152è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

INSPIRACIÓ, INTERPRETACIÓ O MANCA DE RESPECTE

 

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula autoria vol dir: condició d’autor. Els fotògrafs, igual que la resta d’artistes, utilitzem el signe © (Copyright), conegut internacionalment, i que traduïm per autoria o per “les fotografies sempre són de qui les realitza”. 

 

Al llarg de la meva trajectòria professional he hagut de lluitar molt perquè aquest reconeixement d’autoria no em fos robat i, malauradament, els meus drets sempre he hagut de defensar-los davant de empreses nacionals, ja que a Europa i Estats Units saben molt bé que l’autoria d’una obra (pictòrica, fotogràfica, literària,…) sempre és de l’autor. 

 

La defensa del l’autoria de la meva obra fotogràfica no sempre ha estat vinculada a una retribució econòmica, ja que en nombroses ocasions he cedit els meus drets d’autor gratuïtament a festivals de música, teatre, fotografia, dansa, premsa, editorials, associacions del tercer sector i també he donat obra fotogràfica signada i numerada en subhastes on l’objectiu de la recaptació, al meu entendre, mereixia la meva col·laboració. En tots i cada un d’aquests casos, però, han mostrat respecte i consideració per l’autoria i n’han fet menció. 

 

L’autoria o copyright són conceptes que estan clars i acceptats per tothom que vulgui jugar net i segons les normes establertes, però hi ha altres conceptes com plagi, còpia, imitació, inspiració o interpretació que, com que estan entroncats a l’ètica, la deontologia, el respecte que hom a de guardar a les lleis, la veritat, els drets del altres, la paraula donada, les diferents opinions i punts de vista diria que són més complicats, per alguns, de complir, acceptar, practicar o conjugar. 

 

Inspirar-se en l’obra d’un autor (pintor, fotògraf, escriptor o compositor) no té res de negatiu sempre i quan mencionem a l’autor que ens ha inspirat, doncs al no fer-ho correm el perill de caure en el que s’anomena plagi. Una paraula negativa per excel·lència, independentment de que l’associem a les disciplines científiques o creatives o no. 

 

Descobrir que la pintora Núria Riba Bosch, de manera conscient, no fa cap menció al mural que ha pintat a la placeta de l’Ateneu sobre la Festa del Reis d’Igualada a la meva autoria d’una fotografia feta a l’any 1970 que apareix a la pàgina 147 del meu llibre IGUALADA (1997) i que ha estat reproduïda al mural, ha estat una gran decepció. I més, perquè així ho havíem acordat personalment. Sí, dic decepció perquè una artista que no respecta a un altre artista, difícilment es farà respectar. I això m’entristeix, doncs en aquest país hem estat i seguim essent molts els que lluitem per preservar, sens ànim de lucre en temes culturals, els nostres drets d’autoria, sigui quina sigui la disciplina amb la qual expressem i manifestem les nostres inquietuds, anhels, neguits i il·lusions. 

 

Josep Bou 

Fotògraf

151è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

ULL DE BOU [121. 22. 45]

 

ULL DE BOU és la meva mirada de fotògraf al territori, proper o llunyà, que he trepitjat. A l’hora de construir la col·lecció ull de Bou que consta de diverses parts, on el contingut i la intenció de les quals és variat i divers, he exercit el dret que té qualsevol autor de fer-ho des de la més absoluta llibertat. La fotografia ens mostra un instant: aquest instant té una història que quedarà atrapada per sempre més, es convertirà en un objecte de demostració que el pas del temps el farà més valuós i potser fins i tot en una segona mirada i descobrim nous matisos. 

 

La col·lecció ULL DE BOU [121.22.45] és la quarta selecció de les moltes imatges sobre “instants quotidians” que al llarg dels anys he fet deambulant per aquest mon de Déu. Fa anys que fotografio la quotidianitat –aquests breus i màgics instants- en que els protagonistes (de les imatges) aliens a la meva càmera segueixen absorts en la realització de les tasques que repeteixen una i altra vegada, dia darrera dia, indiferents gairebé a tot allò que succeïx al seu entorn, inclòs el meu interès vers el seu treball o moment de lleure. Les hagi capturat a Àfrica, Barcelona, Galícia, Toronto, Madrid, Tàrrega, Fàtima, Budapest, Nazaret-Portugal, Igualada…, no importa, doncs el nexes entre ells és que totes han estat fetes abans que el Covid-19 entres de ple a les nostres vides i les capgires de dalt a baix. 

