La fotógrafa LOLA MONTSERRAT me recibió en su casa de Barcelona donde respondió a las preguntas del cuestionario que he preparado para el proyecto FOTÓGRAFOS INVITADOS basándome y tomando como inspiración el “Proust”.
Este proyecto en su primera fase lo he planteado para ser visionado en la red pero con el objetivo que al cierre del mismo pueda tomar forma de libro.
Lola Montserrat en su casa de Barcelona
*Cada cuestionario se publica en el idioma que se haya expresado el invitado
Què suposa per a tu ser fotògrafa?
Per a mi ser fotògrafa…? Doncs, és que jo penso a vegades que no en sóc de fotògrafa, que una mica m’hi he trobat. Però en tot cas, a hores d’ara, és la meva vida; per lo tant, seria gairebé tot.
Què creus aportar a la fotografia?
Doncs mira, com a fotògrafa, suposo que no gaire cosa; suposo que honestedat, potser ganes de fer coses, potser il·lusió, però, és clar, jo m’he dedicat més de vint i molts anys a la docència en la fotografia i aquí sí que penso que he aportat. Potser allò que es diu “un petit gra de sorra” ajudant i formant gent que ara està treballant en el món de la fotografia, i hi està treballant força bé. I crec que potser a part dels coneixements tècnics –de com combinar el diafragma amb la velocitat d’obturació- segons com també li he aportat il·lusió, trempera, ganes de dur endavant un projecte, ganes de viure de la fotografia, de gaudir-la… Sí, diguem que si he aportat quelcom a la fotografia seria com a docent, més que com a fotògrafa.
Què és per a tu enquadrar?
Enquadrar… Doncs d’alguna manera ensenyar o parcel·lar una part de la realitat que a mi en aquell moment m’interessa molt, que és la que veig, que és la que vull mostrar a la resta de la gent i el que hi ha fora de l’enquadrament en aquell moment no m’interessa per a res. En aquell moment, per a mi, l’enquadrament és allò primordial, el principal punt d’atracció.
Què desperta la teva creativitat o inspiració en la construcció de nous projectes?
Doncs no ho sé… De fet, penso que no ho he sabut mai. De cop i volta veig alguna cosa, me n’enamoro i aleshores allò en aquell moment és el meu punt de vista, el meu treball, la meva meta, el meu fi, el meu pensament, i va tot cap allà, però no sé mai què: pot ser una frase, pot ser una imatge, pot ser un plor, pot ser una pel·lícula, pot ser… mai ho he sabut. Estic oberta a tot; precisament, ara que he acabat un projecte, ara estic delerosa per començar-ne un altre, però no tinc un fil de… ara faré això perquè… No, ja vindrà, no sé quan, però ja vindrà. Bàsicament trobaré alguna cosa que m’enamorarà i aleshores, a partir de què m’enamori, veuré si l’amor és correspost o no.
Quin és el traç principal de la teva obra fotogràfica?
Doncs, potser l’eclecticisme perquè d’aquí faig coses molt serioses, molt acadèmiques, molt ben il·luminades, molt ben tractades i d’aquí jo què sé… Faig coses amb clares d’ou o amb Polaroids ratllades, amb telèfons mòbils… Aleshores, potser no tinc una línia molt definida, ja que en tot moment faig allò que em ve de gust fer, allò que deia –el que m’interessa en aquell moment-, però el que sí és cert és que en cada projecte sóc jo mateixa; o sigui, que no m’enganyo, és el que en aquell moment em fa viure, em fa tirar endavant. Potser la meva línia és que en tot moment sóc jo, aquest seria el meu únic traç.
En un moment determinat m’interessa la investigació -a veure, jo sóc una fan dels pioners de la fotografia-; quan van descobrir que s’emulsionava i sortia una imatge deuria ser un moment triomfal. Jo a vegades recreo una mica aquest moment i m’il·lusiono, però, de totes maneres, la tècnica, ara que estic fent col·lodions o en altres moments que he fet albúmines… La tècnica només és tècnica, i un cop has deixat d’obsessionar-te per ella, cal utilitzar-la per alguna cosa que valgui la pena, perquè, si no, com a tècnica no és res –el que val és la imatge que construeixes amb ella. Però mentre proves una tècnica que no has fet mai i obtens resultats, aquest moment és un esclat. Uau! Ho he fet jo i amb una clara d’ou; realment té un punt de màgia, il·lusió, descobriment…
Amb el digital tot és perfecte, tot surt o gairebé tot… A veure, si tu tens un bons coneixements de fotografia quasi sempre assoleixes el que vols, després hi ha programes de tractament d’imatge per acabar-ho de finalitzar. Però les tècniques del segle XIX són totalment imprevisibles, i diria que cada peça és única i això no la fa més bona, però..., de totes maneres una imatge sense discurs, sense res darrere seu, sense concepte… no serveix per a res, és una merda, sigui feta amb la tècnica que sigui.
