me gustaría saber donde conduce la puerta que hay tras el retrato…
Vaig veure aquesta exposició de fotografies d’Eugene Richards a Perpinyà i recordo unes imatges duríssimes sobre les conseqüències de la guerra de l’Irak en quinze persones que la van patir.
Unes imatges que mostren històries de gent que va viure experiències terribles, amb seqüeles que han de compartir amb les persones del seu voltant i que arrossegaran durant la resta de la seva vida. Unes vides que ja mai no seran les mateixes d’abans.
S’han posat d’acord les paraules i les imatges: la guerra és personal.
La Pizza és, alhora, el mes menystingut i el més exquisit dels àpats. La companya més desitjada d'un partit de futbol o d'un sopar informal, ràpid i sense complicacions. La delícia dels infants.
Per a mi és pols blanca de farina, massa aromàtica reposant pacient sobre el marbre de la cuina i un llençol immaculat on desplegar tota la imaginació i el gust dels productes més humils i quotidians. Verdures tallades finíssimes, parmesà aromàtic, llavors de tota mena, tomàquets confitats amb oli bo, i ruca fresca i cruixent.
Un sopar per a preparar-lo i gaudir-lo amb molt de temps, amb la vista, amb les mans, amb el nas i amb el gust: color textura i aroma.
Un primer vistazo me sugiere entrada/salida, entrada de luz, salida de laberinto, giro a lo desconocido, geometría, intención, mirada fotográfica, punto de fuga, escapatoria. Aunque técnicamente yo lo habría bajado de registro para acentuar más la entrada de luz, esto me hubiera permitido entonces dramatizar un poco más, salida de depresión, final de túnel, misterio, dudas, decisión, acecho, miedo, silencio.
Aquest és el crit de missatge que em fa Josep Bou en aquesta imatge, d’un espai que per a alguns és molt quotidià.
Sempre penso que en essència la feina del fotògraf no és veure, sinó mirar. El fotògraf ens capta les imatges i ens les serveix perquè mirem com ell ho ha fet. I aquesta proposta de mirada no m’ha deixat pas indiferent, ans el contrari. Ens està proposant una mirada de plena quotidianitat que al principi m’ha deixat desconcertat.. Conec la trajectòria professional d’en Josep Bou en l’àmbit del retrat del cos humà, nu o vestit, en l’exercici del llenguatge de la moda o en la seva introspecció lírica. Però fotògraf no se n’és només en l’exercici de la professió. És aquell que té l’ull més entrenat per mirar-ho constantment tot, és a dir, desvetllar en la ment aquelles imatges que moltes vegades, en la resta de conciutadans, la retina senzillament percep.
Les imatges les mira en qualsevol moment i situació. En Josep Bou, ja ens ha fet propostes diverses fugint de la constant exploració de l’expressió humana: recordo el paisatgisme i força de la natura del Pallars en el llibre Viatge a Nequa o bé els espais interiors d’edificis públics o cases particulars de la ciutat d’Igualada en el llibre Imagina't.
Ara, aquí ens trobem en una imatge que no podem classificar en cap gènere. No pretén ser imatge d’arquitectura, d’interiorisme ni d’espai. És una imatge en què els seus elements prenen especial importància i força precisament per la dictadura de l’enquadrament de la càmera. I no és que en Josep Bou no en sigui conscient i practiqui la llibertat i a la vegada opressió dels límits. Ho ha sabut plasmar perfectament en la seva sèrie d’imatges alquímiques de Génesis o precisament el seu joc de percepció a la seva intervenció de Traslatici 5+5. Però el mateix enquadrament aquí ajuda precisament a “centrar” la mirada. A fer aquest crit de “ep! mira això” i la quotidianitat es tensiona oferint una escenografia estructural de què en som molts sovint partícips, imatge elaborada en un joc de línies i ritmes, de plans definits per harmonia de color i textures. Ens podem recrear en el joc matemàtic i trigonomètric de les proporcions, el número i la direcció o bé parar-nos en el temps i observar una pausa, un silenci abans de reprendre el camí. Ara ja no he vist, sinó que he mirat.
El treball de Chillida és la metafísica de la forma.
La subtilesa de cada gest, la cura de cada racó, són una reflexió a l'expressió. No hi ha gratuïtat, cada obra és un món que es justifica en si mateix, no necessita referències ni explicacions, és coherent fins a l'extenuació.
Inflexions, incrustacions, girs, forats, espais... s'ordenen, s'adapten o es superposen fins crear la seva pròpia lògica.
Són gests mínims, més enllà de la geometria i la lògica euclidiana, són els gests de l'expressió reflexiva, meditada i continguda. Cada un d'aquests gests intenta explicar tota l'obra i en cada detall hi ha tota l'obra.
La primera impresión, a pesar del destrozo; es que la belleza continúa en esa fotografía incluso me parece que la refuerza, uno tiende a preguntarse, quien habrá tenido la mala ocurrencia de dañar la imagen de esta "Maravillosa Mujer", incluso la observas con mas detenimiento, te llama mas la atención, es una muy buena fotografía y a pesar del deterioro la conservaría, me atrae la expresión y belleza de la modelo, la luz, el encuadre al límite, la perfección de los labios y la tersura y perfección de su piel.
