El primer correu electrònic de la manager d’en Leo Brouwer (compositor cubà) demanant-me la cessió dels drets fotogràfics de l’original fotogràfic «Colossos» de la sèrie IGOR MITORAJ. MONUMENTS per utilitzar com a portada i contraportada en la edició especial limitada de les partitures d’en Leo Brouwer, per la Colección Música de Cámara de la Editorial Espiral Eterna fou el 30 de juliol del 2021. I en el mateix correu electrònic manifestava que - com no podia ser d’altra manera - farien constar la meva autoria fotogràfica i m’enviarien un exemplar. El passat 29 de novembre de 2022 vaig rebre un exemplar i només puc dir que ha estat un plaer col·laborar amb ells.
La paraula monument prové d’un terme llatí que significa recordar. Per construir aquesta sèrie fotogràfica m’he capbussat en la nostra memòria: la cultura clàssica. En l’expressió de la realitat i la regular proporció orgànica dels Apol·los nus d’aspecte baronívol; en la precisió dels contorns, la finesa i detalls que s’aprecia en la Victoria alada de Samotracia; en l’harmonia i bellesa en el plegat de les túniques de les Artemis i en l’allunyament d’allò que és superflu i monstruós en les formes.
Si Marinetti en el seu manifest futurista (1909) va atacar i menysprear la Victoria alada de Samotracia per rendir culte als progrés tècnic, jo m’he encaminant a beure dels clàssics per poder afrontar amb fermesa i determinació els reptes del futur i recordar que la memòria, igual que els mites, pot ser fràgil.
Un dels aspectes puntuals d’aquesta sèrie fotogràfica se centra en la necessitat d’emprendre un viatge imaginari, fotogràfic creatiu i lliure a través de déus esberlats, herois mutilats, ídols embenats i mites perduts que ens remunten a evocar els nostres orígens, invocar els nostres valors i reafirmar la nostra memòria. En ple carrer i en diferents ciutats en l’obra d’Igor Mitoraj he trobat els elements necessaris, precisos i imprescindibles per poder manifestar que hi ha èpoques en què les sabates deformen menys i s’està més a prop d’assolir la llibertat d’un peu descalç.
Josep Bou
Fotògraf
*Igor Mitoraj maltracta el mite, el fa miques i el torna a construir en la seva degradació. Hi ha certament, en la rotunditat dels bustos, dels rostres, de les armadures, una cerca de la serenitat clàssica. A més a més, el camí mateix que pren l’artista per dur a terme aquesta recerca apassionada també en forma part. El món antic, que l’escultor reclama, ens arriba triturat pel temps: braços, nas, caps tallats, torsos esberlats, mans misterioses que intenten una carícia tristíssima. L’amputació, l’esquerda, la fissura són en realitat la part essencial de l’obra, la imatge antiga només n’és el suport, de manera que aquesta serenitat mutilada expressa el neguit present.
*
Maria Aurèlia Capmany
Extracte del catàleg
Sala Gaspar. Barcelona 1989
