dimecres, 29 d’abril del 2020

Aplaçada l’exposició “Josep Bou. Disset llibres fotogràfics 1990-2019” a la Biblioteca Central d’Igualada


Era previsible donada la situació actual i per això comparteixo plenament la decisió de la Biblioteca de aplaçar l’exposició “Josep Bou. Disset llibres fotogràfics 1990-2019” que teníem previst inaugurar el divendres 8 de maig d’enguany. 
Quan la farem no ho sabem a dia d’avui, però la farem, i puc avançar-vos que hi haurà un nou llibre, sí un llibre fruit del confinament. Mai havia pensat que faria un llibre sobre Igualada, la meva ciutat, únic i exclusivament des del balco de casa, però el “COVID 19” ens està portant a fer coses increïbles.

dimarts, 28 d’abril del 2020

ULL DE BOU [55.20.18]


El contingut i la intenció de les col·leccions ull de Bou són variats i diversos, però en totes elles hi ha un punt de sortida i quelcom que dispara el meu interès per un o altre tema. 
La dèria a re-naturalitzar omplint de especies vegetals les ciutats que darrerament sembla que s’ha apoderat de les autoritats municipals fou el punt de sortida que va portar-me a bastir la col·lecció ULL DE BOU [55.20.18], però mentre la construïa aquelles senyals urbanes que em molestaven a l’inici del projecte acabaren format part d’ell, doncs era evident que les especies vegetals i senyals urbanes estan obligades a compartir l’espai públic. 

-ESPAIS PÚBLICS COMPARTITS-  












* Col·lecció privada © 2019/ 2020

divendres, 24 d’abril del 2020

17è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimecres, 22 d’abril del 2020

La disparé hace 11.070 días


Sin la plena confianza del cliente para con el fotógrafo a éste le es altamente difícil afrontar según que proyectos y, aun más, lograr objetivos satisfactorios. 

La disparé hace 11.070 días y ella fue la imagen de la campaña publicitaria de prensa y vallas en toda España para leche Ram. Hacía años que colabora con la agencia de publicidad Dos por Dos de Barcelona, pero ésta fue la primera ocasión que me encargaron la realización del original fotográfico de la campaña publicitaria basándome en la idea y el concepto del spot para televisión que habían rodado con anterioridad. 
Me explico: la agencia publicitaria contrata a una productora y juntos realizan un spot que emitirán por televisión. El director creativo selecciona un plano del spot rodado para construir con él la campanya publicitaria en papel, por razones múltiples -básicamente técnicas- no se puede utilizar el material con que se ha filmado el spot. Y en ese momento el director creativo selecciona a un fotógrafo para que le reproduzca la imagen que se ha seleccionado previamente, ya que el cliente –comprador final del producto- debe asociar el spot emitido por la TV a la imagen que se publicará en prensa y en la vallas de gran formato (en este caso) que se irán posicionando en diferentes lugares del territorio nacional. No siempre la productora ve con buenos ojos que un profesional ajeno a su equipo trabaje en su zona y utilice a sus equipos y, aunque no todas, suelen obstaculizar al máximo el trabajo. 

Estas sesiones suelen ser “especiales”, ya que tienes que reproducir unas imágenes ya creadas, pero en realidad, más que reproducir tienes que adaptarlas a las características fotográficas que son muy diferentes a las televisivas. No estás trabajando con tu equipo de colaboradores y éstos suelen desconocer que no es lo mismo: maquillar, iluminar, decorar… para TV que para una fotografia. El plano que en un spot tiene una visión en movimiento de segundos en una fotografia -el espectador- podrá visionarlo, analizarlo… horas o sea que no hay espacio para errores o imperfecciones. 

El concepto base de este tipo de imágenes es técnico, ya que en la TV y el cine se trabaja con luz continua de matices y temperaturas de color muy diferentes a la del flash, con la que se solia trabaja en fotografia al menos a finales de los ochenta. No era este mi caso, pues hacía años que trabaja con ambas y sabia que lo primero que debía hacer era saber las características de los equipos de iluminación con que habían rodado el spot, para así poder adaptarlos (los equipos de iluminación) al material sensible fotográfico, básicamente transparencia, con el que iba ha realizar las tomas fotográficas. De normal general aunque pueda sorprenderos necesitaba más potencia de luz, yo como fotógrafo, para realizar la fotografía que el realizador para rodar el spot debido a la diferencia de soportes y procesos de revelado.

divendres, 17 d’abril del 2020

16è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

dimarts, 14 d’abril del 2020

ULL DE BOU [54.20.16]


ULL DE BOU és la conseqüència fotogràfica d’una manera de mirar el món conegut o desconegut; proper o llunyà, inhòspit o complaent… per on camino. Les col·leccions ull de Bou són tan variades i diverses com ho són el temes que m’atreuen i interessen. 

Potser l’eix vertebrador de la fotografia, per a molts, és la llum, però, personalment, estic més d’acord amb Junichirô Tanizaki, i m’agrada bellugar-me en la força suggeridora de l’ombra que dona relleu a protagonistes i espai. La col·lecció ULL DE BOU [54.20.16] és una mostra de la importància de les ombres a la fotografia. 

OMBRES 










* Col·lecció privada © 2020

divendres, 10 d’abril del 2020

15è Tallicó d’Igualada


Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.