Jorge de la Garza
Maquillador-Peluquero
Creador de la línea de cosméticos "Jorge de la Garza Make-Up"
"Tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven" Gn 28,12
L'escala del Saló Rosa és com l'Escala de Jacob, la que uneix la terra amb el Cel dels nostres mites de cel·luloide. Jo sóc un infant de Rex i Petit Rex, d'Astòria, de Mundial, de Nacional, de Saló Rosa... Només més tard arribarien el Tarragona, el Kursal i, també, el Cine Nou, l'Avenida i el Rovy. I en la meva joventut l'estimat Cineclub Ateneu que vam muntar els tres Francescs i els tres Joans, i als que se'ns uniren aviat els dos Tonis, ara ja fa trenta anys.
Sóc un infant de pistolers (els spaghetti western), de romans (peplums de sants i esclaus), de melodrames i comèdies fàcils (les entranyables espanyolades i les noies Yé-Yé) de pseudohistòria i de folklore, de pel·lícules familiars (de Disney, d'en Marcelino Pan y Vino i de La gran Família), de films bèl·lics i d'agents secrets...
Un adolescent de pel·lícules eròtiques, que aviat passaren a sales especials i de les primeres pel·lícules en català. Un jove de films d'art i assaig i un pare de la generació de les tres dimensions.
Però recordaré, encara més que la presència palpable dels avatars, els xiulets a la sala per una còpia cremada.
Tot i que en un primer moment aquesta fotografia sembla poc reveladora, una vegada desxifrada la silueta del mapa, em mostra la visió d'una Espanya castigada per tots els excessos urbanístics comesos durant els darrers anys.
Aquesta percepció és condicionada pel moment en què es mira, ja que en un altre moment i circunstàncies diferents probablement en seria una altra.
"Si bajas por ella difícilmente llegarás al final, a pesar de que sea una escalera con escalera de emergencia. Es como si hubieras entrado en un grabado de Piranesi y te encontraras de pronto con que no vas a ninguna parte. Sólo le faltan un par de monjes para ser una litografía de Escher. Ernst, sin ninguna duda, también la habría fotografiado."
A mi m’era igual el numero d’habitació que m’havien donat a recepció; el que m’intrigava era que, amb tot l’establiment ple, no sentís cap soroll ni sorollet a la cambra del costat els tres dies i nits que m’hi vaig estar; al final tant de silenci m’obsedia. Al quart dia ,a punt d’abandonar l’hotel després de pagar la factura, entraren els Mossos al vestíbul i van immobilitzar totes les persones. Van dir que en aquell hotel s’hi havia comès un crim,i que havien d’interrogar-nos.
Tradició, luxe, sofisticació… una imatge on el champagne es transforma en una joia objecte d’exposició dels aparadors més selectes de les capitals més capitalistes del mon, i que ens recorda de la manera més elegant… que per veure, el champagne francès i per beure, el cava… català, es clar.
La yuxtaposició d´imatges quan no són el resultat d´un muntatge fotogràfic, sinò la visió natural d´una escena a travès d´una vidriera i els reflexos o transparències, propicia una imatge inèdita que sembla alterar la realitat, sense manipular-la. El fotògraf ha sapigut veure l´efecte visual en una escena trivial o quotidiana per trobar-hi una significació i composició pròpies que ens mostren tota la potencialitat de la fotografia. La imatge així ens empeny a veure´n més, con si es tractés de la inicial d´una sèrie fotogràfica plena d´enigmes i suggeriments.
La descripció escrita de les sensacions visuals és un exercici literari important. Cal ser capaç de transferir des del llenguatge visual produït per les percepcions de l’ull, a un llenguatge escrit imaginatiu i ric en matisos, que pugi posteriorment a través de la seva lectura reconstruir la visió estètica que, en el seu moment, va inspirar a qui el va redactar.
Però aquest exercici es complica més quan el que volem transmetre és una interpretació lligada a una imatge conceptual.
En el cas de la imatge que he rebut, he de confessar que la primera mirada ràpida que li he fet no m’ha inspirat gran cosa, he pensat que podia fer referència a d’altres imatges similars de grans mestres de la fotografia, però em semblava una banalització excessiva del repte al qual he estat invitat en ple mes d’agost.
Estèticament la imatge no té un gran interès, però conceptualment i com a metàfora, la imatge d’algú (voyeur) espiant pel forat del pany és almenys desconcertant, i evidentment, les sensacions que produeix son mol diferents si t’identifiques amb l’espiat o el que espia. Penso que a la majoria ens agradaria estar en el lloc del que espia, ja que espiar representa tenir una informació privilegiada i això vol dir poder.
Encara que segons a qui espies pots arribar a robar veritats que poden fer-te molt de mal ja què el forat del pany no ens permet una visió global, sinó una visió molt limitada de la realitat, la qual cosa ens pot enganyar.
Si tingues que definir la imatge agafant una certa distància en lo personal, diria que és una representació del personaje omnipresente del Gran Hermano de 1984, de George Orwell.
No hem d’oblidar que l’emissió de televisió, que pren el nom de la novel·la de'Orwell va convertir al món en un voyeur el qual va assumir el seu rol xafarder impunement sense cap mena de pudor.
Però ara que me la torno a remirar penso que la realitat és menys rebuscada.
Títol: El Manelic espiant a la veïna. La Granadella, 2010
Tiratge: color sobre paper fresson
David Balsells i Solé
Conservador en cap de Fotografia MNAC - Museu Nacional d'art de Catalunya