 

- Instants quotidians pre Covid - 19 / 04 - 

 

 

 

* Col·lecció privada © Del 1977 fins al 2003 / 2022

150è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.

La disparé hace 12.030 días

 

Fotografiar campañas de publicidad, en mi caso, no siempre ha sido sinónimo de realizar exactamente el boceto aprobado por el cliente; bien al contrario, pues lo que mayoritariamente se me pedía era que aportara creatividad al mismo. 

 

La disparé hace 12.030 días en mi estudio de Gran Via de Barcelona y el código que recibí de la agencia de publicidad SCACS para la realización de la campaña de Primavera-Verano’90 de medias GLORY fue - como en todas la campañas de medias – que realizara una imagen con unas bonitas piernas, pero ante todo que ésta respirara confortabilidad y me abstuviera de ese look sofisticado que suelen acompañar muchas de las campañas de medias. 

 

Analizadas sus demandas les propuse recrear en mi estudio de Gran Via de Barcelona un espacio que recordara una galería iluminada por grandes ventanales, donde una modelo vestida con un vestido floral y unos cómodos zapatos disfruta de una suave luz cruzada dando así a la imagen un toque confortable, tranquilo y relajado. 

 

Rodearse de buenos profesionales para la realización de cualquier trabajo es básico, aunque éste pueda aparentar, en principio, que está exento de complicaciones. La modelo selecciona fue Agnes. En peluquería y maquillaje contamos con Jorge de la Garza. El estilismo estuvo a cargo de Mayla Martín y la producción, como siempre, fue responsabilidad de Teresa Jové. 

 

En una campaña de medias lo principal es el punto de vista donde situar la cámara, para que las piernas luzcan largas, perfectas y sean el principal sujeto de la imagen. El casting tiene una importancia caudal ya que normalmente juzgamos a las modelos por la cara y su acting frente a la cámara, dejando las piernas olvidadas en un segundo o tercer plano. En un último requisito, la estatura y proporción de las piernas en el cuerpo de la modelo se debe tener en cuenta al convocar casting. 

 

Planteados los requisitos básicos para seleccionar modelo, en esta campaña se buscaba sencillez y confort en la imagen para que nada distrajese la mirada hacia las medias. Con la estilista buscamos una vestimenta a tono con el color de las medias y situamos la modelo recostada en un sofá, cubierto por una tela blanca, para que su confortabilidad fuese dada con una posición que potenciara al máximo sus piernas, para ello elevé 60 cm del suelo todo el set a fin de disponer con la cámara un punto de vista muy bajo con el horizonte paralelo a las piernas. 

 

Trabajé con la Hasselblad 500 C y una óptica de 120 mm que me daba una buena proporción corporal con una leve tendencia a alargar las piernas por el punto de vista. Utilicé transparencia Ektachrome 100 y la iluminación cruzada la obtuve con dos spots fresnel HMY de distintas potencias, introduje reservas en la luz del mas potente para que simulara pequeños rayos de sol sobre la figura y el fondo. En una primera visión la imagen parece simple y sin complicaciones, más cuando la analizas comprendes el por qué de cada intervención fotográfica descrita a fin de lograr el éxito de comunicación con el cliente potencial y de la campaña de Glory.

149è Tallicó d’Igualada

 

Igualada és un senyora que viu a prop de Barcelona. De la comarca de l’Anoia n’és la capitana i a casa seva acull quaranta mil ciutadans. I jo, nascut al carrer de San Cristòfol, en sóc un d’ells. Per a mi, ella ha estat un escenari on experimentar amb la fotografia. Generosament i sense cap condició, ella sempre ha deixat que la fotografiï. 

 

Després d’un temps absent, novament, he fixat la meva residencia a Igualada i ella -aquesta senyora que viu a prop de Barcelona- ha despertat el meu interès fotogràfic. Aquesta vegada a diferència de les anteriors me decantat per construir -a partir de tallicons- una visió pròpia, personal, peculiar, un punt estranya, potser insòlita, inoportuna o provocadora per alguns i encertada per altres, però sempre sincera, autentica, verdadera, real… d’aquesta ciutat on molts dels espais, com si fossen de cel·lofana, hi ha moments que, penso, són invisibles a ulls dels meus conciutadans.