Quin fotògraf / fotògrafa t’ha influenciat més al llarg de la teva trajectòria?
Ai...! Doncs, mira… Ja vaig començar a fer fotografies de molt gran, i penso que influència, influència… potser ningú, perquè quan estàs formada i ja tens una certa edat, potser ningú t’influencia. Sobre això hi he pensat molt, jo volia expressar unes coses i com ja m’agradaven determinats autors segurament ja em fixava en ells, però diguem que quan t’agafa la cosa una mica gran, ja no et deixes influenciar tant. Ara bé, sí que et podria parlar de l’Humberto Rivas, que va ser mestre meu i m’agrada molt el que feia, com vivia la fotografia, com s’expressava, com tot plegat; potser seria el que més… Ara, el que sí que he fet és beure de fonts diferents. Puc parlar de Misrach, de Meyerowitz de Landing, de Julia Cameron o de Cartier Bresson. Com pots veure, la cosa va molt de banda a banda, però cada un és com és.
Quina fotografia tens pendent?
Quina fotografia tinc pendent… Hosti… Doncs ara mateix cap, perquè m’ha de sortir el clic! i aleshores no en tindré una, en tindré vint, però ara mateix estic una mica amb “standby”. No planifico, no sé… ja vindrà. És clar, jo no treballo per a clients…,em deixo portar per emocions i quan m’emocioni, aquella serà la que tindré pendent. Ara espero que m’arribi l’emoció.
Per qui t’agradaria ser fotografiat?
D’entrada, a mi no m’agrada ser fotografiada. De sortida, si hagués de triar algú, possiblement triaria algú que ja és mort; o sigui, que ho tinc difícil, però… m’agrada molt com fotografia en Robert Mapplethorpe, i m’agrada molt la Julia Cameron, de tota la vida, perquè mira –era una dona i era prou poc seriosa, prou poc perfeccionista com perquè m’interessi molt la seva obra. He de dir que un dels retrats que, a mi, més m’agrada és un que ella va fer-li a en Herschel; és el retrat més bo que he vist mai a la vida; o sigui, que ella. Per demanar...
Alguna obra d’art et sembla insuperable?
La natura… Possiblement la natura, que és insuperable, no deu estar considerada com una obra d’art, però per a mi ho és, el cos humà, els arbres…; no hi ha res que sigui tan bonic, tan perfecte. Per a mi és la gran obra d’art. Fixa’t que per aquí a casa hi ha pedres, petxines… Que la natura sigui capaç de fer cargoles com els nàutils, és la perfecció total, i a mi em sembla una obra d’art de principi a fi. Un nadó… és una perfecció.
Un color
Un color… Blau marí, blau, blau, no necessàriament blau marí, també el vermell. Anem d’una banda a l’altra… O el negre, el blanc… En definitiva, la llum que els té tots –encara que el groc no m’agrada gaire, com a la gent del teatre.
Un fotògraf
Un sol és difícil, però així d’entrada et diria Elliott Erwitt, després n’hi ha molts més: Mapplethorpe, Julia Cameron, Humberto Rivas, Eugene Smith, Brassai, Atget, Freelander, Misrach Diane Arbus, Meyerowitz, Cartier Bresson, Steichen… Com pots veure no tenen res a veure l’un amb l’altre.
Quelcom bell
Quelcom bell… Un nadó és el més bonic, tan sigui humà com animal. Per a mi no hi ha res més bonic que un nadó; des d’un cavallet que acaba de sortir del ventre de l’egua, fins a un pollet de flamenc (que mira que són “raros”), fins a un cadell de gos… Podria dir la Sagrada Família, però no!!! M’agrada més un nadó que la Sagrada Família.
Próximo fotógrafo invitado JOSEP BOU. Para concluir este proyecto me ha parecido oportuno contestar al mismo cuestionario que han respondido mis compañeros.
